Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

La paraula com a disfressa

Il·lustració de Michael Halbert.

0

La proliferació de cronistes, comentaristes i fins i tot teòrics dels assumptes polítics i socials, i el fet que el flux de text circulant no para d'augmentar, pot estar transmetent la impressió que escriure és una tasca cada vegada més senzilla. Afirmar això seria tan cert como dir que el que fan els lloros és parlar, el que fa que Yoko Ono cantar, o raonar el que fan certs polítics. Qualsevol que porte escrivint ja uns quants anys amb un cert respecte per la llengua i una certa solvència a l'hora d'emprar-la sap perfectament que l'escriptura honesta, la que té per objectiu l'economia del llenguatge i la precisió expressiva, ho té cada vegada més difícil. Això que circula tan abundosament deu ser una altra cosa. D'un temps ençà no hi ha paraula que no l'hagen posada a treballar en un cantó. El diccionari s'ha convertit en un prostíbul, i a la mínima que bades estàs utilitzant termes rebregats, repintats i corromputs per un ús eufemístic. Per això, entre altres coses, contràriament al que puga semblar, escriure ha esdevingut un exercici cada vegada més treballós, ingrat i insatisfactori.

Casualment, concisió i claredat és just el contrari del que necessita el poder. El poder sempre demana escenificació, artifici, afectació. Necessita guarnir-se a consciència perquè la visió del poder nu és insuportable per a qui el pateix i fa que qui se'n beneficia tinga problemes per a conservar-lo. El poder és una realitat tautològica, circular. Al marge de com l'ha obtingut, poderós és qui té poder i perquè el té, i l'exerceix perquè pot exercir-lo, no li calen més raons. En principi no necessita cap auxili: el poder és força, violència continguda o desencadenada segons el grau de resistència del sotmés, no requereix cap mena d'argumentació. Però en la seua simplicitat està la seua feblesa. Per a fer-se suportable necessita acompanyar-se d'una escenografia convincent, ocultar la seua ruda essència mitjançant l'ús de tota una sèrie de pròtesis efectistes. La més significativa, el llenguatge. Encara que el poder no és de donar moltes explicacions, no pot prescindir d'ell, es legitima a través seu, a través del llenguatge pròpiament dit i dels signes, l'oripell, el ritual, el fast, la impostura, la falsia, qualsevol forma d'expressió susceptible de modificar les aparences.

El poder poques vegades és allò que diu ser i serveix a qui diu servir. Només pot mostrar-se com a paròdia, com a caricatura, rarament en cru, obertament, de manera explícita i manifesta. Per a ser exercit amb la màxima contundència requereix un grau de sofisticació cada vegada més alt, i ací és on l'eufemisme, en totes les seues variants, cobra una importància creixent. Bàsicament, l'eufemisme consisteix a emmascarar la realitat. Fóra normal, i convenient per a tots —i perdonen que per coherència no utilitze en aquest paràgraf cap eufemisme—, que qui és un fill de puta s'expressara com un fill de puta, però no ho fa, perquè per a ser un bon fill de puta cal expressar-se com un bé de Déu. D'altra banda, ens encanta la bona educació, i això que tenen guanyat els que exerceixen el poder, perquè ells saben com satisfer gustos tan convenients i barats. Ens sodomitzen a discreció, i quan ens toca acatxar-nos ens disculpem per donar-los l'esquena. Només faltava, responen, i nosaltres entusiasmats de veure com germina el nostre exemple. I si, damunt, al fet de prendre per cul l'anomenem rebre compliments per la bocana posterior, o alguna cosa així, millor que millor. D'aquesta manera es crea un cercle viciós que no para de créixer.

L'eufemisme polític era cosa de la dreta. Recordem allò de «gloriosa cruzada» per guerra civil, «Endlösung» per genocidi, «conflicte col·lectiu» per vaga, «productor» per obrer o «democràcia orgànica» per dictadura. Enfront de tot això, la dissidència sempre havia optat per la claredat. Rebutjar l'eufemisme, la mistificació encoberta dels fets, desemmascarar aquelles argúcies, estripar els cavalls de Troia que el poder introdueix en els seus discursos ha estat sempre la primera missió d'un intel·lecte lliure. Però enfront d'aquest model ha prevalgut, en forma de paròdia, el de l'intel·lectual compromés en la seua versió postmoderna, radicalment allunyada del model sartrià. La seua missió no és ja la de ser un testimoni insubornable de tot el que succeeix i intervindre en els fets d'una manera selectiva, sinó la de confeccionar-li un bon jersei a la causa, la que siga, amb la llana que donen els diccionaris. D'aquesta manera, l'ús de l'eufemisme i els seus abundants procediments semàntics ha passat a considerar-se un tret de l'esquerra amb tots els mereixements. No és que la dreta haja deixat d'utilitzar-los, ben al contrari, ha perfeccionat aquest art i l'ha portat a cotes molt altes sense abandonar mai el seu consubstancial cinisme. Però cal reconéixer que l'esquerra l'està superant, perquè no és només que els fa servir, sinó que pareix que se'ls pren seriosament. Segons sembla, alguns han arribat a creure que el mateix mecanisme que utilitza el poder per a intentar passar desapercebut es pot utilitzar també per a visibilitzar-lo. O és això, o és que han renunciat a combatre'l i s'hi estan mimetitzant.

Gràcies a l'impuls que està rebent des dels sectors progressistes, l'eufemística evoluciona a la carrera. Continua donant lloc a alambinats pets expressius com «pobresa energètica», «gestió regressiva», «ponderació dels impostos», «tiquet moderador» o «espai representatiu de la voluntat col·lectiva», però cada vegada utilitza recursos més concisos des d'un punt de vista formal i més retorçuts des d'una perspectiva conceptual. Paraules i expressions fins fa poc inequívoques com «democràcia», «llibertat», «feixisme», «antifeixisme», «revolució», «progrés», «classe» i tots els seus derivats («desclassament», «consciència de classe», «lluita de classes») o «esquerra» i «dreta» sense anar més lluny, per citar-ne només unes quantes, han esdevingut conceptes buits, han canviat dràsticament el seu significat o han estat eliminades del vocabulari mitjançant un procés sumaríssim. És una cosa que, com alguns ja han assenyalat, a la llarga torna incomprensible tota l'assagística política i social dels darrers dos segles, un fet que per a uns quants pot arribar a ser un avantatge, però cal dubtar que ho siga per a la majoria.

Simultàniament, altres termes que no existien o estaven pràcticament amagats entre les pàgines del diccionari, com ara «confluència», «inclusivitat», «transversalitat», «interseccionalitat» o «apoderament», entre molts altres, han emergit amb un caràcter generalment positiu i axiomàtic. El seu ús, junt amb altres termes que han sigut fortament emfatitzats en un sentit invers, com «patriarcat», «populisme», «racisme», «xenofòbia», «homofòbia», «masclisme» o «casta» (aquest últim en regressió, val a dir), no requereix majors explicacions. El vocabulari es polaritza i el debat se simplifica. Si incloem oportunament qualsevol d'aquests termes en les nostres premisses, no hi ha qui plante cara als nostres sil·logismes. El problema és que qui acaba guanyant indefectiblement les batalles, llevat que siguen florals, és qui porta les regnes del món factual, perquè la realitat és muda, illetrada i esquerpa, no dialoga amb ningú, va a la seua, i a ella molt probablement li la bufe tota aquesta logomàquia.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
13 de octubre de 2020 - 13:12 h

Descubre nuestras apps

stats