“Una ànima esllanguida escriurà una merda; si aprofundeixes en el món, tindràs coses a dir”

Una primera entrevista a un escriptor deu ser dramàtica com l’escriptura d’un primer llibre. Tot inquietud. Però no ens enganyem, ni quan un es pensa que fa la primera entrevista a un escriptor (què vol dir ser escriptor?) és la primera, ni quan un escriu un primer llibre (què és l’escriptura?) és el primer. D’escriptors n’hi ha molts, de molts tipus; més a prop del que creiem. I de llibres n’escrivim tots, a tota hora –o, com a mínim, ens passem la vida intentant construir un auto-relat versemblant–. D’aquest pare és en Martí Sales (Barcelona, 1979), dels que manté els ulls ben oberts –i les orelles més– arreu, sabedor que, com una porta rovellada, la llibreta d’escriptor, la 9x14 que l’acompanya, no s’acaba de tancar mai (si un vol fer bé la seva feina). “Tot és food for the soul”, conclou.

Després de provar-se amb la traducció (Kurt Vonnegut, entre d’altres), la música (Surfing Sirles, RIP), la narrativa (Dies feliços a la presó), la secció Gai i Lèsbic del TimeOut... Martí Sales publica Principi d’incertesa (Editorial Males Herbes, 2015), una barreja entre el procés d’escriptura i la biografia, una mixtape de disciplines (i de la pròpia vida). Un viatge. Ens trobem als Tres Tombs. Havia de ser JA; a finals d’octubre marxa a presentar la traducció a l’anglès del seu primer llibre de poesia Huckleberry Finn (2005) a Toronto, a l’International Festival of Authors. Poca broma.

Ell s’asseu a la cadira on li queda perspectiva directa de la cruïlla; la millor cadira, la d’interactuar. Passen dos nois i una noia i li etziben a la Sandra Lázaro (fotògrafa): “Haznos una foto, que nosotros sí que tenemos cosas que contar”, riuen. Fan cara d’haver matinat, o de no haver dormit, directament. Juguem a casa d’en Martí: les terrasses, el carrer, els barris. Parlar amb ell és la millor manera d’entendre l’ofici –i el no ofici- d’escriure. Potser m’explica per què no havia entrevistat mai fins ara un escriptor; potser entenc que n’havia entrevistat molts sense saber-ho.

Principi d’incertesa. Hi havia un plantejament inicial?

Per mi l’escriptura no és la transmissió d’una idea preconcebuda en un text sinó que a partir de la mateixa escriptura genero pensament. Per tant, escric i l’escriptura em porta a uns certs llocs, com el pensament. Escric el que em passa, des del lloc on estic, i mica en mica, hi ha certs centres d’interès que es troben.

No hi ha un masterplan.

A vegades hi ha fases de l’escriptura que són closes. I d’altres es reprenen. No hi ha un masterplan. No escric un llibre sobre què/qui/allò.

Això ens ho han venut molt, no?

Dins del món de l’escriptura hi ha una jerarquia salvatge que afavoreix i entronitza la novel·la. La novel·la decimonònica del segle XIX (personatges; principi, nus i desenllaç). Per construir això el millor és: ‘Post-it i un mapa’. [Obre els braços com dibuixant una gran paret plena de fulls amb gargots]. Jo no conec cap escriptor que ho faci així. Segurament deu haver-n'hi. Però sempre m’he relacionat amb l’escriptura d’una manera molt més bèstia: penso escrivint, pel que en la pròpia escriptura hi ha la raó de ser de l’escriptura. Em veig molt fals si em poso a dir: ‘Escriuré una novel·la on passi això, i haurà tal personatge...’. Tot el que he fet fins ara ha deixat molt més espai a l’escriptura en sí.

Aleshores, no hi ha mètode?

Sempre he seguit el mateix procediment: un a-procediment. És un procediment que ell mateix es va trobant. Va haver-hi uns quants viatges, entre mig he escrit altres llibres... No ho sé, el materials els vas escrivint, n'hi ha altres que es queden en un calaix, d’altres desapareixen i, de cop, un dia mires, repasses, i te n’adones que aquest i aquell parlen del mateix... I fluuuuup, al final sempre has estat parlant del mateix.

En un anàlisi posterior...

Correcte. Mira, aquest és el tema central del llibre [rumia força estona]: ja ens podem anar preguntat les grans preguntes que tot és absurd. Mai sabrem res. Viure, vius provant. Mai trobaràs el sentit final de tot, o serà absurd. La incertesa d’estar perdut. ‘I de cop i volta es mor algú. Mentre jo estava: Piiiiiriiiipiiiiiriiiiiiipippppp’, la realitat s’ha encarregat de donar-me una lliçó i sacsejar-me aquests esquemes limitats (que responen als límits del propi cervell humà) de pregunta-resposta i causa-efecte davant la complexitat de tot plegat.

