eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Julia Sousa

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 20

No me avergüenzo de ser pobre

El otro día iba por la calle y me paró una señora cargada con 2 bolsas de plástico. Creí que iba a preguntarme por una calle, pero no, quería venderme una pequeña estrella de ropa que había cosido la noche anterior. No paraba de decirme que estaba avergonzada, pero esa mañana no tenía ni un vaso de leche para su hijo de 16 años y la vergüenza se la tragó y salió a la calle a pedir. Era una mujer catalana de unos 50 años, extremadamente delgada y con buena educación. Se notaba que años atrás había vivido mejor.

La historia es real, no inventada, pero por respeto a ella, no daré detalle de su identidad, ni tampoco ofreceré pistas sobre la calle en la que la encontré. Lo que más me sorprendió fue que desconocía que ella tenía derecho a una ayuda en su ayuntamiento natal. Estaba convencida que dichas ayudas solo son para los emigrantes.

Seguir leyendo »

No m'avergonyeixo de ser pobre

L'altre dia anava pel carrer i em va aturar una senyora carregada amb dues bosses de plàstic. Vaig creure que em preguntaria per un carrer, però no, volia vendre una petita estrella de roba que havia cosit la nit anterior. No parava de dir-me que estava avergonyida, però aquell matí no tenia ni un got de llet pel seu fill de 16 anys i es va empassar la vergonya i va sortir al carrer a demanar. Era una dona catalana d'uns 50 anys, extremadament prima i amb bona educació. Es notava que anys enrere havia viscut millor.

La història és real, no inventada, però per respecte a ella, no donaré detall de la seva identitat, ni tampoc oferiré pistes sobre el carrer en la qual la vaig trobar. El que més em va sorprendre va ser que desconeixia que ella tenia dret a una ajuda al seu ajuntament natal. Estava convençuda que aquestes ajudes només són pels migrants.

Seguir leyendo »

L'enigma del "poder taronja"

L'anomenat "poder taronja" de Ciutadans res té a veure amb la Revolució Taronja de 2004-05 d'Ucraïna, però tots dos moviments coincideixen en el color, la qual cosa no és intranscendent. Els 25 diputats al Parlament de Catalunya que han obtingut Albert Rivera i Inés Arrimadas, el passat 27 de setembre, faran història en els comicis autonòmics catalans, després d'aquells tres diputats que va aconseguir aquest partit fa deu anys. Però on resideix el seu poder? D'on li ve aquest poder? Què representa Ciutadans?

El partit de Rivera des dels seus inicis sempre s'ha nodrit d'uns votants procedents del PSC i del Partit Popular, cosa que pot semblar una incongruència des del punt de vista ideològic. Però no ho és. El germen que va afavorir a la creació del partit d'Albert Rivera es remunta a escenaris polítics catalans dels anys 1993 i 1996. Què va passar al 93 català? De la mà de Félix Pérez Romera, exmilitant d'esquerres, crea l'Associació per la Tolerància, que defensava i defensa el bilingüisme en totes les institucions públiques i escolars, amb un clar distanciament del moviment nacionalista. Va voler provocar canvis en el si del PSC de Joan Raventós en relació a la seva vinculació catalanista i en no aconseguir-ho, crea el partit Izquierda por la Tolerancia Lingüistíca el 1995, per tal de presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya. Finalment no es va presentar i va ser Aleix Vidal Cuadras, qui es va emportar 17 escons al capdavant del Partit Popular català. Félix Pérez Romera va ser un dels intel·lectuals que va impulsar anys més tard el partit Ciutadans, conjuntament amb catorze intel·lectuals més.

Seguir leyendo »

El enigma del "poder naranja"

El llamado “poder naranja” de Ciudadanos nada tiene qué ver con la Revolución Naranja de 2004-05 de Ucrania, pero ambos movimientos coinciden en el color, lo cual no es baladí. Los 25 diputados al Parlament de Catalunya que han obtenido Albert Rivera e Inés Arrimadas, el pasado 27 de septiembre, harán historia en los comicios autonómicos catalanes, después de aquéllos tres diputados que consiguió este partido hace diez años. ¿Pero en dónde reside su poder? ¿De dónde le viene este poder? ¿Qué representa Ciudadanos?

