Ho sabíem

Sabíem que es pot arribar tard anant a 300 km/h i prompte anant amb bicicleta, perquè la puntualitat no té res a veure amb la velocitat. Sabíem que la pressa és mala consellera. Que si l'avió cau no et salva el fet d’anar en primera, que hi ha camins pels quals no es va enlloc o a cap lloc que siga bo. Sabíem que tots els oracles deien el que volíem sentir, que el fet que ens permeteren parlar no significava que ens donaren la paraula i que quan deien progrés nosaltres sentíem «millor», però ells volien dir «més». Sabíem que no havíem d’haver donat cap pas arrere si no pensàvem donar-ne dos avant, que no era bo acatxar tant el cap, que no era veritat que els pobres d'esperit, els que ploren, els que tenen fam i set de justícia o els que tenen el cor net heretaran res per això, i molt menys el regne del cel. Sabíem, havíem de saber-ho, que hi havia alguna cosa profundament equivocada en el fet que cada un haguera de guanyar-se una vida que deien que era seua, i també que la supervivència s'haguera convertit en un assumpte estrictament personal. Sabíem que no treballàvem per a viure, sinó que vivíem per a treballar, que no treballàvem per a nosaltres, sinó per al dimoni. Sabíem que qui vol la pau no es prepara per a la guerra, llevat que estiga mentint o haja perdut la raó. Sabíem que hi havia alguna cosa profundament antidemocràtica en el costum d'imposar la democràcia confiscant vaixells petroliers, imposant embargaments, desencadenant guerres o provocant colps d'estat, que no anàvem a l'Iraq o a l'Afganistan a portar la democràcia, que tampoc era aquest el motiu pel qual aquells altres havien anat a Corea, a Indoxina o Líbia. Sempre hem sabut que no és la falta de democràcia el que els preocupa o ens preocupa de Cuba, Veneçuela, Síria o Iran, com també sabem ara que l’únic estat «democràtic» de l’Orient Mitjà és un estat genocida.

Sabíem que la deslocalització de les empreses era un suïcidi, que era pa per a avui i fam per a demà, plusvàlua ara i deute després, però ho vam consentir. Sabíem que no tots ens podríem torcar el cul amb paper de tres capes, no n’hi hauria prou arbres en els boscos, i per això confiàvem que els xinesos i altres pelacanyes mai no ho feren, tot i que sabíem, estava escrit, que els fabricants de rotllos de paper higiènic ho intentarien, forma part de la seua idiosincràsia. Sabíem que era mala idea acceptar la sospitosa amabilitat dels bancs, que de servidors han passat a amos i estan ara mateix a punt d'executar el truc de màgia definitiu consistent a fer desaparéixer els diners en la fumarada digital, però vam alçar els muscles. Sabíem que era un error posar la nostra salut en mans de les asseguradores o l'educació dels xiquets en mans dels qui apel·len al cel per a dominar la terra, però ens va donar igual. Sabíem que no quedava clar cedir les nostres habilitats i la competència sobre els nostres assumptes a tota mena d'apoderats, mitjancers i comissionistes virtuals, però vam fer com qui no se n’adona i ara mateix comencem a delegar la funció mateixa de pensar en un mecanisme fantasmal anomenat IA. Sabíem que no era bo autoritzar l’accés a uns desconeguts als nostres records, als nostres documents, al nostre historial de navegació, a les nostres dades biomètriques, però per alguna raó ho vam fer de bon grat. Sabíem que amb la retòrica de la llibertat ens estaven col·locant un esquellot al coll, però vam celebrar la idea. Sabíem que la felicitat no és una cosa que excreta el cos més o menys a voluntat, que no és com la merda, però hem aconseguit que ambdues coses s'assemblen. Sabíem que els emojis mentien, que tant de polze amunt, tants corets, tanta careta somrient i tants aplaudiments era una impostura, però canviàrem dòcilment l'arquitectura complexa dels nostres sentiments per una emotivitat prefabricada que s'expressa a través d'un argot subnormal, substituírem la ira, l'entusiasme, el plor o la rialla per uns puerils glifs digitals que dispensem de manera expeditiva, funcionarial. I mentre donàvem el vistiplau a tot això mirant les pantalles amb el cap acatxat, consentírem que, entre moltes altres coses, ens privatitzaren l'espai, de manera que ara mateix estem units a través d'un cordó umbilical cibernètic als prop de 15 000 satèl·lits artificials que peguen voltes sobre nosaltres. D'ells, uns 9 600 pertanyen a un particular anomenat Elon Musk, molts més que la suma de tots els artefactes orbitals de propietat estatal; cal llegir bé la dada per a provar d’explicar-se com hem arribat a aquesta situació; ara el d'Amazon s'ha ficat també en el negoci.

