Aquestes darreres setmanes he vist tres obres de teatre a Barcelona que no m’he tret del cap. La primera va ser: La revolució no serà tuitejada, al Lliure de Gràcia. La segona: La nit just abans dels boscos, al Romea. La tercera: Jo després de tu, a l’espai Àtic 22 del Tantarantana. Els actors, actrius, directors i directores, no deuen arribar en general a la quarantena. Potser ni als 30! Però més enllà d’aquesta efervescència del teatre jove, les tres obres tenen en comú que volen ser fresques, volen normalitzar les coses noves, ser radicalment actuals, innovadores. Majoritàriament: adreçades a un públic tan jove com qui les fa. Tot i que això, és clar, comporta riscos en aquests dies que corren de rapidesa, banalitat i informació.
La revolució no serà tuitejada, protagonitzada per l’immens Pol López, la dirigeixen Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró, que conformen La Kompanyia. La nit just abans dels boscos és una peça plena de sorpreses que m’estimo més no desvetllar i que, de debò, hauríeu d’anar a veure per vosaltres mateixos. Jo no me la deixaria perdre! La dirigeix Roberto Romei i actua Òscar Muñoz amb un text de Bernard-Marie Koltès. I Jo després de tu es pot veure a l’espai alternatiu del Tantarantana dins del cicle Go Home, 4 maneres de quedar-se sense casa. Un espai inesperat i una creació de l’autora i directora Carolina Llàcher, l’actriu Clara Garcés i l’actor Pau Sastre. I totes tres, com un conjunt, no han parat de voltar-me pel cap gairebé com si fossin una sola cosa. Una suma dels perills i els avantatges de la contemporaneïtat i aquesta soledat gairebé mecànica que tot sovint sembla que comporta.
A La revolució no serà tuitejada, un noi d’una intel·ligència força comprensible i empàtica entra a treballar en una cadena alienada d’aparells de tecnologia. Tot i les referències evidents a la realitat, però, a l’obra li cal el coneixement i la complicitat dels espectadors i espectadores o es perd. I a estones, tal i com passa amb el contingut i la velocitat de les noves tecnologies, el missatge queda reduït a la superfície perquè vol aplegar massa coses sense aprofundir-ne cap. Però la direcció és bona. Els actors i les actrius ho fan bé. La narració és àgil i directa. I a Pol López, que destaca pel paper i per la presència, no us el podeu perdre per res del món. La Kompanyia, a més, és de tres veterans del teatre jove. I que s’hagin ajuntat per treballar junts és tota una aventura que jo no em deixaria perdre.
La nit just abans dels boscos és de les millor obres que he vist darrerament a Barcelona. Sí o sí: aneu-hi! L’autor és Bernard-Marie Koltès, nascut l’any 1948 i que va morir força jove l’any 1989 quedant-se en el nostre record com un autor absolutament modern. Perquè tot i el temps, l’obra podria haver estat escrita ahir. No us en puc dir massa, perquè part del misteri està en el seu espai. Només us avanço, però, que en aquest imprescindible Romea dirigit per Julio Manrique asseguren abans de començar que l’obra “es representarà pels racons perduts del Teatre Romea”. I així és, mai més ben dit. I el moviment, la crítica, la ràbia punyent que desprèn és un bàlsam de lucidesa i de creativitat. Hi ha alguna cosa estranya, però: Jo no vaig poder parar de riure. En tota l’estona. Em va semblar una obra divertidíssima. La resta d’espectadors i espectadores, però, es mantenien seriosos i corpresos pel monòleg d’un homeless que reben, gairebé, amb solemnitat. Em va semblar estranyíssim. I em va fer pensar que deu tenir alguna cosa a veure amb els codis culturals. Crec que si la peça es representés a ciutats, posem per cas, d’Amèrica Llatina, es rebria amb sonores, sonores, sonores rialles. Perquè l’escletxa per la que es cola la crítica social és força intel·ligent i exacte. El tarannà de l’actor enlluernant que és Òscar Muñoz a més, converteix aquesta crítica, gairebé, en una certesa. Però si alguna cosa no aconsegueix transmetre és solemnitat. I no he pogut parar de pensar que em sorprèn que la misèria es rebi com una cosa solemne, com si fos veritat i prou, com si no fos una reconstrucció artística. I em sorprèn, sobre tot, que els qui treballen junts per transmetre’ns-la s’ho esperin.
I finalment Carolina Llàcher escriu i dirigeix Jo després de tu. La Llàcher, que és una creadora valenta i encuriosida, dirigeix a l’espai alternatiu Àtic 22, del terrat del Tantarantana, una peça que tracta de la soledat i la impossibilitat d’encaixar-la. I en veure-la em va fer pensar en les altres dues obres de què parlo aquí. Tots els qui apareixen són joves, tots necessiten alguna cosa que té a veure amb la immediatesa, amb la solució. Perquè si bé el personatge homeless de La nit abans dels boscos sembla que vagi més de tornada, que no pas la resta, la veritat és que és tan inexpert i està tan sol com tots ells. I si a La revolució tuitejada els personatges es tornen falsament adults això només fa més evident la seva alienació. La Llàcher, però, prova d’estirar una mica la tensió per anar un pas més enllà, buscar maneres noves. Els seus personatges, com els de la resta de les obres, són fàcilment comprensibles, incòmodament reals, però la forma en què es construeixen a ells mateixos aquí es trenca. Aneu-la a veure. Us n’adonareu que és capaç de mantenir silencis llargs que ens descol·loquen i estructures que ens pertorben perquè ens fan adonar que les coses, ni tan sols en aquestes èpoques de tecnologies i soledat, no són tan fàcils d’entendre com semblen.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
