Les violències sexuals i la legitimitat dels depredadors

En els últims dies hem pogut llegir l’escrit de la Fiscalia sobre la violació múltiple perpetrada a una dona jove durant les Festes de San Fermín el juliol passat. Jo no podia contenir les llàgrimes i les nàusees mentre llegia el nivell de crueltat de l’agressió i l'objectivació de la noia que l’estava patint. Val a dir que, gratament, en aquest cas, la Fiscalia s’ha situat bé i ha impulsat la sensibilització sobre el cas i la condemna social. Sens dubte hi haurà un abans i un després d’aquest judici i-esperem- d’aquesta sentència.

Però fins a cert punt és fàcil empatitzar amb una aberració d’aquest nivell, a tothom colpeix. El problema està en el fet de pensar que són situacions aïllades, fruit de l’alienació mental d’alguns homes o que el consum d’alcohol o altres drogues hi ha influït. D’aquesta manera, no cal remoure les nostres consciències ni posar en qüestió com, potser sense saber-ho, estem legitimant l’estructura que acaba generant aquest tipus de situacions.

Veiem diàriament  la instrumentalització de les dones i dels seus cossos en els contextos d’oci, els cartells de les discoteques venent-nos com a reclam, les ofertes d’entrada gratis per les dones als locals nocturns, els lemes a les Festes Majors (entre elles San Fermines) creant l’expectativa sexual com quelcom que forma part indissoluble de la festa al mateix temps que l’alcohol i/o altres substàncies, etc. Les dones també creixem normalitzant aquests entorns com creixem normalitzant l’assetjament que -per la nostra socialització- a voltes ens resulta gairebé imperceptible; quan toquen el nostre cos sense permís, quan ens acorralen entre alguns homes en els locals nocturns o ens conviden a una copa pretenent que existeix un deute implícit que es paga sexualment. Aquestes són pràctiques majoritàriament presents en els entorns d’oci nocturn.

Que tenen a veure amb l’aberrant agressió sexual de San Fermines? Tot, perquè aquestes pràctiques habituals legitimen la percepció d’impunitat en l’accés als cossos de les dones i funcionen també com a rituals de reconeixement de la masculinitat. Aquest “oferiment” constant i públic del cos femení dóna a la construcció hegemònica de la masculinitat l’escenari perfecte per portar a terme els seus rituals de reafirmació. Aquesta situació és encara més visible en les agressions en grup on, com explica brillantment Rita Laura Segato, la violència contra els cossos de les dones s’acaba convertint en una mostra de força entre homes i de construcció del poder masculí.

Recentment l’àmbit de les Festes Majors està posant el focus en la prevenció de les agressions sexuals amb diversos protocols i campanyes. És un gran avenç; però cal anar molt més enllà: és important respectar el consentiment en les relacions sexuals, sí. Però aquesta perspectiva, si no vigilem, ens torna a col·locar a les dones en un paper passiu a expenses de la “interpretació” de l’altre sobre què és el consentiment. Cal construir un relat que parli  del desig de les dones, no  ser objecte de desig o objectivació. Hem de deixar de construir contextos que ens presentin com  un element més pel gaudi masculí heteropatriarcal. Aquí està la base de les violències sexuals.

Quan es produeixen situacions tan greus com la que dóna lloc a aquest article, no podem fer  únicament una atribució individual de la responsabilitat. Cada vegada que socialment tolerem -de diferents maneres- el missatge de les dones com a objectes per ser mirats, utilitzats o al servei de la construcció de la masculinitat  tradicional estem contribuint a legitimar  els depredadors que són, al final, la punta de l’iceberg però la corresponsabilitat en la transformació és col·lectiva i política.