Hem canviat la nostra intimitat per una suposada comoditat, la nostra capacitat de control per una falsa sensació de seguretat, el nostre sentit crític per un trist consens de corral. Hem sabut tot el temps que ens l'estaven estacant fins a la creu, però decidírem dissimular. I ara toca escenificar el desencant, la farsa culpable de l'adonar-se. El paisatge s'està omplint de gent a qui li acaba de caure la bena dels ulls. En especial, certs personatges de la república literària, de cotó fluix, que al final del seu recorregut professional s'adonen que el seu ideari conciliador, a banda d'un pedestal a on pujar-se'n sense massa esforç, no era més que un vademècum per a suportar —en els dos sentits, tolerar i mantindre— un sistema econòmic que s'alça sobre la virtut de la cobdícia, la desigualtat com a precepte, l'acumulació compulsiva de capital, la insolidaritat institucionalitzada, la rapinya de les nacions, l'apropiació descontrolada de recursos naturals o la necessitat irracional de créixer il·limitadament. Massa per a no ser vist. El romanç ens sona, sona a tòpic i no ens fa sentir ni fred ni calor, perquè ho sabíem, perquè ho sabem i ens és igual. Podem dissimular tant com vulguem, que el ben cert és que fem els desentesos perquè en el fons i en la pràctica hi som d’acord, som les víctimes complaents d'un sistema que no accepta que li posen brides i que en aquests moments està desbocat, va camps a través amb el príap empinat i a l’aire i no hi ha iniciativa reformista que el fique en la quadra. Ja ens ho diuen ells. «Pots parlar tot el que vulgues de subtileses internacionals i de tota la resta, però vivim en un món governat per la força, pel poder: aquestes són les lleis de ferro del món», deia fa poc en la CNN Stephen Miller,subcap de gabinet de la Casa Blanca. Els que tenen la paella pel mànec estan convençuts que poden prescindir de tota vestimenta teòrica, de tota coartada. Ni drets humans ni dret internacional ni hòsties. Sempre han pensat així, però ara mateix senten que ja poden dir-ho i fer-ho, ja poden oblidar-se del molest soft power, les martingales per a sotmetre voluntats a través de la cultura de masses, i anar directament al gra.

Força, no narratives. Com més tardem a adonar-nos que el món en què encara creiem viure ja no existeix, pitjor serà. L'Estat fa temps que va deixar de ser sobirà, i qualsevol intent per mantindre aquesta il·lusió és políticament enganyós. Els poders públics que queden en peu ja no són capaços de revertir ni controlar la situació encara que volgueren, el que porta a pensar que no n’hi haurà prou amb reconquistar-los, per molt necessari que semble. Caldrà canviar alguna cosa perquè tot canvie. Quasi totes les institucions i ferramentes tradicionals de l'acció política s'han tornat tan irrellevants i estan tan contaminades i intervingudes que costa de creure que mai puguen ser recuperades o que fer-ho siga suficient per a desviar la trajectòria suïcida del món. Són un producte històric, van nàixer de la conjuntura creada per les dues guerres mundials i la revolució i l’interludi feixista que van sacsar el segle XX, i, en definitiva, són les que ens han portat fins ací, fins a un escenari molt diferent d'aquell altre del qual van sorgir. Si la nostra manera de relacionar-nos amb el planeta i entre nosaltres no canvia, res no canviarà. Imaginar el futur s'ha tornat molt difícil, i planejar una estratègia eficaç per a encarar-lo, molt més. No hi ha nuc gordià que siga fàcil de deslligar i estem enfront d'un especialment complicat. Farà falta molta habilitat i també molta força per a desfer-lo. Tanta, que espanta pensar-ho.