El partido de Rivera desde sus inicios siempre se ha nutrido de unos votantes procedentes del PSC y del Partido Popular, lo cual puede parecer una incongruencia desde el punto de vista ideológico. Pero no lo es. El germen que favoreció a la creación del partido de Albert Rivera se remonta a escenarios políticos catalanes de los años 1993 y 1996. ¿Qué pasó en el 93 catalán? De la mano de Félix Pérez Romera, exmilitante de izquierdas, crea la Asociación por la Tolerancia, que defendía y defiende el bilingüismo en todas las instituciones públicas y escolares, con un claro distanciamiento del movimiento nacionalista. Quiso provocar cambios en el seno del PSC de Joan Raventós con relación a su vinculación catalanista y al no conseguirlo, crea el partido Izquierda por la Tolerancia Lingüistíca en 1995, con el fin de presentarse a las elecciones del Parlament de Catalunya. Finalmente no se presentó y fue Aleix Vidal Cuadras, quien se llevó 17 escaños al frente del Partido Popular catalán. Félix Pérez Romera fue uno de los intelectuales que impulsó años más tarde el partido Ciudadanos, conjuntamente con catorce intelectuales más.

Seguir leyendo »

Twitter desvela el poder inteligente

Guillermo Zapata es hoy el edil más conocido de la alcaldesa Manuela Carmena, muy a pesar suyo y gracias a Twitter, que ha demostrado una vez más ser un corrector de la libertad de expresión. Se equivocan quienes todavía hoy afirman que Twitter es una red residual con poca implementación informativa. Todo queda registrado y su difusión es tan libre que merece reflexión.

Seguir leyendo »

Twitter revela el poder intel·ligent

Guillermo Zapata és avui el regidor més conegut de l'alcaldessa Manuela Carmena, molt a pesar seu i gràcies a Twitter, que ha demostrat un cop més ser un corrector de la llibertat d'expressió. S'equivoquen els que encara avui afirmen que Twitter és una xarxa residual amb poca implementació informativa. Tot queda registrat i la seva difusió és tan lliure que mereix reflexió.

El filòsof Byung-Chul Han ja va advertir fa poc que ens dirigim a l'època de la psicopolítica digital, que avança des d'una vigilància passiva cap a un control actiu. I que ens precipita a una crisi de llibertat, a través del Big Data, que permet fer pronòstics sobre el comportament humà.

Seguir leyendo »

Iglesias contundente con la “casta” y esquivo con las críticas

No voy hablar de Podemos como partido, pero sí de su estrategia comunicativa desde hace meses. Pablo Iglesias nunca va solo a una entrevista, hasta aquí normal. Lo que no resulta normal es que se haga acompañar por más de 5 personas, ni los Presidentes del Gobierno llevan tantos asesores a sus entrevistas. El motivo de tanto despliegue podría estar en dos tesituras: la primera, transmitir un liderazgo tansversal y horizontal y, segundo; falta de confianza y por tanto, se alimenta un exceso de celo y control sobre todo y todos. Posiblemente estemos delante de un compendio entre ambas opciones, que en realidad, son complementarias.

Pablo Iglesias se prepara cada intervención televisiva como si de una tesis doctoral se tratase, quiere no dejar ni un cabo suelto y sobre todo, no responder con convicción las preguntas más arriesgadas, que siempre son las mismas y por tanto, ha tenido tiempo de prepararse bien los mensajes para desembarazarse del contenido de crítica. Cuáles son los temas embarazosos: Venezuela, ETA, Beca de Investigación Universidad de Málaga, supuesto pago en “negro “ en su programa de televisión…y quizá alguno más. Hasta ahora no han tenido ninguna respuesta contundente que arrase cualquier duda al respecto, siempre hay un esquivo y en muchas ocasiones, un ataque sobre conspiraciones y falta de rigor por parte de los periodistas.