Però aquesta idea de fons, com la materialitzes en espais/escenes/personatges?

Al final vaig agafar una part de la meva vida, del 2008, per parlar del que passa entre el que escrius i el que et passa, i quina distorsió hi ha. A vegades pots escriure molt bé del que et passa i d’altres no... Va de tot això però sempre molt arrelat a les coses. Sembla merament biogràfic, dietari, però al darrere hi ha una recerca constant de veure quina relació hi ha entre l’escriptura i la vida.

Això suposa una dificultat estilística? El llibre té textos molt dispars...

No era tan difícil perquè en aquest projecte volia mostrar diverses maneres, diversos ritmes. Dins d’aquesta amalgama, tot i haver textos molt diferents, al final jo sóc el mínim comú denominador. No sabria descriure’t quina és la meva relació amb l’escriptura purament a nivell d’estil.

Deixa’m tornar als meus esquemes benedictins: Quina és la rutina? El dia a dia. Et permet escriure, o t’ho imposes?

De tant en tant he fet períodes de retir. I... Sempre porto una llibreta. Però sempre he desvinculat el procés de l’escriptura amb l’escriptura: jo estic escrivint tot el dia, ara mateix. Tota l’estona és material. És a dir, escriure no és l’acte físic, sinó enfocar-se a l’escriptura (no per fer-ho servir) sinó com a fons. Tot ho vaig posant al calaix. Tot el que escric fent dits [fa gest com de mecanografiar] va al calaix. Per mi és una formació constant: com més em formo a la vida, més em formo com a escriptor. Com un mestre zen davant d’un quadre set anys i al final fa un traç... I és una puta meravella.

Mort als horaris, les escoles i demés mandangues.

Hi ha molta gent que es disciplina amb horaris, i no pot ser. Per mi no desvincular la vida de la professió i enfocar-se, és el mateix. Tot compta i tot juga. Un concert, un passeig, un polvo, una entrevista... Tot és food for your soul [menjar per a l’ànima]. Una ànima esllanguida escriurà una merda; si aprofundeixes en el món, tindràs coses a dir.

Tot és material, ok. Però, ¿genera dubtes el ‘fins a quin punt m’exposo’?

És un tema que hi és, i pel que he passat vàries vegades. Un cop publicat vaig pensar: ‘Ensenyo molt el cul’. Tot i que en el procés d’escriptura mai vaig pensar que fos un criteri. Escrivia segons el que em demanava el text. Si aquell tros requeria coses absolutament vertaderes, doncs segueixo el reclam del text. I després sí que dius: ‘Però si parlo d’una orgia de no sé què...’ [riu].

Quan dius, aplicat al món de la traducció: ‘Millor intentar reproduir una idea que no ser fidel estrictament a les paraules’. La versemblança és el més important? Quin paper juga la realitat en l’auto-biografia? Fins a quin punt hi ha un joc literari?

És pura literatura tota l’estona. És un món clos. La veritat és la veritat que ell mateix genera. Ha de ser versemblant amb sí mateix, el relat. Ara he estat al Paraguai i tinc un parell de peces a escriure sobre allò. Et diré una cosa que té a veure amb el llibre, la manera com entenc la crònica i la literatura: tu et poses davant d’una realitat X i els procediments habituals de conèixer-la són l’estudi sistemàtic, les entrevistes, mètodes etnogràfics, dades, i... Arribes a llocs interessants. Però, si tu el que fas és obrir un altre camí (el de la sensibilitat i el de la creació), si ho fas bé, és una passada, perquè arribes al cor de les coses! I pel mètode científic no hi arribaràs mai, perquè el cor de les coses és ignot. Si vas aixís, la cosa farà axàs.

La drecera de l’art, que dius.

La drecera de l’art, absolutament aleatòria i atzarosa. Al Paraguai he fet servir la intuïció i l’escriptura, i a vegades aquest combo et permet arribar molt lluny. Un exemple. Jo crec que he arribat més lluny veient les pelis d’en Kurosawa que amb els manuals sobre el Japó. El cine i la literatura són salvatges perquè no ha un mediador que trenca aquesta lògica del causa-efecte que et deia abans. Aquest és el poder que tenim com a éssers vius i sensibles. Sinó la nostra relació amb el món són compartiments estancs. O prens bolets [drogues] o necessites algun altre truc. Sinó, et dónes cops contra la paret [fa picar la cara de la mà dreta amb el palmell de l’esquerra, simulant el cop].

Part d’això és el periodisme literari, entenc.

