Pujol al Parlament, una cerimònia de final de règim

Els diputats només van rebre una irada bronca com a resposta a les seves preguntes al Parlament. Com en els vells temps. Jordi Pujol va respondre amb un indignat discurs moralitzant als interrogants sobre la seva presumpta corrupció política. Pujol va acusar els diputats de plantejar una “causa general” contra els seus governs. Una vegada més un argument col·lectiu per no afrontar les responsabilitats individuals, familiars i de partit. El dia acaba amb les mateixes sospites, les mateixes incògnites i amb la vista posada en els tribunals com a única esperança de conèixer la veritat.

Catalunya viu en només divuit hores dues cerimònies que quedaran en la història i en la retina dels catalans. La que acaba de protagonitzar al Parlament el que va ser president de la Generalitat durant 23 anys i pare del nacionalisme modern. I la cerimònia de la signatura del decret de convocatòria de la consulta que, eufemismes a part, és el pas més decidit que Catalunya realitza cap a la independència des dels temps de la República. En la litúrgia que viu Catalunya, dues cerimònies d'alta intensitat, amb una notable càrrega emocional. Una per revisar el passat. Una altra per imaginar el futur. Però les dues, entrellaçades en el present.

El mateix Jordi Pujol va intentar situar la seva trajectòria en el mateix camí que recorre avui una majoria parlamentària a Catalunya. “Tenia un projecte que per a mi era prioritari, es deia construir Catalunya” va defensar Pujol, en una intervenció centrada en la història familiar i en la reivindicació de la seva tasca política. Però l'expresident no va respondre a les preguntes claus del cas, i va seguir fidel a la partitura que ja va dibuixar en la seva confessió. “No he estat un polític corrupte” va proclamar, sense aconseguir que l'afirmació transmetés credibilitat. Va ser la intervenció d'un home, d'un polític, enfonsat, aferrat encara a la seva trajectòria de “servei del país”. Com si no fos conscient de la magnitud del dany que, precisament, ha causat al catalanisme al qual “ha dedicat la seva vida”. Va ser una intervenció que podria interpretar com a fruit d'una estratègia de defensa processal, d'obstrucció, fins i tot, de la Justícia.

I a l'hora de les preguntes dels líders polítics, es van dibuixar de nou dos tons. El respectuós en les formes i dur en el fons, de la major part de l'oposició. I l'excessiu en la forma i oportunista en el fons esgrimit per la líder del PP, Alicia Sánchez Camacho, obsessionada a desacreditar el procés sobiranista. Una intervenció que va permetre al portaveu de CiU quedar-se en la picabaralla parlamentaria i esquivar el fons del cas. Perquè la gran pregunta que va quedar en l'aire, és si estem davant un frau organitzat per un clan familiar, o el símptoma d'una corrupció del sistema, amb epicentre a CiU.

El dia 26 de setembre del 2014 al Parlament ha certificat l'enfonsament del Pujolisme, com un règim sota sospita de corrupció. El 27 setembre del 2014 quedarà en la història com el dia en què una majoria parlamentària de Catalunya rubricarà un formidable desafiament polític. Potser Artur Mas pretenia eclipsar la cerimònia del passat amb la cerimònia de la consulta, però la coincidència d'ambdues escenifica la fi d'un règim, d'una època. I l'inici d'un nou temps que només té futur si aconsegueix conjurar el passat; si aconsegueix superar el sistema, les polítiques i les persones que van fer possible el règim que ahir va reviure al Parlament.

Els diputats només van rebre una irada bronca com a resposta a les seves preguntes al Parlament. Com en els vells temps. Jordi Pujol va respondre amb un indignat discurs moralitzant als interrogants sobre la seva presumpta corrupció política. Pujol va acusar els diputats de plantejar una “causa general” contra els seus governs. Una vegada més un argument col·lectiu per no afrontar les responsabilitats individuals, familiars i de partit. El dia acaba amb les mateixes sospites, les mateixes incògnites i amb la vista posada en els tribunals com a única esperança de conèixer la veritat.

Catalunya viu en només divuit hores dues cerimònies que quedaran en la història i en la retina dels catalans. La que acaba de protagonitzar al Parlament el que va ser president de la Generalitat durant 23 anys i pare del nacionalisme modern. I la cerimònia de la signatura del decret de convocatòria de la consulta que, eufemismes a part, és el pas més decidit que Catalunya realitza cap a la independència des dels temps de la República. En la litúrgia que viu Catalunya, dues cerimònies d'alta intensitat, amb una notable càrrega emocional. Una per revisar el passat. Una altra per imaginar el futur. Però les dues, entrellaçades en el present.