Pioneres d'un dret en perill
Era en una granja a prop d’Avinyó, al sud de França, a meitat dels anys 70. Una granja comú i corrent, amb la palla, les màquines, els animals. Tres dones joves de Barcelona esperaven amb molts nervis el seu torn. En aquest lloc tan inoportú, anaven a avortar. Una d’elles es deia Anne de Naeyer, era belga però vivia a la ciutat comtal des que s’havia casat amb un català. “Era una cosa que no et pots ni imaginar, hi havia fins i tot gallines que corrien per tot arreu. Les noies que m’acompanyaven estaven espantades, per això vaig decidir ser la primera, perquè les altres veiessin com anava i no tinguessin por”, recorda. Des d'aleshores, De Naeyer va convertir-se en una de les grans lluitadores perquè l'avortament esdevingui un dret de les dones a Espanya, un dret que està avui en perill.
Tot i que extrem, el seu cas reflecteix les grans dificultats que tenien les dones per avortar durant la dictadura i els primers anys de la democràcia. Nieves Simal, una infermera de 64 anys, companya de lluita d’Anne, també va avortar als anys 70. Va falsejar la firma del seu pare per poder aconseguir el passaport i va viatjar a Londres amb la seva parella. En l’avió que la portava de tornada a Barcelona, va coincidir amb algunes de les dones que havia trobat a la clínica.
Anne i Nieves formaven part del col.lectiu Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA), dedicat per una banda a propocionar informació a les dones sobre els mètodes anticonceptius, llavors prohibits pel règim franquista. “Però sempre hi havia alguna manera de trobar-los”, recorda Rosa Ros, una de les fundadores d’aquest grup. “Ens arribaven des de l’estranger, els diafragmes els fèiem entrar com a tetines de biberons. A més sabíem quines farmàcies tenien la píndola anticonceptiva. Bastava amb què un metge fes una recepta dient que era per regular la regla”, afegeix.
Les primeres trobades informatives es feien al bar Zurich. El boca a orella funcionava tan bé que van decidir obrir una oficina d’informació al carrer de Casp de Barcelona. “Hi havia tanta gent que la cua arribava fins l’altre cantó del carrer”, assegura Simal. I recorda que fins i tot les visitaven dones de guàrdies civils o militars. “Hi havien les típiques que deien ‘jo estic en contra de l’avortament però el meu cas és diferent’”, apunta Ros amb certa ironia. “Però nosaltres ateníem tothom”.
“Érem un grup de debat i de reflexió”, continúa, “recollíem llibres, els traduíem. Però també érem un grup d'acció”. Per això, assessoraven les dones que desitjaven avortar. Les que s’ho podien permetre, viatjaven a l’estranger, a Londres o Amsterdam i comptaven amb la complicitat d’una agència de viatges que feia descomptes a grups de dones. “Quan tornaven, algunes em deien: ‘he passejat per Londres’. Per primera vegada, es sentien lliures”, rememora Ros.
Algunes dones, però, anaven a França, a la granja d’Avinyó. Allí les atenien uns militants que havien après la tècnica en els cercles llibertaris d’Itàlia.
Per a les dones amb menys recursos, hi havia la possibilitat d’avortar a Barcelona, en habitatges particulars i amb la col.laboració de gent vinguda de França. Ros no practicava els avortaments però ajudava: “Ho feiem sempre els caps de setmana. Quan entràvem a la casa, havíem de vigilar que no hi hagués policia, que ningú ens veiés entrar. Sempre teníem por, pensàvem que ens agafarien. Ara que ho penso, érem molt atrevides”. Malgrat les pèssimes condicions, no va morir mai cap dona ni van haver-hi mai complicacions.
La força del moviment veïnal
La força del moviment veïnal
En aquesta lluita, un altre tipus de moviment va jugar un paper important: el dels barris. Les associacions de veïns de Barcelona concentraven diferents reivindicacions: més habitatges dignes, més serveis públics... Però sobretot, més drets i llibertats. En cada associació de veïns hi havia una vocalia de la dona. Manolita Prieto va ser una de les figures d’aquest moviment. Nascuda a Madrid, vivia totalment implicada amb la gent de Canyelles, un barri pobre de Barcelona on s’havien instal.lat molts andalusos i extremenys. “Volíem fer coses noves per a les dones: que sapiguessin dels mètodes, de la sexualitat, de l’avortament. Ens donàvem compte que hi havia molta ignorància”, explica.
Tots aquells esforços van tenir els seus fruits. El 1974 es va crear el primer centre de planificació familiar al Prat de Llobregat, impulsat per dones del municipi, algunes d'elles pertanyents al PSUC, un partit molt compromès amb els drets de la dona. L’Ajuntament de Barcelona, encara sota la dictadura, va impulsar un primer centre de planificació familiar al Passeig de Maragall, el primer d’una desena. Prieto va ser una de les fundadores del centre de Canyelles, on treballava un equip pluridisciplinar: una infermera, una psicòloga, una assistent social i una ginecòloga.
Amb l'arribada de la democràcia, les píndoles anticonceptives van ser legalitzades (l’any 1978). I finalment, el 1985, es va despenalitzar l’avortament en tres supòsits: violació, malformació greu del fetus i perill per la salut de la dona. El 2010 es va aprovar la llei de terminis que equiparava finalment Espanya amb la resta d’Europa.
Ara, el dret a l’avortament està en perill: el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, pretén adoptar una llei que sigui encara més restrictiva que el text de 1985. “Seria tornar a criminalitzar les dones”, s’indigna Simal, “és tan al.lucinant que no hi ha paraules”. “Si ho prohibeixen, les dones continuaran avortant però en pitjors condicions”, assegura Prieto. Per la seva banda, Ros creu que hi ha també una part de càlcul polític: “És tan absurd que ni ells s’ho creuen”.
Prop de 40 anys després de l’inici d’aquest combat, les pioneres en la lluita mantenen viu el seu compromís, tot i que amb menys intensitat. Anne i Nieves participen en alguns actes, quan les conviden. Rosa és directora del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat de Barcelona. Pel que fa a Manolita, s’ha implicat en altres lluites, com l’estafa de les participacions preferents i les manifestacions contra les retallades. De tant en tant, fulleja l’àlbum de fotos que li van regalar quan es va jubilar del Centre de Planificació Familiar. Un àlbum que mostra, des de l’època de la dictadura, una vida dedicada a la lluita.
