eldiario.es

9

CATALUNYA

Cristian Segura: “Els catalans no som persones porugues i bones”

La novel\·la ‘Ciment armat’ (Columna) retrata el desballestament de la societat capitalista per la cobdícia humana

L'escriptor i periodista Cristian Segura. / Carmen Secanella

L'escriptor i periodista Cristian Segura. / Carmen Secanella

“Devores el dònut, el mastegues amb fruïció... En un minut ja no en queda res. Als llavis es forma una pasteta de sucre i saliva. Repasses els llavis amb la llengua, i amb les mans llardoses agafes un altre dònut. En vols més i més, fins que et mors, o fins que comences a raonar”. Amb aquesta cita comença Ciment armat, un llibre sobre l’avarícia i els límits a què ha arribat. Un retrat de la societat capitalista que furga les xacres d’un sistema desballestat.   

El llibre enllaça de manera frenètica situacions extremes que poden fer pensar que és impossible que succeeixin.

Sí, el llibre no dóna treva, no hi ha moments de contemplació ni descripció, perquè si agafes un diari cada dia, i més en aquests temps, és un no parar de successos arreu que també et fan pensar “Això és real?” Jo el que intento és que el llibre sigui una metàfora del moment en què vivim. I el moment en què vivim no ens dóna treva: un alcalde de Lloret fent negocis amb la màfia russa, un exconseller de la Generalitat traficant amb tabac des de la Seu d’Urgell... No cal anar a Pozuelo de Alarcón o a València... La novel.la no és un excés d’imaginació, sinó un reflex de la realitat.

Constantí Casanovas, el protagonista, s’ha enriquit gràcies a l’especulació immobiliària.  

Si alguna cosa ha determinat la nostra societat actual són els darrers vint anys d’economia especulativa i el seu gran paradigma és el sector immobiliari. Jo visc en un barri benestant on hi ha bona part de la gent que ha remenat les cireres en aquest món. I volia fer un retrat de ficció literari d’aquest món.

Una noia que es dedica a la tanatopràxia i a traficar amb estupefaents i diner negre, un segrest, una detenció a Hong-Kong, perversions sexuals gairebé inconfessables... Més que un reflex de la realitat, fa pensar en una pel.lícula de suspens.

El llibre a vegades pot semblar una astracanada però no ho és. Totes les experiències que surten en aquest llibre estan basades en fets reals. La Míriam, la traficant, existeix. És una noia que s’ha dedicat a traficar amb diner negre i drogues dins de cadàvers. Fa poc la vam veure per Barcelona, és la nòvia d’un amic meu. Jo la descric com una Lolita, molt seductora i difícilment sospitosa de cometre aquesta mena de crims. La de la realitat també és així, menys seductora, però.

I el segrest?

També és real. D’una persona molt propera a mi. Aquesta persona va haver de fer negocis amb l’exèrcit perquè no tingués més problemes. Nosaltres creiem que els catalans som persones porugues i bones, i, en canvi, hi ha tot de catalans fent maldats pel món.

En Constantí se’n surt malgrat ser una persona sense escrúpols...

A mi m’atrau la figura de l’antiheroi, jo miro de no jutjar. Aquests personatges són producte d’uns fets, d’unes circumstàncies, d’un context social, de molts anys de fer així, són producte d’un sistema. Davant de la justícia són culpables, des del punt de vista moral a mi em costa molt jutjar-los. Cometen coses que són clarament negatives però és que són fills del sistema i si hi ha algun missatge moral és que l’educació i el sistema econòmic que hem desenvolupat ha de canviar dràsticament. Però en el llibre no ho diu contundentment, només miro de retratar de manera molt cafre una realitat.

Cristian Segura parla del capitalisme salvatge en la seva nova novel·la, 'Ciment armat'. / Carmen Secanella

Cristian Segura parla del capitalisme salvatge en la seva nova novel·la, 'Ciment armat'. / Carmen Secanella


En el llibre també es passa pel tema de la religió: “La dignitat no s’ha de perdre mai, especialment quan ets cristià. Què se n’hauria fet del catolicisme si els primers cristians, quan acabaven al circ, en comptes de lliurar-se als lleons haguessin renunciat a la fe en l’últim moment per salvar la vida? Mai hauria existit la Santa Església, evidentment.” Creus que l’Església catòlica conserva la dignitat?

Vaig ser molt catòlic fa molts anys. No em vaig confirmar o sigui que es va acabar tot als 18 anys. Sóc molt respectuós amb l’Església i amb qualsevol religió perquè tots els éssers humans tard o d’hora acabem patint una mena de neguit existencial i la religió compensa aquest buit. Jo ho he substituït fent la carrera de filosofia a distància a Londres, perquè sóc una persona que pateixo molt de neguit, d’ansietat i entenc la gent que creu en la religió. Ara bé, com més desenvolupada és una societat menys pes ha de tenir la religió. Ho respecto, però no és el meu club.

