Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.
Esther, a cor obert
Parlem amb Esther al Centre Octubre de València una vesprada de dilluns. L’ambient està molt tranquil i a la cafeteria estem pràcticament a soles. Per a Esther és un escenari molt familiar, treballa ací, en Acció Cultural del País Valencià. Ens conta que els seus pares hi han estat socis tota la vida i que ha viscut el compromís polític i cívic des de menuda. No debades ha decidit cantar i fer música pop en valencià.
Xarrem una mica de tot plegat i ens diu que va de bòlit avançant feina perquè divendres se’n va amb la seua banda als Països Baixos. Allà tocaran en una fira europea, juntament amb altres artistes, dins del marc d’un projecte cultural amb fons europeus dedicat a músiques en llengües minoritàries. El punt d'inici fou la Fira Trovam de Música de Castelló, on va nàixer una versió coral de Nevar a València, un dels temes del disc Patraix de Tardor. En la gravació van participar Esther, La Maria i Pau Alabajos, a més de la banda occitana Brama, el cantant xipriota Demetris Mesimeris, i la cantautora frisona Immen. El resultat de l'experiència, emotiva i potent, continua en ruta, de moment pels Països Baixos i potser més enllà.
A Esther li agrada recordar com, ja de ben menuda, no estava mai quieta: “m’agradava molt cantar i ballar i no parava, ni a casa ni al carrer. Ma mare em deia: para una miqueta, xiqueta”. Ho conta amb un somriure, amb els ulls lluminosos i el seu accent de terres del nord, genuí i seductor. S’expressa amb alegria i contundència, amb l’autenticitat d’aquella xiqueta que, fa més de vint anys, es quedava embadalida davant d'Operación Triunfo (OT).
Com que no parava de cantar i ballar, quan tenia quatre anys els seus pares la van apuntar a l'Escola de Música de Vinaròs per fer classes de música, on va començar a tocar la viola i als 11 anys va prendre classes de cant i piano: “ Vaig començar jove, però no he arribat a cursar estudis professionals de música però he dedicat moltes hores a classes de cant, toco la guitarra i abans de cantar en directe coneixia bé què era un escenari perquè havia fet dansa i teatre de més jove”.
Esther és una tot terreny: veu, cos i ment li permeten expressar-se amb confiança i amb control de la situació quan puja a l’escenari: “tantes activitats artístiques des de menuda m’ha donat taules, com se sol dir” [somriu]. I a poc a poc he anat aprenent a regular el moviment sobre l’escenari, a no passar-me, sobretot tot quan deixo la guitarra i em poso a ballar“ [riu].
Començà a gravar els seus primers vídeos molt jove i a donar-se a conèixer a través d’Instagram i de Youtube. En ells cantava en acústic, cançons de desamor, retrats de vida, de moments difícils, una autobiografia a cor obert i amb veu esquinçada. Als divuit anys s’instal·là a València per a estudiar Educació Social i es llançà a tocar als carrers de la ciutat i a presentar-se a càstings de concursos i programes de televisió, entre ells, Operación Triunfo.
Inquieta de mena, Esther no ha parat des d’aleshores. El 2018 participà en el programa d'À Punt “Cantant al Cotxe” on va conéixer Àlex Blat, cantant del grup Tardor i el seu actual productor. Junts van crear Valenta, himne del futbol femení. Poc després va signar amb l’agència i segell discogràfic Primavera d'Hivern, on va treballar durant un temps: “Quan vaig començar el meu projecte musical i artístic el que més em tranquil·litzava era que no m’havia plantejat mai seriosament el que anava a fer. Va anar sorgint tot, una cosa darrere de l’altra, i quan vaig signar amb Primavera d’Hivern, em vaig quedar quasi tres anys treballant amb ells a l’oficina perquè m’interessava molt el que hi havia darrere del segell i la manera de treballar de Cesc Domènech. Hi vaig aprendre molt, des de dins de la indústria discogràfica, i això m’ha ajudat a tindre-hi una relació més sana, perquè, a banda de les qüestions més logístiques i pròpies de la indústria de la música, sé que en el procés artístic hi ha la base i la resta ho relativitzo”.
Una cosa darrere de l’altra, el 2021 va publicar el seu EP Les teues ales, pel qual fou nominada als Premis Carles Santos i als Ovidi Montllor com a millor artista revelació i pel millor disseny. Un any després, Esther va publicar el seu primer LP anomenat Les cartes que mai vaig cremar, amb col·laboracions d'Àlex Blat i Sandra Montfort. Aquell mateix any interpretà amb Àlex Blat el tema oficial per promoure la pilota valenciana, Juguem amb el món. La cantant de Vinaròs anava llançada: dos discos, nominacions, festivals, dos temes emblemàtics i col·laboracions importants, també amb La Fúmiga, en la cançó “Hora blava” del disc Fotosíntesi.
