“Tinc la sensació que ell el que realment voldria és ser escriptor”, em comentava un dia d’un company de professió una amiga periodista. Jo li vaig respondre que probablement a molts periodistes els agradaria ser escriptors. Més enllà d’això, però, una realitat gairebé indiscutible és que els periodistes ho són perquè els agrada escriure. I no és gens estrany, doncs, que hi hagi molts periodistes que fan ficció també.
BCNegra, la setmana de la novel.la negra, va reunir ahir a la taula rodona “Doble personalitat: periodistes diürns, novel.listes nocturns” tres periodistes que han tret novel.la en l’últim any. Berna González Harbour (Verano en rojo, RBA, 2012), José Sanclemente (Tienes que contarlo, Roca, 2012) i Maruja Torres (Sin entrañas, Planeta, 2012). També hi havia de ser Ignacio Escolar (31 noches, Suma de Letras, 2012), que no hi va poder assistir per grip. Periodistes i escriptors que transmuten la personalitat en la mesura que transiten entre dues maneres d’explicar la realitat. Una des de la precisió i l’altra des de la creativitat. Berna González Harbour matisa que no n’hi ha prou amb dues personalitats, que per explicar la realitat el punt de vista és divers i canviant –com en aquest moment, que no és ni la periodista ni la novel.lista, sinó la qui ve a parlar-ne–, “el millor psicòpata també es disfressa per cometre els millors crims”.
La realitat pura i dura, la que inspira el periodista, “entristeix”, diu Gónzalez Harbour, és una “realitat per patir” i demana glops de whisky, però potser també per això existeix una altra realitat, la de les novel.les, que és “per disfrutar-la, per disfrutar llegint”. L’alcohol, igual que la literatura, serveix per descomprimir. Vies d’escapament cap a mons més ingràvids. En són un exemple els personatges de la novel.la de Maruja Torres, que “regalimen alcohol”. Així, doncs, els periodistes i l’alcohol són indissociables? Pel que diu la Torres, podríem dir que el periodista utilitza l’alcohol amb diverses finalitats, i Sanclemente explica que hi ha la copa terapèutica, en contra de la foscor de la realitat; però també la copa de l’alegria, per celebrar que el periodisme també serveix per donar llum a aquesta obscuritat imposada. I la copa tàctica, la que es fa per treure informació. Que no es pensi tothom, però, que només l’alcohol caracteritza els periodistes, “també ens n’anem al llit amb gent”, confessa Torres. I sí, també hi ha relacions amoroses. Històries d’amor intenses i apassionades i tensions sexuals no resoltes, a l’estil dels protagonistes de Luz de luna i Expediente X. Que en definitiva són les que enganxen. Almenys al lector. Diuen. Tot això apareix en les novel.les escrites per periodistes i que tenen periodistes com a protagonistes.
Ara bé, del llit es passa a la crisi de la professió. Perquè també d’això parlen els seus llibres. De diaris a punt de tancar, d’EROs i precarietat. Escenaris de l’Espanya que estem vivint. Amb tot ningú no s’atreveix a ser pessimista, no és cosa de periodistes. Sí que ho és ser crític. González Harbour afirma que “el periodisme no desapareixerà, perquè és necessari i sempre hi haurà bons periodistes, el que desapareix és el model de negoci”. “Però qui va dir que estàvem allà per guanyar diners?, qui va dir que estàvem allà per crear grans grups, grans empreses; doncs no, el periodisme va ser, és i seguirà sent el que és, vocació, de moltíssimes persones que volem explicar la realitat, i això malgrat el tsunami que estem vivint resistirà”, emfatitza. I aquest també és el missatge del llibre de Sanclemente: que el periodisme és possible malgrat la crisi mai viscuda de la professió. El títol, Tienes que contarlo, ja és una crida a la voluntat de parlar del que està passant. I és que, tal com diu Maruja Torres, “sense el periodisme la societat és pitjor”. Molt bé que ho saben Rajoy i els seus sequaços, que no deixen que en les rodes de premsa els periodistes facin preguntes, no fos cas...
La Torres ja s’ha acabat la copa (el got de plàstic), no es mossega la llengua -mai- i es pregunta indignada com és que cap periodista no es planta davant aquesta coerció a la seva feina. El contrapès que ha d’exercir el periodista en aquesta mena d’abús de poder ha de continuar existint. Si no, el periodisme deixa de tenir sentit. Es critica això, i també es critiquen els refregits que es fan amb les informacions, per culpa de l’exigència que imposa la immediatesa i de la falta de recursos. “Falta recreació en l’escriptura” i que es torni a sentir “l’olor dels llocs” quan es llegeix un article.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