Un dels policies xinesos que custodien el Constantí diu: “El que més ens determinen són les nostres pors, per superar-les cal controlar les pors, sotmetre-les. Jo sé que a Occident és més complicat aconseguir-ho, per aquest concepte tan rígid que tenen de la culpa”.

Aquí, a Occident, la culpa cristiana ens pesa molt. Jo ho he mirat d’esmenar però em costa molt, sóc una persona amb molta tendència a la culpa cristiana, però crec que és inevitable, he nascut en aquesta societat, m’han educat d’aquesta manera. He viscut 4 anys a la Xina i allà em va interessar el budisme zen, però el pòsit de tants anys et marca molt. Sóc conscient que la culpa cristiana és un llast, l’individu està més anul.lat...

Moisès Broggi deia que “la por a la mort és l’origen de totes les pors”

Sóc molt fan del Broggi. Era molt amic del meu avi. I hi estic completament d’acord. Potser la culpa cristiana el que fa és donar raó a la vida i donar importància a la vida. Em sento culpable perquè la vida és molt important. Però, de fet, no és tan important perquè ens hem de morir. El que estem fent és evitar pensar en això. Quan algú et pregunta “Com estàs” i tu dius “Estic bé”, et miren malament, com si et qüestionessin, “Com que estàs bé? No pots estar bé”. Si estàs calmat, estàs bé, vol dir que assumeixes tots els ets i uts de la vida i això et fa ser sospitós.

Et fan sentir culpable per ser feliç, et generen desconfiança...

Sí, a Occident, sí. En altres llocs del món, no.

Però, en canvi, els personatges no tenen cap mena de sentiment de culpa, no?

No perquè en el catolicisme, a diferència del protestantisme, el perdó és molt més fàcil d’assumir. Jo de Constantins n’he coneguts moltíssims. Hi ha persones que poden superar la culpa cristiana, amb molta hipocresia. Ara bé, tard o d’hora acabarà esclatant. El llibre queda obert, una mica a veure què farà aquest noi en el futur... No vull concloure què li pot passar al Constantí, fet que va molt vinculat al que pot passar en aquesta societat...

El realisme de què s'impregna la novel.la també té moments de gran duresa: “L’existència és un fet inexplicable, però aquest no és el miracle: el miracle és que hi hagi tanta gent que s’entesti a viure malgrat les penes que s’han d’empassar”.  

Això ve d’una conversa que vaig tenir amb un amic periodista. Arran del fet que el suïcidi és la primera causa de mort em va dir que el que trobava més sorprenent és que no se suïcidi més gent... O que no hi hagi més gent boja pel carrer... Tal com està muntada l’existència, i per tot plegat, és sorprenent que no hi hagi més gent tarada...

Això demostra que som bastant fortes les persones per aguantar el que hem d’aguantar, no?

A mi em costa molt trobar raons de viure, existencials, més enllà de les misèries socials, però a vegades me’n vaig al llit pensant que la vida és com el joc de l’oca, i arribo al llit i és com si hagués arribat a casa per fi, un dia menys. I dic “Ostres, si és igual, si la mort està garantida, queda’t aquí almenys per distreure’t, juga”. Quan la societat perd el que havia aconseguit pel que fa a benestar, t’has d’immunitzar, perquè si no pots acabar xalat. I això amb tots els vessants de la vida. La clau és no enfonsar-te davant l’empitjorament de la societat.

Diu molt de com funcionen les coses el fet que les empreses es basin en tests de personalitat per saber com som les persones.

Imagina’t que tu estàs treballant en un banc, i has de portar l’expedient de 500 acomiadats. Això crea pobresa, traumes, angoixa, pèrdua de recursos de moltes famílies... Per què et fan els tests de personalitat? Perquè no petis, perquè aguantis això i el que calgui. I la vida, al capdavall, és això. Ens eduquen perquè no ens tornem bojos a la primera. O perquè no trenquem el sistema tal com està construït a la primera de torn davant de coses que ens poden afectar emocionalment.

“Quan noto que estic desanimat, recordo que el bé sempre ha guanyat la batalla al mal”. És significatiu que el psiquiatre que es torna boig citi aquesta frase de Ghandi.

Sí, me’n ric d’aquesta frase... El que estic dient és que el concepte de bé i mal no existeixen, per mi... Què vol dir bé i mal? Davant la justícia sí que hi ha una persona que és culpable i innocent, però el concepte de bé i mal? Som producte de mil circumstàncies, d’un munt de coses que no podem controlar, 20% genètic, 80% social, del que ens han ensenyat. El concepte de bé i mal em sembla de P3, de pel.lícula de Hollywood barata, i a més no és veritat... El llibre t’ensenya que la frase de Ghandi no és veritat i per això el psiquiatre es torna boig.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha