Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

Pujol també és culpa nostra

Jordi Pujol habitava el país com una presència intangible. L'exconseller Lluís Armet solia dir que quan els socialistes s'aixecaven al matí, Pujol ja els havia preparat diverses putades des del seu despatx a la Generalitat. Ell era sens dubte el cap de tot això, el gran sacerdot de la gran missa diària de Catalunya, el gran creador d'un país sobre el qual encara avui s'atribueix l'ordre i tutela en posposar motu proprio la seva cita davant el Parlament per a després de la Diada i en vigílies de la Mercè, per tal de no interferir en esdeveniments d'“alt voltatge polític” que incumbeixen a la nació i afecten als seus antics subordinats i fidels. És ben conegut el zel competencial i do de comandament de l'expresident, fins i tot sobre el calendari i, si convé, el santoral.

A diferència de la seva esposa Marta, capaç d'enviar a la merda (sic) davant les càmeres als/les pobres becaris/es de premsa que fan guàrdia davant del seu domicili, Jordi Pujol sempre ha estat molt més “atent” amb els periodistes. De fet, en el propi gremi era considerat no tan jocosament com el “redactor en cap de Catalunya”, tal era el seu zel insaciable per l'orientació i continguts dels diaris, amb detall de titulars, fotos, peus de foto i les famoses “ladilles” (per “ladillos”) o destacats que acompanyen els textos. Fins i tot en això vetllava per la bona salut del país i la conducta dels seus súbdits a qualsevol hora del dia i de la nit, especialment dels qui depenia la formació de l'opinió pública i el relat de l'acció del poder polític.

El vigilant de Queralbs

El vigilant de QueralbsEn els anys noranta vaig escriure un article a La Vanguardia on denunciava els “interessos no tan legítims” que s'anaven acumulant a l'entorn de Jordi Pujol com a president de la Generalitat i líder carismàtic d'un partit consolidat al poder amb comandament absolut. L'al·lusió, que vista des d'avui resulta gairebé angelical, s'incloïa en una reflexió sobre el creixent tuf de corrupció al voltant del que ja en aquells dies es coneixia com el “sector negocis” de CDC, al capdavant del qual molts situaven a l'imprescindible conseller Macià Alavedra i l'intrigant i poderós Lluís Prenafeta, secretari general de Presidència. Encara que l'anomenat cas Pretòria està desinflat i empantanegat des de fa gairebé un lustre en espera de judici, avui tots dos segueixen imputats per suposades pràctiques corruptes i enriquiment il·lícit.

En aquells dies jo era un dels subdirectors d'informació del gran diari català i em trobava en funcions en ple sopor d'agost. Jordi Pujol, que quinze dies abans m'havia sorprès des del seu retir estiuenc de Queralbs amb una inesperada carta en què elogiava un article anterior meu sobre la necessitat d'una pauta ètica en l'acció política, es va creure obligat a escriure'm de nou del seu puny i lletra, aquest cop per rebutjar en to greu les meves consideracions i emplaçar-me a aportar proves de l'escrit. És sabut que Pujol ho llegia tot, especialment tot el que es publicava a La Vanguardia, diari que sempre va tenir entre cella i cella des que li va muntar un sonat boicot en els foscos temps del director franquista Luis de Galinsoga, el 1959, i al qual va voler enfonsar definitivament trenta anys després amb el fallit llançament del diari El Observador com a resposta a la línia empresa pel diari de la família Godó des de 1987 sota la direcció del periodista Joan Tàpia, considerat proper al PSOE de Felipe González.

Com és ben sabut, la saga periodística de Pujol, que inclou les seves aventures político-empresarials a Destino i El Correo Catalán, és tan imprescindible com l'afer Banca Catalana per desxifrar el singular activisme messiànic del fundador de CDC, que també ha acumulat no poques víctimes laborals i professionals en el malparat sector de la premsa casolana. Encara avui està pendent el desenllaç definitiu de l'última incursió de la gran màquina convergent al pont de comandament de l'antic portaavions del carrer Pelai, aquesta vegada sota el lideratge del seu dofí Artur Mas i a cavall del seu fulgurant gir sobiranista del tòrrid setembre de 2012.