Bruce Chatwin, i d’altra gent molt potent del periodisme literari juguen a això. Alguns ho fan servir més narrativament i d’altres més líricament.

T’esgarrifaria el concepte que es té sobre això a les facultats del periodisme.

Es vol una foto. La realitat ‘tal i com és, no’? [riu] Hi ha unes pagines del Joseph Roth, periodista... El tio era acollonant. Ell havia parlat molt de la mirada. A les cartes parlava d’això i era brutal.

El llibre està plegat de referents, això pot fer que molta gent s’allunyi? Tant de disc, cançó, peli, escriptor...

Com sempre, m’ho plantejo després. Quan estic escrivint no paro l’orella als cultismes [fa el gest de les cometes]. Jo crec que respon a una cosa programàtica meva: vull aprendre coses. Tots els llibres que m’han agradat, m’han ensenyat. L’altra dia un amic em deia: vaig acabar el teu llibre i vaig marxar corrents a comprar el d’en Flann O’brien, i jo vaig dir: ‘Què bé!’. Quina puta meravella! Per a mi és molt orgànic, tot té un sentit dins del text, per això no em fa por citar. El que sí que em faria molta ràbia seria que se’m prengués per pedant o setciències. M’agrada que hi hagi informació: discos, llibres, pelis, vocabulari... Chicha.

Que no bategui elitisme.

El fet no són la quantitat de referents o com es donen. Si l’escriptor està vestint un discurs elitista i la seva obra va d’aquest rotllo, això seria una caca. Per a mi l’autor més extrem en aquest sentit seria Nabokov. Ell parla mil llengües i els personatges també... Està parlant del seu món, a mi m’agrada que m’ensenyin coses que no sé. Prefereixo anar a un bar que no conec que a un que conec. Jo, si un autor que em mola s’entusiasma per alguna cosa, doncs millor.

Sempre parles de l’“entusiasme”...

No ho sé... ho practico abans de dir-ho. És la meva manera de relacionar-me amb el món. Em llevo de bon humor i em sembla que el món és un lloc per aprofitar; sinó, et pots morir. I l’entusiasme és una font meravellosa de felicitat, i no és egoista, sempre és col·lectiva. Hi ha un gran referent d’això... “Elevación, entusiasmo, elegància”, títol de l’obra completa del Francisco Casavella. Surt d’una nota del disc “A Love suprem” d’en John Coltrane. Les tres paraules voldria que fossin la meva escriptura. “Elevación” algo molt potent; “entusiasmo”, per l’energia; “elegancia”, com a ben escrit. Fantàstic.

Tornant al llibre. Pel que explica i per com s’explica, Principi d’incertesa és una batalla entre el costumisme i la transcendència.

Me n’alegro, era la gran por que tenia. Molta gent l’ha llegit només com un anecdotari, quan per mi són detalls i coses concretes. T’has llegit la columna d’en Jordi Graupera? Per a mi és això. La lectura més bona que han fet d’aquest llibre. Més enllà de tots els detalls hi ha unes idees que vull que estiguin allà donant cos de veritat al llibre, que no deixa de ser un artefacte. La transcendència és el que cus el llibre. Sense això, no té volum. Seria una cosa prima. La literatura pot ser complexa sense semblar-ho, això seria interessant.

La gran por seria parlar directament sobre la transcendència?

Clar, la base de la literatura: ‘Show don’t tell’. És a dir, que la gent tregui la seva pròpia conclusió, però tu no ho explicitis.

Per això és tan horrible la literatura...

...la literatura dolenta: ‘En Pepet estava tan trist’. [Ho dramatitza] Cony! Mostra’m com n’estava de trist! No et creuré perquè m’ho diguis. Explica’m el com, deixa’m que jo ho vegi. Això és molt maldestre. Hi ha un exemple molt clar: el llibre de la Núria Martínez-Bernis, el Deix on dir, que és un putu viatge a l’infern. És una depressió xunguísima. I en cap moment diu depressió ni tristor. La tia vesteix un imaginari mega-complex perquè diguis: m’estàs portant a les portes de l’horror.

Acabem Martí. Es poden planificar llibres?

Que si es pot fer? Sí, i ho fa tothom constantment. Jo no. T’ho he dit al començament. Em crida l’escriptura i a partir d’això estiro o no estiro. Normalment sí que sé que quan acabo un llibre el següent no tindrà res a veure. N’he publicat quatre i ja et puc dir que el següent no tindrà res a veure ni amb aquest ni amb els altres. Això és el que em fa trempar. Sense proposar-m’ho, la voluntat de buscar en l’escriptura et porta a un lloc nou. Jo no tinc una idea i la porto al paper, no sóc un narrador convencional buscant el tema del que no s’ha parlat mai en literatura catalana.