eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Jordi Font

Impulsor de la unidad socialista en Catalunya (1974-1978), junto a Reventós y Obiols. Secretario de cultura del PSC (1980-1996) y uno de los promotores del Pacto Cultural de 1985. Fue Coordinador de Cultura de la Diputación de Barcelona, desde donde impulsó las políticas culturales de nueva generación (1984-1999). A partir de 1996, fue uno de los promotores del foro Nou Cicle y, más recientemente, de Fòrum Cívic. Ha sido director del Institut del Teatre (2002-2014).

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 83

Llull i Cervantes, de tu a tu

Alguns interlocutors hispans de Catalunya, els millors, es van aprendre i repeteixen aquells versos de Salvador Espriu:

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

Seguir leyendo »

Llull y Cervantes, de tú a tú

Algunos interlocutores hispanos de Catalunya, los mejores, se aprendieron y repiten aquellos versos de Salvador Espriu:

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

Seguir leyendo »

Carta a Felipe, desde el socialismo catalán

Barcelona, 3 de septiembre de 2015

Hola Felipe,

Seguir leyendo »

Carta a Felipe, des del socialisme català

Barcelona, 3 setembre 2015 Hola Felipe, responc a la teva del 31 d'agost. En ella, ens parles, a propòsit de la deriva independentista induïda per CDC, d '"una aventura il·legal i irresponsable que posa en risc la convivència entre els catalans", en referència als que, pel seu origen o pel dels seus pares i avis, se senten espanyols a més de catalans. No puc estar més d'acord. Aznar va dir una cosa semblant, però que ens va sonar a amenaça o xantatge: "Per trencar amb Espanya, Catalunya va a trencar abans com a societat". Potser perquè la ubicació política de qui ho deia es corresponia amb la d'aquells que, en els setanta, van intentar sense èxit avivar les brases del vell lerrouxisme. Les teves paraules, per contra, són les de qui llavors va jugar obertament contra aquesta possibilitat, propiciant la unitat socialista a Catalunya, defensant la integració en la societat de destí dels que havien arribat d'altres pobles germans i promovent amb això la unitat civil del poble de Catalunya. Per això i perquè vas ser el gran suport per al retorn de la Generalitat exiliada, per al reconeixement de les "nacionalitats" a la Constitució, per al model lingüístic català ..., com també qui va aconseguir la fi del colpisme i va impulsar l'ingrés a Europa, l'Estat del benestar, amb escola i sanitat per a tots ... Per tot això, els catalans, de forma molt majoritària, et vam votar sempre, fins en els moments en què el suport de la resta d'Espanya llanguia. Per tot això, el teu parer ens interessa, sigui per estar d'acord o per discrepar, encertis o t'equivoquis, però des del respecte que mereix un vell i determinant amic de Catalunya, que es pren ara la molèstia d'enviar-nos una carta. I ens resulta aliena i odiosa la suficiència i el menyspreu dels nacional-leninistes, vull dir dels qui pretenen encarnar en exclusiva el sentit de les coses i la causa de Catalunya. Les desqualificacions i anatemes que deixen anar a destre i sinistre no estan a l'altura de Catalunya i són, certament, de molt mal auguri. Només unes poques consideracions sobre la teva carta: 1. El feixisme italià i el nazisme alemany sonen com una cosa massa gros referits a Catalunya i, no només per l'emblemàtica tradició antifranquista d'aquesta i per la seva reconeguda capacitat de convivència, com tu mateix assenyales, sinó també perquè és infinitesimal el que pugui haver d'això en l'amplíssim moviment de rebuig que va generar a Catalunya el "via crucis" de l'Estatut, en què no van faltar cap mena d'insults, escarnis, "raspalls", burles i menyspreus. Es tracta d'un moviment d'arrel democràtica i en bona mesura progressista, que exigeix respecte i el degut reconeixement per la seva nació, la seva llengua i la seva cultura, a més d'un tracte econòmicament just. I que, si això és inabastable a Espanya, si la voluntat de Catalunya no compta com a tal -només immersa i diluïda en la tan superior demografia espanyola-, si per tot això se senten viure a casa dels altres, és normal que diguin prou i que considerin arribada l'hora dels que propugnen un recer propi, encara que sigui sense reparar en costos econòmics i humans. 