Seguir leyendo »

Iglesias contundent amb la "casta" i esquiu amb les crítiques

No parlaré de Podem com a partit, però sí de la seva estratègia comunicativa des de fa mesos. Pablo Iglesias mai va sol a una entrevista, fins aquí normal. El que no és normal és que es faci acompanyar per més de 5 persones. Ni els presidents del Govern porten tants assessors a les seves entrevistes. El motiu de tant desplegament podria estar basat en dos tessitures: la primera, transmetre un lideratge transversal i horitzontal i, segon; manca de confiança i per tant, s'alimenta un excés de zel i control sobre tot i tots. Possiblement estiguem davant d'un compendi entre les dues opcions, que en realitat, són complementàries.Pablo Iglesias es prepara cada intervenció televisiva com si d'una tesi doctoral es tractés, vol no deixar ni un sol aspecte sense lligar i sobretot, no respondre amb convicció les preguntes més arriscades, que sempre són les mateixes i per tant, ha tingut temps de preparar-se bé els missatges per desfer el contingut de la crítica. Quins són els temes compromesos: Veneçuela, ETA, Beca d'Investigació Universitat de Màlaga, suposat pagament en "negre" al seu programa de televisió ... i potser algun més. Fins ara no han tingut cap resposta contundent que arrasi qualsevol dubte al respecte, sempre hi ha una esquivada i en moltes ocasions, un atac sobre conspiracions i falta de rigor per part dels periodistes.Davant preguntes tan directes, només hi cap una resposta, dir la veritat, amb dades verificables i més quan defensen a ultrança la Llei de Transparència. D'altra banda, tots els entrevistables en mitjans de comunicació: Iglesias, Monedero i Errejón, - ara menys- porten anotacions que miren de forma deliberada durant l'entrevista. No és criticable dur les notes, però només en el cas que en aquestes notes hi hagi dades econòmiques molt concretes i, per tant, com el seu nom indica, no susceptibles d'equívocs. Però no, solen donar poques dades econòmiques. Per tant, aquestes notes demostren que es basen en argumentaris. Aquesta disposició sé que és contraproduent tret que el polític senti pànic a la premsa i per tant necessiti aquestes quartilles com a suport per esvair la seva por i temor.Un altre factor important és que solen acudir als mitjans que els són afins o bé, que els tracten amb cert respecte. Un altre greu error, finalment aquests mitjans acaben sent els seus portaveus i a la llarga s'alimenta que la resta de mitjans de comunicació busquin la crítica i la recerca de temes poc amables per a l'organització.

S'ha parlat molt de la famosa entrevista a Pablo Iglesias a Canal 24 horas de TVE, per cert la primera. No entraré a valorar la pregunta clau de l'entrevistador sobre els etarres, però sí vull analitzar la resposta del líder de Podem. Iglesias es va mostrar nerviós i només va entreveure a repetir que de "enhorabona" res de res. Una altra vegada, una resposta poc consistent i contundent. Encara que cal reconèixer que aquesta pregunta, encertada o no, li ha reportat al líder de l'organització rius de comentaris en premsa durant una setmana. Rendible per a Podem, des del punt de vista que la seva imatge ara és més ferma en el fet que la conspiració contra ells és real. La veritat és que qualsevol partit nou ha rebut sempre crítiques i desvetlament de temes ocults dels seus dirigents i sinó, recordem per exemple, quan es va destapar que l'Albert Rivera, líder de Ciutadans, havia demanat informació al PP català abans d'allistar-se a aquesta organització. Una cortina de fum que va durar només uns dies, però amb intenció clara de desprestigiar el nou líder català. I, ara finalment, Iglesias revela que l'SMS que va desencadenar la manifestació davant la seu del PP al carrer Gènova de Madrid el 13 de M, es va forjar en la seva Universitat. Desvelar aquesta dada en aquests moments només es pot cenyir a dos aspectes principals: primer, manifestar a l'opinió pública el seu poder de convocatòria i segon, que la seva trajectòria com a activadors socials ve de lluny. No està provat en qualsevol cas que aquest SMS fos l'únic i el primer que es va passar per les xarxes socials, la qual cosa no vol dir que sigui real. I, en tercer lloc, és un missatge subliminal a la ciutadania sobre les possibilitats que ells creuen tenir per derrotar al Partit Popular. Serà interessant analitzar les pròximes exclusives que puguin llançar en les setmanes següents. Mentrestant, haurien de saber allunyar qualsevol dubte sobre el seu finançament anterior a la que ara ja han rebut dels fons públics, per haver conquistat 5 eurodiputats i les donacions dels seus simpatitzants.