Ubú rei

Ubú reiNo era l'única vegada que vaig ser objecte de la reprimenda personal de Pujol, per innòcues o irrellevants que siguin les seves amonestacions. Molt abans d'aquell fugaç episodi epistolar, en la primera singladura del Parlament de Catalunya als anys vuitanta, no va dubtar a enviar un ordenança a la tribuna de premsa per requerir la meva presència immediata a la sala dels passos perduts, en ple desenvolupament d'una sessió de la Cambra. “El president vol parlar amb vosté ara”, va murmurar el funcionari posant en alerta als meus companys davant un possible scoop presidencial per a La Vanguardia.

Cap scoop. Pujol, a qui encara no havia tractat en persona, em va prendre pel braç i, mentre anàvem d'un extrem a l'altre de la sala amb pas frenètic, em va donar una estirada d'orelles digne de pati d'escola. “Miri, vostè escriu aquestes 'gracietes' sobre el que es debat aquí, però ha de saber vostè que al Parlament es tracten coses molt importants per a Catalunya”, em va dir visiblement molest. Crec que només vaig encertar a balbucejar alguna ironia cortès, tal era el meu estupor. Segons sembla no li divertia el to de les notes “de color” que jo publicava amb pseudònim (Tabelion) com a complement de les meves cròniques informatives, segons l'encàrrec rebut del llavors director Horacio Sáenz Guerrero. El sentit de l'humor de Pujol estava a l'alçada de la seva pulcritud fiscal.

Jo vaig seguir publicant lliurement les meves notes però aquell dia vaig percebre molt de prop el peculiar tarannà i personalitat política de qui ja havia estat immortalitzat a l'escenari del Teatre Lliure com el rei Ubú de Catalunya, amb les conseqüències ja conegudes per a l'autor d'aquell premonitori muntatge teatral. Fins i tot em vaig atrevir en una altra ocasió a ironitzar per escrit sobre la dimensió institucional de Pujol, de qui vaig escriure que més que president semblava l'alcalde de Catalunya. De fet exercia com a tal i de tot allò que convingués en presumpte benefici del país i el seu destí històric.

Causa rubor esmentar avui aquestes coses tan innocents i inversemblants, però en aquella època Pujol ja era el gran tòtem de la Catalunya postfranquista, postarradellista i socioconvergent. Fins al més veterà del gremi respectava sense dir ni piu el famós “no toca” de les seves compareixences públiques o les seves presumptes rodes de premsa. El seu desvergonyiment en aquest terreny era proverbial: recordo que en una entrevista per al diari acordada en una de les últimes campanyes electorals li vaig preguntar pel preu d'un litre de llet per completar una espècie de “qüestionari Proust” comú a tots els candidats. “Li importa trucar aquesta tarda al servei de premsa perquè li donin l'import exacte? No voldria fallar en aquesta dada que afecta el món de la pagesia”, va al·legar sense tallar-se un pèl i amb la major naturalitat del món.

Una anomalia col·lectiva

Una anomalia col·lectivaAquestes petites anècdotes no tenen importància més enllà de la peripècia personal. Altres col·legues amb més responsabilitats podrien escriure autèntics best-sellers sobre la crònica político-periodística de Catalunya dels darrers trenta anys. No obstant això, aquestes pinzellades serveixen per il·lustrar el fenomen del pujolisme com una anomalia col·lectiva en la qual han participat totes les instàncies que habitualment intervenen per fiscalitzar al poder i evitar l'exercici abusiu o antisocial del mateix. Més enllà de qualsevol discrepància sobre el pensament i la pràctica política de Pujol, és tràgic veure’l avui més a prop de la imatge del clan Ceausescu que del llegat dels seus propis antecessors en la causa del catalanisme i la construcció nacional de Catalunya, des de Prat de la Riba fins a Macià, Companys i Tarradellas.

Però res passa per voluntat d'un sol individu. El pujolisme com a era política o gesta personal no s'explica sense un Parlament dòcil i emmordassat per les majories absolutes continuades, una judicatura atacada pel corc de la corrupció i uns mitjans de comunicació anestesiats per les subvencions, la connivència i la desídia. La seva vasta cultura política, la seva ambició, la seva capacitat de treball i la seva invencible tenacitat i vocació per la causa nacional de Catalunya són aspectes inqüestionables de la seva biografia, però ja no són els que determinen la seva talla com a personalitat pública.