'Tot Comença', el darrer disc
Des de llavors Esther —Esther Querol Forner de nom complet— ha anat consolidant i matisant el seu projecte artística i aviat farà un any del llançament del seu darrer treball Tot Comença, produït per Àlex Blat, un gir musical que l’ha duta a un so potent, amb un treball més electrònic, d’inspiracions més rock i punk: “Ha sigut un canvi progressiu, he anat acostumant-me a cantar amb més gent sobre l’escenari. Ara em trobo més segura i tranquil·la i, tot i que les cançons segueixen sent molt íntimes, hi ha més moviment en els directes i altres sons nous”.
Tot Comença l’ha duta de gira per molts llocs: “En la primavera i l’estiu del 25 vam tocar en molts festivals, vam presentar el disc en maig a l’Eccleptic de Vinaròs, després vam anar al Satélite Festival, a Mallorca, a La Prèvia de València, l’Enderrock Sona de Barcelona, i a Les Nits al Castell a Xàtiva, entre altres. Ha estat un no parar”, comenta. “Ara estem renovant el directe, fent-lo més llarg, i en els pròxims concerts aportarem coses noves i hi inclourem cançons d’abans que havíem deixat de tocar i algunes col·laboracions que hem fet amb altres cantants i grups i que estem reversionant. A més, tenim la intenció de traure algun single per a allargar la vida d’aquesta gira i donar-li vida al darrer disc que, per nosaltres, ha sigut molt important”. Apassionada de mena, Esther agafa la directa: “Un dels problemes de la música d’avui —explica— és que tot va massa ràpid. Abans un disc durava dos o tres anys i ara és fulminant. Trobo que els artistes hem d’anar per davant d’aquesta velocitat i fer valdre el nostre treball amb més calma”.
Esther parla de calma, però ho fa amb rapidesa, enèrgicament, amb la potència que té la seua veu i el seu físic. És una dona alta, forta, amb una melena castanya tocada de metxes clares, ulls foscos, grans i en forma d’ametlla, i uns llavis perfilats a la quasi perfecció. Té un rostre harmoniós i amable, de faccions molt mediterrànies. De tant en tant s’aparta els cabells cap a darrere amb un moviment sec o es puja la cremallera de la jaqueta esportiva negra, un gest mig inconscient. Vesteix de manera informal i moderna, combinant el negre brillant de la caçadora amb l’estampat de lleopard la seua falda llarga i estreta. Diria que tot li queda bé: l’he vista actuar de llarg, amb falda de seda, amb texans i samarreta, amb vestit curt, cinturó i boques roqueres, sap dur-ho tot.
“M’agrada explorar-ho tot”
En directe Esther és magnètica, la manera com es mou per l’escenari, modulant els moments d’intensitat i els d’intimitat, m’agrada quan seu a la vora de l’escenari per interpretar una balada. Li comente que en eixos moments em recorda Amaral: “M’ho han dit algunes vegades, jo no hi havia pensat, però em fa gràcia. M’estimo explorar-ho tot. Ara el meu projecte és més de banda i em plau veure com l’equip confia en mi i cada vegada treballem millor junts. Tot això —continua dient— sense abandonar l’acústic de tant en tant, és clar, perquè m’agrada molt la calma que et dona i la connexió amb el públic. M’estimo explorar la part més propera, una mena de tu a tu, més íntim, perquè em dona molt bon feedback”.
Les plataformes i la música
Li pregunte per la relació entre la música i les plataformes digitals:“Les plataformes ajuden a créixer i a estar present. Per desgràcia, de vegades te toca ser ”barbie“ creadora de continguts quan tu voldries ser ”barbie“ cantant i, malauradament, hi ha pocs programes de ràdio i de televisió. A més, quan algú ens contracta, no es fixa en les cròniques o les crítiques que t’han fet en els mitjans, miren les visualitzacions en Spotify, Youtube o Instagram. I les plataformes no sempre són coherents amb el que fas i el que vols amb la teua música, però la qüestió és anar treballant”.
Parlem dels músics referents per a ella. Li dic que em recorda la cantant francesa ZAZ, sobretot en cançons com “massa tard”, i quan interpreta “Tinc una casa menuda” em fa pensar en la primera Tracy Chapman –guitarra en mà, reivindicativa i íntima— que cantava en els bars de Boston i gravava el seu primer disc el 1988, Esther naixeria deu anys després. No li sonen molt, però s’encurioseix i em diu que les escoltarà: “Admiro molt el treball del trio Marala i de Sandra Monfort en solitari i darrerament escolto molt Samurai, una artista de Madrid que és similar al meu gènere, també escolto The Beaches i algunes altres bandes dels EEUU i d’Anglaterra que tenen pocs oients i es coneixen poc”.
Aquesta jove de Vinaròs canta i retrata moments viscuts amb les amigues, històries de desamor, els nervis just abans de pujar a l’escenari, com la balada pop-rock que interpreta amb el cantant Miki Núñez, o l’amor per la mare en Fet a mida, “és la cançó que més m’estimo” —diu Esther—, també una de les meues favorites.
