Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

A la guerra de Síria, Europa no pot seguir jugant amb foc

Columnes de fum gris s'eleven sobre després d'un bombardeig a Síria.

Edgard Vega

Centre Delàs d’Estudis per la Pau —

Hi ha un sentiment molt profund en molts combatents i ex combatents siris, i també als països veïns de Síria que comparteixen el desig de veure-la lliure: “Si ho veus com una guerra, és un problema, l’Assad ho veu com una guerra i els siris com una revolució. Si ho veus com una guerra, no estàs amb el poble, estàs amb el seu opressor” – em diu un periodista marroquí durant la seva estada a Síria amb diferents grups opositors al règim. Afegeix, també, “armes si, però per als grups adequats; és a dir, l’Exèrcit Lliure de Síria”. Sobre aquest últim punto hi tornarem després; ja que aquest és un discurs que també està calant a gran part de les nostres ments, ja militaritzades.

El SIPRI ens indica els paràmetres elaborats per l’Uppsala Conflict Data Program (UCDP) de la Universitat d’Uppsala per donar una definició de guerra. La defineix com un “conflicte armat major” en un territori i en el que es fa ús de les armes entre les forces militars de dues parts, de les quals al menys una és el govern d’un estat. El cas sirià compleix totes les característiques –més enllà del nombre de morts- per a que sigui considerada com una guerra segons el reconeixement internacional: ferits, desplaçats interns, refugiats, destrucció d’infraestructures, de sistemes polítics, econòmics i socials, abusos sexuals i violacions. En aquesta guerra (civil i amb caire internacional) totes les parts que intervenen en ella comparteixen una mateixa lògica perversa; ja que tots sabem que gent innocent, sobre tot dones i nens, i que la destrucció d’escoles i hospitals es converteixen en objectius d’intimidació per a que cada bàndol mostri el seu poder militar i sembrar així el terror.       

Respecte a si existeix un grup adequat en una guerra, aquí esta Al Qaeda per demostrar-nos que no es pot armar a un grup rebel i esperar que no passi res. I en el cas de Síria ho ha arguments suficients com per pensar que la historia es propensa a repetir-se. Pot haver-hi alguns que, tenint causes nobles, hagin vist que no els hi ha quedat més remei que utilitzar les armes per a respondre a l’escalada de violència que els envolta. Però, en tot cas, aquests a Síria són pocs i potser tampoc sigui la millor opció.

Saragib, una ciutat a 300 kilòmetres de la capital on aquest periodista va fer la seva estada, ha sigut “alliberada” de la opressió del règim de Bashar al-Assad per combatents armats que, pujats a les seves motos i camionetes, es passegen pels carrers ensenyant les seves armes i els seus estendards de victòria. Però, podem suposar que aquest grup militaritzat, como qualsevol altre, és “l’adequat” per retornar a Sagrib- y a tota Síria- la pau, seguretat i la esperada llibertat? Difícil si analitzem el que realment passa en aquesta ciutat.

En primer lloc, està la violència estructural per la que passa Sagrib que, com en tota Síria, és una ciutat on la gent viu precàriament i es amenaçada no nomes per la guerra, sinó també per la fam i la extrema pobresa com a conseqüència de la sequera que l’any 2010 va afectar a la meitat del país. Fonts al terreny asseguren que “molts són els grups armats que estan utilitzant l’aixecament per a beneficiar-se ells mateixos venent gas i petroli a qualsevol grup armat, des de l’exèrcit de l’Assad fins a ISIS, per a comprar armes en comptes de ser generadors de riquesa per suplir la fam. Els combatents ara s’estan separant. Estan barallant-se entre ells. Lluiten contra el règim, però cadascú des del seu propi interès, generant disputes entre ells”.[1] I això és potser la major por, que la gent que va donat tant per aquesta revolució es senti desprotegida. En segon lloc, està també el que pot passar si arribés a guanyar el bàndol opositor degut a lluites pendents. Per esmentar un exemple, hi ha membres que defensen la idea de no crear un país sectari (islam o cristià) perquè la llei de la sharia i la política no es barregen; i hi ha d’altres que per al contrari desitgen anomenar al seu país República Islàmica de Síria. I, finalment, el suport logístic que rep la oposició per part dels simpatitzants i combatents del grup terrorista Al-Nusra, evidentment no serà gratuït en un futur.

Cenyint-nos a aquesta situació, i respectant les motivacions de la seva lluita contra un règim que efectivament és tirà, caldria preguntar-nos si en un context tant complex la seguretat i la llibertat poden ser donades per els grups de la oposició. Les evidencies ens fan pensar que, al igual que les forces del règim, també cometen crims de lesa humanitat. Una de les dones entrevistades per aquest mateix periodista marroquí desitja que el cel a Síria sempre estigui ennuvolat i plogui, així els avions no vindran. No tindran el mateix sentiment l’altre població que viu sota el control de les forces del govern? No estem parlant, en el fons, d’una por compartida cap a les armes, sense importar a quin bàndol donin suport? I si volem extrapolar-ho als nostres contextos, no compartim la mateixa por?

A Síria se sap la procedència de les armes, es parla fins i tot que des de la Unió Europea arriben armes als països veïns de Síria per desprès ser venuts als mercats negres que hi ha a cada frontera. L’agencia de noticies Vice News va confirmar fa uns mesos la intenció de fer arribar a territori rebel substàncies explosives provinents de la firma MAXAM Anadolu, la filial turca de la multinacional indústria armamentista espanyola MAXAM, on el destí suposat era Jordània, però que havia de passar per diferents punts de control a Síria. Els que estan amb els rebels es neguen a explicar quins tipus d’armes es troben al terreny per por a que els hi tallin el subministrament d’armament i així l’exèrcit siri guanyi la guerra. La seva por es raonable, no estem aquí per criticar el seu silenci.    

Malgrat això, davant del fet que una part (aproximadament 3 mil milions) dels 14 mil milions de euros de les exportacions d’armes de la Unió Europea a nivell mundial hagin tingut com a destí Orient Mitjà al 2014, [2] tindríem que tenir la capacitat de indignar-nos i posicionar-nos en contra del comerç d’armes i la militarització que fa Europa als països on hi ha conflictes armats, tensions politiques i es vulneren els drets humans. De la mateixa manera, dir-li ben clar a Europa que deixi de jugar amb foc perquè no hi ha cap grup que es pugui qualificar com “adequat” a les guerres per rebre armes, les quals molt probablement seran utilitzades (i potser en la seva contra) si el desenvolupament del conflicte a Síria no arriba a ser el que occident espera. Si no incidim en això, no s’augura res de bo.

[1] Converses de l’autor amb refugiats sirians a la zona turca de Reyhanli (frontera amb Síria).

[2] Segons l’últim informe d’exportacions d’armes de la Unió Europea que data del any 2014.

Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats