Si en alguna cosa som al capdavant a tot Europa, és en la inscripció de partits polítics, i dic inscripció i no formació, perquè en molts casos només són una carpeta al Ministeri d'Interior. Però 4.028 partits polítics inscrits fins ara no és intranscendent, ni un ximpleria, sinó més aviat una bogeria sense fre de tantes opcions i il·lusions, que poques vegades poden forjar-se en una alternativa ferma per a l'electorat.
Aquest número espectacular de formacions ens ofereix el primer lloc a tot Europa i la cosa no acaba aquí, segueix creixent. Precisament durant els últims 5 anys que van units a la crisi, és quan s'han creat més de 900 partits, la qual cosa demostra que la ciutadania es mou, no està apàtica com pretenen alguns, sinó tot el contrari. Però, com dèiem, una altra cosa és que aquestes iniciatives polítiques puguin presentar-se a eleccions, siguin les que siguin, perquè aquí la situació és molt diferent. I, no per un tema econòmic, com bé podria pensar en un principi, sinó perquè aquestes opcions tenen l'obligació de presentar almenys 15.000 signatures avalades de la ciutadania, per poder accedir per exemple a les eleccions europees, que són les primeres que tenim aquest any. I no sempre ho aconsegueixen.
La inscripció de tants partits polítics demostra diverses coses: en primer lloc que la ciutadania té ganes de dir coses; segon, que vol prendre partit de la situació actual; tercer, que hi ha un interès per la política, que no pels polítics actuals, que és molt diferent. Però tanta proliferació d'iniciatives no porta enlloc, bàsicament perquè la gran majoria queden relegades a partits molt minoritaris i localistes, que solen treballar en petites poblacions a través dels ajuntaments i, d'altra banda, moltes mai arriben al carrer. Així les coses, què empeny la gent a presentar les seves propostes? Tots busquen omplir un buit que consideren que existeix, sigui del tipus que sigui i per això creuen que han de formar el seu propi partit per defensar aquestes causes. Altres en canvi busquen propostes molt localistes, perquè se senten millor representats que amb els partits generalistes.
Una de les últimes formacions que s'han presentat és Vox, d'Ortega Lara i Santiago Abascal i en contraposició ideològica estaria la formació Podemos de Pablo Iglesias Turrión. Aquests dos exemples escenifiquen molt bé que tant la dreta política com l'esquerra han començat a fraccionar-se, a dividir-se i a radicalitzar-se en els seus extrems, la qual cosa comportarà un vot més estigmatitzat que l'actual, en el qual tots perdran i que podria desembocar en la ruptura del bipartidisme, instaurat des de la recent democràcia. Els partits històrics han après a saber mirar aquestes formacions? Cada vegada més. Quan va néixer Ciutadans a Catalunya, molt pocs van donar credibilitat a les seves files, amb un líder desconegut per a tots i un programa ultraconservador i, en canvi ara, s'han llançat a l'aventura de presentar-se a tot Espanya, per això,aquests exemples han fet efecte en els “grans” i sí que els analitzen, ja que són conscients que hi ha una abstenció latent en la ciutadania, que obeeix més al desencant que a la falta d'interès.
Un dels protagonistes de Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, ara diputat al Parlament Europeu, sosté que els partits ja no són suficients per canviar la realitat, perquè diu que són estructures hermètiques a la societat. I podríem afegir que també són hermètics en el fons, bona prova d'això són les sancions, multes i fins expulsions que es produeixen en els grans partits per dissentir en alguna decisió. El que no passa amb la mateixa immediatesa quan es tracta d'un cas d'imputació o corrupció, la qual cosa deslliga cada vegada més el descontentament de les masses. I, amb raó. Són, per tant, hermètics els partits, tal com sosté Cohn-Bendit?
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
