La societat està demostrant que té una imaginació desbordant. L'última iniciativa d'un grup de dones intentant registrar el seu cos en els Registres de la Propietat de Béns Immobles, que depenen del Ministeri de Justícia, ha estat sens dubte una notícia xocant. El lema que es defensa és que “el meu cos és meu i per tant decideixo jo”. La campanya desenvolupada a favor de l'avortament ha tingut un efecte directe en els mitjans, per la seva inusual forma d'expressar-se. En aquest sentit ha estat un encert dels convocants, però el tema comporta moltes arestes.Els registres de la propietat treballen fonamentalment amb documents de compravenda d'immobles i també hipoteques. Bé, si ens acceptessin la documentació sobre el propietari actual del nostre cos, estaríem entrant en un mercadeig, perquè s'hauria pressuposat que també es pot vendre en algun moment. O no? Amb la qual cosa també ens abocaria a un altre problema legal, els famosos “ventres de lloguer”, que estan prohibits a Espanya. Per tant, queda clar que segons la legislació vigent el nostre cos no és el nostre, excepte en alguns casos, quan volem lliurar els nostres òrgans a la ciència o bé per a un trasplantament. En aquest cas, sí que es contempla que els nostres òrgans vitals són els nostres i de ningú més. Aquí, sense ser advocada, crec que hem arribat a una gran contradicció.
Sí que puc cedir el meu cos a la ciència quan moro, si que puc regalar el meu ronyó per a un trasplantament, però no puc decidir si avorto o no, com tampoc si vull morir, quan tinc una malaltia incurable. Tampoc puc vendre un òrgan i menys llogar el meu ventre per a un embaràs. Llavors el meu cos és meu o no? No cal dir l'estranyesa dels funcionaris quan van rebre en els registres a aquestes dones. Se'ls va crear un problema.
En tot aquest encreuament de possibles i impossibles, quin paper juga l'ètica i la moral? Sens dubte, la moral més que l'ètica, té un pes aclaparador. El ministre Ruíz-Gallardón ha defensat al Congrés dels Diputats la seva llei dient que “volem defensar al més feble, en aquest cas el fetus”. Sens dubte, va ser una estratagema argumental molt hàbil, però també amb arestes.
Podríem preguntar-nos per exemple si el fetus és propietat o no de la mare, ja que es desenvolupa en el seu cos. També podríem preguntar-nos si podem donar un fill en adopció o vendre'l. La llei diu que donar-ho sí, vendre'l no. Una altra vegada la paradoxa anterior: podem donar un òrgan, però no vendre'l. Per tant, estem negant el Màrqueting, però no la donació. El fetus o el nadó acabat de néixer és cert que és el feble, en canvi, permetem decidir sobre ell en alguns aspectes i en altres no. Quants nens adoptats no haguessin preferit seguir amb les seves mares biològiques? Per tant, sembla que estem parlant de si és lícit o no vendre i comprar i no ens plantegem la donació. El cas més insòlit s'ha donat al Brasil, amb una dona que als 84 anys ha sabut que encara porta dins seu un fetus que va morir fa més de quaranta anys. I la dona en qüestió ha dit: “si porta amb mi tot aquest temps, que es quedi, no vull que m'ho extirpin”. Ha estat una decisió sobre el seu cos, que de moment l'han respectat.
Un altre aspecte són els nens “robats” als seus pares, per donar-los en adopció a través d'una transacció econòmica. Aquí van es desgranant moltes arestes adjacents, de la mateixa manera que també apareixen altres dèbils que també necessiten indefensió.
Quan es practica un avortament no només està darrere la decisió de la mare, sinó també la del pare, encara que ells sempre argumentin que l'última paraula en tenen elles. I, per què?, Perquè la gestació del fetus només pot portar la mare i les mares fa temps que han deixat de ser “propietat” dels homes.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