2. Una altra cosa seria parlar, més enllà dels independentistes de sempre, dels qui van córrer a canalitzar aquest flux massiu per monopolitzar i per usar-lo com a carburant al servei exclusiu de les seves finalitats. No és que siguin tampoc nazis o feixistes. Ho saps, vas tractar amb ells i amb la seva falta de projecte des del govern. Sempre es van situar entre el nacionalisme, d'una banda, i l'oportunisme del bussines party de l'altre. Pregonen que el seu únic nord és la nació, sense més. N'hi ha a Catalunya com n'hi ha a tot Espanya, encara que en aquesta, no es reconeguin com a tals i es presentin com a mers defensors de l'Estat de dret, del que tiren per al seu ús exclusiu (llengua única, regateig i burla a les altres llengües, model radial en les infraestructures, pèrdua de posicions de les comunitats donants en el rànquing de la despesa pública per habitant, etc). El nacionalisme és perillós a tot arreu, com ho són totes les ideologies absolutes. Disposen de "la veritat" i aquesta ho justifica tot. La història ens ensenya que, quan s'exasperen, acaben gestant al monstre. I cal dir-ho, per posar a la gent en guàrdia, perquè no es deixin portar a qualsevol banda i sobretot per fer front a certes actituds que emergeixen en uns pocs. I és que, quan se'ls ofereix una coartada absoluta, els canalles s'envalenteixen i algunes pobres gents tendeixen també a encanallar-se. És l'últim que voldríem per a qualsevol poble. I és el que menys li convé a Catalunya, perquè la nació és el consens renovat de la ciutadania (Renan) i, si aquest flaqueja, si la divisió cristal·litza, la nació es dilueix. 3. Parles de "la convivència secular en aquest espai públic que compartim": Espanya. Caldria convenir que això de "compartir" ha estat sempre una excepció, si és que parlem dels pobles i no de la típica aliança d'interessos entre classes dominants, que és el que va prevaler. La major part del temps, a Espanya, els pobles no "compartim" més que la repressió. Tot i que Catalunya, València, Balears, Euskadi i Galícia més que ningú, perquè van ser despullats fins de la seva llengua i la seva cultura. Ho saps i ho vas dir moltes vegades. 4. D'altra banda, està això de l'Espanya "secular". Per ser precisos, només des de 1714 podem parlar d'Estat comú, això sí, imposat per les armes. I, si mirem enrere, és obligat ressenyar la Catalunya articulada al voltant del comtat de Barcelona i més encara la Corona d'Aragó o confederació catalanoaragonesa, una entitat composta i multilingüe (català, castellà, provençal i llatí), amb Corts específiques en cada regne integrant, també en els conquistats com València, Balears, Sicília, Nàpols ... Un model que contrastava amb la monarquia castellana, basada en el "poder real absolut". El jurament de lleialtat al comte-rei era el següent: "Ens, que som igual que Vós i, junts, més que Vós, us jurem lleialtat i obediència, sempre que compliu les nostres constitucions. I, si no, no". Una realitat de la qual Pierre Villar parlava com un Estat-Nació avant la lettre. La cultura política catalana de l'Estat compost i del pacte entre iguals no és una cosa nova, tenen arrels molt profundes, sempre en contradicció amb l'absolutisme que va imperar a Espanya i amb el jacobinisme, que va ser el seu correlat democràtic. 5. Catalunya és una comunitat política, cultural i lingüística que existeix, és reprimida i ressorgeix des de l'Edat Mitjana fins avui mateix i que sempre va estar disposada a compartir un mateix Estat hispà, però en peu d'igualtat. Un Estat que ho sigui de la llengua i la cultura catalanes com ho és de la llengua i la cultura castellanes. Com deia Salvador Espriu, el poeta de Sinera i de Sepharad, dirigint-se als intel·lectuals castellans, amb paraules clares i inequívoques: "Llull i Cervantes, de tu a tu". Un Estat que assumeixi la defensa i el ple desenvolupament del català, en totes les terres peninsulars on es parla, sense més regatejos, sense més guerra bruta, sense més mofes ni escarnis. Un Estat del qual no es pugui pensar que admet la diferència com a mal menor, provisional i en el seu racó, a l'espera que el temps i la deguda "cura" (Felip V als corregidors) treballin per l'assimilació. 6. Em sento federalista, però d'un federalisme que no encotilli el que som en un nou motlle uniformador, en un nou "cafè per a tots", en nom de la igualtat. La diferència no s'oposa a la igualtat sinó l'uniformisme. És clar que tots els ciutadans d'un Estat han de disposar d'uns mateixos drets bàsics, només faltaria. Però això no es pot utilitzar per negar-li a Catalunya el que és. Per això, la reforma federal, per a ser vàlida, hauria de ser també un pacte plurinacional, de manera que Espanya fos, finalment, de veritat, la casa comuna de totes les realitats nacionals que la integren, la "nació de nacions" de la qual ens vas parlar. Tractar d'escamotejar-ho és perpetuar una dominació secular i és condemnar Catalunya a l'exasperació. Més encara quan això ja venia apuntat en el pacte constitucional de 1978 - "nacionalitats i regions" - i ha estat sempre ignorat, fins a ser negat obertament per la malaurada sentència contra l'Estatut. Aquí hi ha el problema de fons. Això és el que cal solucionar. Hauria d'assumir-PP. I hauries de parlar d'això amb alguns "barons" i "baronesses" socialistes que confonen els termes, no se sap si per ignorància o per demagògia. Una carta oberta teva al respecte podria ser molt útil per avançar en el camí de les solucions. Una abraçada. I, encara que els molesti als mal educats, no deixis d'escriure'ns. Jordi Font

Seguir leyendo »