Seguir leyendo »

El lideratge del desert d'Artur Mas

Artur Mas ha posat en pràctica segurament les teories sobre lideratge de Bridges i Mitchell, dos experts nord-americans en desenvolupament del lideratge i autors d'un estudi que ells van batejar com "Lliçons del desert". I, no en va, quan el president de la Generalitat va ser convidat a donar una conferència a Esade el 2009, al programa "Moments de Lideratge", ell va utilitzar l'expressió de la travessia del desert; aleshores no feia metàfores nàutiques com ara i, sí en canvi, parlava del desert en aquests termes: "Es poden fer dos tipus de travessia del desert: amb camells i cantimplora, o sense ells. CiU no va comptar durant els set anys d'oposició amb cap refugi o plataforma de poder (ajuntaments grans, diputacions...)". Donades les circumstàncies, Artur Mas reconeixia davant l'auditori d'empresaris i estudiants, que el més lògic era que després d'aquests set anys estiguessin morts. La raó per la qual no havien arribat exhausts a les portes de la crisi del Tripartit a la Generalitat la va defensar amb aquest argument: "Perquè CiU ha tingut un important grup de gent al costat, empenyent, molta d'ella anònima, i perquè en la arquitectura emocional del lideratge hi ha hagut sempre un mecanisme d'autodefensa per fer front a l'adversitat".

No oblidem que uns anys abans, el 2005, Artur Mas havia donat una conferència al Palau de Congressos de Barcelona sota l'epígraf: "Dret a decidir. Catalunya sense límits". Sens dubte, aquesta conferència va ser el tret que va utilitzar Mas per iniciar la seva "travessia del desert" i obrir el camí cap a un país sobiranista. Un camí, per tant, que parteix fa gairebé deu anys i en què, com ell reconeix, no ha estat sol.

Seguir leyendo »

El liderazgo del desierto de Artur Mas

Artur Mas ha puesto en práctica seguramente las teorías sobre liderazgo de Bridges y Mitchell, dos expertos estadounidenses en desarrollo del liderazgo y autores de un estudio que ellos bautizaron como “Lecciones del desierto”. Y, no en vano, cuando el president de la Generalitat fue invitado a dar una conferencia en Esade en 2009, en el programa “Momentos de Liderazgo”, él utilizó la expresión de la travesía del desierto; por aquel entonces no hacía metáforas náuticas como ahora y, sí en cambio, hablaba del desierto en estos términos: “Se pueden hacer dos tipos de travesía del desierto: con camellos y cantimplora, o sin ellos. CiU no contó durante los siete años de oposición con ningún refugio o plataforma de poder (ayuntamientos grandes, diputaciones…)”. Dadas las circunstancias, Artur Mas reconocía ante el auditorio de empresarios y estudiantes, que lo lógico era que tras estos siete años estuvieran muertos. La razón por la que no habían llegado exhaustos a las puertas de la crisis del Tripartito en la Generalitat la defendió con este argumento: “Porque CiU ha tenido un importante grupo de gente al lado, empujando, mucha de ella anónima, y porque en la arquitectura emocional del liderazgo ha habido siempre un mecanismo de autodefensa para hacer frente a la adversidad”.

No olvidemos que unos años antes, Artur Mas había dado una conferencia en el Palau de Congressos de Barcelona bajo el epígrafe: “Dret a decidir. Catalunya sense límits”. Sin duda, esta conferencia fue el pistoletazo que utilizó Mas para iniciar su “travesía del desierto” y abrir el camino hacia un país soberanista.Un camino, por tanto, que parte hace casi diez años y en el que, como él reconoce, no ha estado solo.

Seguir leyendo »