El seu darrer disc, Tot Comença, és un treball dinàmic on les guitarres i la música electrònica es deixen sentir més, si bé conté també temes íntims, com apunta Esther: “Tot Comença parla més aviat d’un procés vital i personal, és una radiografia d’un procés de dol, de canvis, de relacions amb la família, amb la mare, amb les amigues, tot allò que ha influït en el meu projecte musical i que em dona inspiració”. Les amigues —diu— són un puntal clau en la seua vida: “Ara estic molt motivada en escriure cançons sobre l’amistat, les amigues són una xarxa important pe a mi. Venen a tots els concerts, et fan sentir a casa a tot arreu, també a València, que no era el meu lloc, i on m’han ajudat a fer-lo meu”.
Des del nord del País Valencià
Dinàmica, roquera i amb banda o íntima i en acústic, aquesta artista vinguda del nord ha arribat als escenaris de tot arreu del nostre territori, i més enllà, com una fletxa, directa al cor de molts joves que, com ella, es mouen entre la passió, la vulnerabilitat i força.
Desembarcà a València el 2016, després passà un any a Barcelona i de nou a València. Quan li demane com la reben en tornar a Vinaròs, somriu: “Torno a Vinaròs quan puc, sobretot per veure la família, però no sempre és fàcil. Curiosament, com diu ma mare ‘nadie es profeta en su tierra’, i Vinaròs és un poble que té poc amor per la cultura i la música, quasi que m’hi feien més cas quan concursava en OT que ara. A més, des que canvià el govern local, amb el PP i Vox hi ha ben poques ocasions d’actuar a casa meua, al no ser que siga per iniciatives privades. El més a prop que he cantat darrerament és a Benicarló”. Ho diu sense acritud, només ho constata amb contundència. “A més –apunta— anar a Vinaròs és, d’entrada, complicat perquè hi estem molt mal comunicats, i aprofito per llançar una denúncia i una reivindicació: la discriminació tan forta que hi ha en infraestructures i inversions cap al nord del País Valencià, on tenim una xarxa cultural molt fluixa i es fa difícil treballar allà. Necessitem millorar la nostra estructura cultural i lingüística, però la descentralització i vertebració del nostre país és molt complicada. A la Safor i a la Marina —per exemple— hi ha un teixit cultural més sòlid, però al nord es complica, tret de l’Aplec dels Ports i l’Aplec del Penyagolosa, hi ha poc de moviment”.
El caliu de la sala de concerts
Li pregunte on se sent millor, si en els escenaris de festivals o a sales de concert: Tinc una relació d’amor-odi amb els festivals. M’agraden i són una oportunitat perquè la gent et conega, però on hi haja una sala de concerts... M’estime molt l’energia que et dona la sala, i de vegades valoro més la qualitat que la quantitat“. ”El directe —insisteix— és el moment on defenses el teu talent i la teua capacitat de comunicar, la manera com condueixes la posada en escena, i com convences i sedueixes el públic amb la veu, el teu estil. Has de procurar que siga estètic i que hi haja una sintonia amb el que vols comunicar sobre l’escenari i el teu projecte musical. Per primera vegada tenim ara estilista a l’hora de dissenyar els directes i treballem els colors i la imatge de tots els músics en escena i m’agrada, ho disfruto“. ”D’altra banda –matisa— trobades com el Festival Mediterránea de Gandia, amb música pop, indie i electrònica de tot l’estat, ens han donat una de les millors experiències, perquè a aquí s’aplega un públic molt diferent del de la “bombolleta”del públic dels festivals de música en valencià, gent que no et coneixeria si no vingués a aquesta festival. Amb tot — afegeix— festivals com el Festivern, Feslloc i l’Aplec dels Ports, són molt especials i construeixen una xarxa on cal estar, un circuit important per a la música en valencià, sobretot en un moment en què l’Administració no aposta per nosaltres“.
Amb més o menys suport públic, no sembla, a primera vista, que li afecte massa: “Els músics fem i farem tot el que calga, independentment de si fem una música amb més càrrega política o menys, formem part d’una estructura important i la recolzarem entre tots”. “La música valenciana viu un moment molt bo, amb veus noves, molt emprenedores, moltes d’elles dones, artistes amb talent que estan recollint èxit. Som artistes amb projectes ben diferents que es complementen i enriqueixen l’escenari. Si hi ha una companya meua en un cartell i jo no, no em sentiré mai mal per això. Cada vegada en som més i estem més presents, però encara és complicat trobar-nos juntes en un cartell, trobar-te amb elles de manera regular”.
Temes com La millor de les mentides, Tot Comença, Torno a mi i Si te’n vas no han deixat de sonar en els festivals de música, ni en Spotify. I caçons com Des d’aquí dalt han tingut molt d’èxit. Darrere d’elles hi ha una Esther diferent, més sòlida, amb uns directes, cada volta, més enèrgics visuals, i una banda ampliada que reflecteix la seua evolució musical. La d’una artista que no ha deixat de créixer. La seua pròxima actuació, feu lloc a l’agenda, serà, juntament amb Sandra Monfort, el pròxim 28 de febrer, dins dels concerts de La Pèrgola, a la Marina de València.