Pel que a mi fa com a periodista, doncs, Pujol és també culpa nostra, ja que en aquell estiu dels noranta jo no vaig ser conseqüent i no vaig investigar o proposar investigar i documentar els “interessos no tan legítims” de l'entorn pujolista que ja eren més que una presumpció. Tampoc em vaig atrevir en el seu dia a explicar als meus lectors la peripècia de la impertinent i intimidatòria crida a capítol en els salons del Parlament. De la mateixa manera, vaig eludir igualment revelar el seu esperit trampós quan va ser interrogat sobre el preu de la llet en una entrevista periodística.

Territori de la 'omertà'

Territori de la 'omertà'Tot això entre moltes altres coses imputables al nostre ofici, algunes de molt més calat que sens dubte afloraran tard o d'hora, com gairebé tot. Quan el llavors president Pasqual Maragall va llançar la famosa maragallada del 3% en seu parlamentària, ja en els albors del nou segle, no recordo que ningú de la premsa catalana de referència es posés a rastrejar la veritat sobre les comissions de les contractes públiques, amb tal de servir a l'opinió pública, defensar al contribuent i, en fi, complir amb els deures de la vida en democràcia. Així que Pujol també som una mica tots nosaltres d'alguna manera, ja que l'omissió continuada acaba derivant en complicitat o negligència estructural. El territori de l'omertà.

Per aquest motiu el dany moral i polític del frau pujolista s'estén fins i tot als que no hagin professat mai la fe convergent i, per descomptat, a les instàncies socials i representatives encarregades d'observar neutralitat i compromeses en el control i fiscalització del poder. És una evidència que la història del pujolisme està ara per reescriure de dalt a baix i que això no serà possible fins que amaini el vendaval secessionista que ha trencat els dics de les convencions del passat amb ajuda d'armament de gran calibre. La recent intervenció del ministre Montoro al Congrés revela cruament que en el conflicte polític obert fa dos anys ja no es fan presoners i que tot queda subjecte als termes de l'armistici després del dia D.

En tot cas, és urgent posar fi al linxament del culpable del traumàtic frau infligit al país i al desaforat “auto de fe” inquisitorial sobre el cas en versió multimèdia. Això exigeix responsabilitat i sinceritat a tots els actors que han intervingut per acció o omissió en la gènesi, desenvolupament i pervivència d'una èpica política que ha donat coberura a un sistema clientelar lliurat a la rapinya a banda i banda de la frontera entre allò públic i allò privat. I, el que és pitjor, tot això a l'empara del patriotisme i la causa de la nació. Costarà molt de temps superar tot això i el cost no serà petit.

Jordi Pujol habitava el país com una presència intangible. L'exconseller Lluís Armet solia dir que quan els socialistes s'aixecaven al matí, Pujol ja els havia preparat diverses putades des del seu despatx a la Generalitat. Ell era sens dubte el cap de tot això, el gran sacerdot de la gran missa diària de Catalunya, el gran creador d'un país sobre el qual encara avui s'atribueix l'ordre i tutela en posposar motu proprio la seva cita davant el Parlament per a després de la Diada i en vigílies de la Mercè, per tal de no interferir en esdeveniments d'“alt voltatge polític” que incumbeixen a la nació i afecten als seus antics subordinats i fidels. És ben conegut el zel competencial i do de comandament de l'expresident, fins i tot sobre el calendari i, si convé, el santoral.

A diferència de la seva esposa Marta, capaç d'enviar a la merda (sic) davant les càmeres als/les pobres becaris/es de premsa que fan guàrdia davant del seu domicili, Jordi Pujol sempre ha estat molt més “atent” amb els periodistes. De fet, en el propi gremi era considerat no tan jocosament com el “redactor en cap de Catalunya”, tal era el seu zel insaciable per l'orientació i continguts dels diaris, amb detall de titulars, fotos, peus de foto i les famoses “ladilles” (per “ladillos”) o destacats que acompanyen els textos. Fins i tot en això vetllava per la bona salut del país i la conducta dels seus súbdits a qualsevol hora del dia i de la nit, especialment dels qui depenia la formació de l'opinió pública i el relat de l'acció del poder polític.