El lideratge del desert d'Artur Mas

Artur Mas ha posat en pràctica segurament les teories sobre lideratge de Bridges i Mitchell, dos experts nord-americans en desenvolupament del lideratge i autors d'un estudi que ells van batejar com “Lliçons del desert”. I, no en va, quan el president de la Generalitat va ser convidat a donar una conferència a Esade el 2009, al programa “Moments de Lideratge”, ell va utilitzar l'expressió de la travessia del desert; aleshores no feia metàfores nàutiques com ara i, sí en canvi, parlava del desert en aquests termes: “Es poden fer dos tipus de travessia del desert: amb camells i cantimplora, o sense ells. CiU no va comptar durant els set anys d'oposició amb cap refugi o plataforma de poder (ajuntaments grans, diputacions...)”. Donades les circumstàncies, Artur Mas reconeixia davant l'auditori d'empresaris i estudiants, que el més lògic era que després d'aquests set anys estiguessin morts. La raó per la qual no havien arribat exhausts a les portes de la crisi del Tripartit a la Generalitat la va defensar amb aquest argument: “Perquè CiU ha tingut un important grup de gent al costat, empenyent, molta d'ella anònima, i perquè en la arquitectura emocional del lideratge hi ha hagut sempre un mecanisme d'autodefensa per fer front a l'adversitat”.

No oblidem que uns anys abans, el 2005, Artur Mas havia donat una conferència al Palau de Congressos de Barcelona sota l'epígraf: “Dret a decidir. Catalunya sense límits”. Sens dubte, aquesta conferència va ser el tret que va utilitzar Mas per iniciar la seva “travessia del desert” i obrir el camí cap a un país sobiranista. Un camí, per tant, que parteix fa gairebé deu anys i en què, com ell reconeix, no ha estat sol.

La teoria de “Lliçons del desert” estableix una sèrie de punts per arribar a bon terme. Aquí reproduirem uns quants que s'ajusten totalment a l'estratègia que ha seguit el President de la Generalitat en els últims dos anys de govern.

- Convèncer als seguidors que cal deixar enrere l'antiga situació i deixar clar que no hi haurà marxa enrere.

- Fer “foc nou”, és a dir, crear un nou equip de gent preparada per prendre decisions en la nova situació

- Aprofitar el desert per fer i comunicar els canvis. És en el desert on resideixen els canvis més importants

- Resistir la impaciència, perquè el desert és llarg; interioritzar la serenitat, la modèstia i la humilitat

- En arribar a la terra promesa, establir un nou començament potser posant al capdavant del govern a gent diferent, amb altres competències, encara que això signifiqui violentar les expectatives d'alguns dels més lleials i compromesos durant els moments més crítics de la travessa.

Artur Mas, un cop ha superat la prova davant la ciutadania i partits pro consulta el passat 9 de novembre, llança ara una plataforma unitària que s'allunya de Convergència i més, si és possible, d'Unió. Si ens fixem, Mas ha de considerar que està a les portes de la “terra promesa” i, per tant, posa en relleu un dels últims punts de l'estudi, formar un nou govern i deixar enrere dirigents que l'han ajudat en el camí. Arribats a aquest punt, Bridges i Mitchell insisteixen que s'ha de saber molt bé comunicar el nou programa i el pla, perquè el lideratge polític triomfi. Per tant, cal esperar d'Artur Mas que a partir d'ara comenci a fer pedagogia sobre el seu projecte polític, atès que fins al dia d'avui ha seguit gairebé fil per randa els dictats d'aquesta teoria. El seu repte: saber comunicar el projecte a tota la ciutadania.

Artur Mas ha posat en pràctica segurament les teories sobre lideratge de Bridges i Mitchell, dos experts nord-americans en desenvolupament del lideratge i autors d'un estudi que ells van batejar com “Lliçons del desert”. I, no en va, quan el president de la Generalitat va ser convidat a donar una conferència a Esade el 2009, al programa “Moments de Lideratge”, ell va utilitzar l'expressió de la travessia del desert; aleshores no feia metàfores nàutiques com ara i, sí en canvi, parlava del desert en aquests termes: “Es poden fer dos tipus de travessia del desert: amb camells i cantimplora, o sense ells. CiU no va comptar durant els set anys d'oposició amb cap refugi o plataforma de poder (ajuntaments grans, diputacions...)”. Donades les circumstàncies, Artur Mas reconeixia davant l'auditori d'empresaris i estudiants, que el més lògic era que després d'aquests set anys estiguessin morts. La raó per la qual no havien arribat exhausts a les portes de la crisi del Tripartit a la Generalitat la va defensar amb aquest argument: “Perquè CiU ha tingut un important grup de gent al costat, empenyent, molta d'ella anònima, i perquè en la arquitectura emocional del lideratge hi ha hagut sempre un mecanisme d'autodefensa per fer front a l'adversitat”.

No oblidem que uns anys abans, el 2005, Artur Mas havia donat una conferència al Palau de Congressos de Barcelona sota l'epígraf: “Dret a decidir. Catalunya sense límits”. Sens dubte, aquesta conferència va ser el tret que va utilitzar Mas per iniciar la seva “travessia del desert” i obrir el camí cap a un país sobiranista. Un camí, per tant, que parteix fa gairebé deu anys i en què, com ell reconeix, no ha estat sol.