Recordeu quan teníem una vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu del Consell que exposava les seues idees polítiques en valencià, amb expressions del carrer i, fins i tot, amb samarretes. Si això, rellegiu la biografia escrita per Tomàs Escuder titulada Mónica Oltra o el compromís (Lletra Impresa, 2020), amb un pròleg de Gustau Muñoz en què la descrivia com “una política intel·ligible per a les majories socials”. Del text d'Escuder, escriptor i navegant, es desprén que el lideratge d’Oltra estava modelat per un cert populisme, per la tradició marxista i per l’afecció a la psicoanàlisi. Però… com es poden harmonitzar Karl Marx i Sigmund Freud si semblen incompatibles? De quina manera si volem ser intel·ligibles?
Este breu article buscarà primer l’harmonia entre ambdós pensadors —anirà de puntetes des de l'inconscient freudià al plusvalor de Marx— i conclourà amb una dissonància.
Comencem. Pregunteu-vos si de vegades feu coses i no sabeu per què les feu. Quines? Riure en situacions de ridícul, picar qualsevol cosa mentre cuineu, caminar quan parleu amb el mòbil, beure diàriament un poc d’alcohol, procrastinar repetidament alguna activitat, no trobar quelcom que teniu davant dels nassos, dir “bueno”, canviar-li el nom a la filla pel de la gossa, repetir-vos incessantment que ja l’heu cagat, pensar que la persona que t’agrada ja se n’ha anat amb un altre o altra…
Tot allò que feu i no sabeu per què és un síntoma del fet que no sempre actuem conscientment. Les estructures que permeten descriure les pautes d’estes activitats s’anomenen inconscients des de la popularització de les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud. És més, les pautes de l’inconscient es revelen gràcies a la repetició (Wiederholung), ja que sovint actuem de manera compulsiva, és a dir, repetim accions que ens provoquen estupor i que ens fan exclamar: “la pròxima serà distinta”. I arriba una nova situació que pensàvem que seria diversa i tornem a caure en la repetició de la mateixa acció. Penseu si alguna vegada heu mussitat: “en la pròxima colla d’amics seré distint”; i vos integreu en un nou grup i acabeu adquirint el mateix rol que teníeu en els anteriors. Qui diu amics, diu parella. Així, cada vegada que repetim una acció inconscient enfortim l’hàbit compulsiu i ensorrem més encara el record (Erinnerung) del fet primigeni que hauríem de revelar per a deixar d’amagar allò reprimit; és a dir, per a fer conscient allò inconscient. Per exemple, alguns no recordareu la primera vegada que vos heu quedat sols i desemparats, però sí vos podeu sentir aclaparats habitualment cada vegada que penseu que el vostre destí (Schicksal) és no acabar mai res del que enceteu a soles. O per exemple, molts no recordareu la primera vergonya intensa que heu patit, però sí vos podeu avergonyir habitualment pel tractament que vos han donat i procureu mantenir-lo en secret davant de les persones que aneu coneixent.
Ja podem plantejar-nos una dificultat compartida per Freud i Marx: com podem extraure pautes racionals d’allò que és irracional? Com podem analitzar racionalment estructures supraindividuals que es manifesten en els actes irracionals de cada individu? Com podem fer conscient l’inconscient? En suma: com racionalitzar l’irracional?
Ni Freud ni Marx foren els primers a adonar-se d’esta dificultat. Podríem exagerar i escriure que s’inclouen en la llarga llista de pensadors que han captat que per davall de les aparences hi ha una realitat que pot ser descoberta amb la raó.
Per a Marx, per davall dels diversos objectes de consum, per davall de les mercaderies produïdes en societats capitalistes, hi ha una estructura comuna: el valor (Wert) i el plusvalor (Mehrwert). El valor és la quantitat de treball materialitzada en una mercaderia. Per exemple, el valor d’este article és la quantitat de treball socialment necessària per a produir estes línies, estos dispositius electrònics en què escric i l’energia que sosté els nostres cossos per a escriure i llegir. El valor d’una mercaderia, per tant, és un treball col·lectiu, una energia social, una potència multiplicada pel temps que s’exerceix. Als meus alumnes els dic que comparen les unitats d’estes magnituds de treball i energia: un joule equival a 1 Ws (wat-segon) i, inversament, 1 Wh (wat-hora) equival a 3600 joules. És a dir, el treball és una força per unitat de temps. Per exemple, la pròxima vegada que vos arribe un repartidor d’Amazon o Glovo a casa, penseu que pels minuts del trajecte que ha realitzat, li hauran pagat una quantitat de diners. Eixa quantitat hauria d’equivaldre al valor del seu treball conduint una furgoneta i caminant fins a la vostra porta, però això és una aparença; en realitat, el salari del repartidor no cobrirà la totalitat dels minuts emprats per a repartir la mercaderia. Els minuts del repartiment no pagats serien el plusvalor.
Per a Marx, les nostres societats es basen en la creació de plusvalor. La força de treball en les societats capitalistes és eixa mercaderia peculiar que, quan s’usa, augmenta de valor, o siga, adquireix plusvalor. En suma, els beneficis de qualsevol empresa, fins i tot de elDiario.es, equivalen a força de treball no retribuïda. En futurs articles podrem detallar estos conceptes en relació amb la criticada teoria marxista del valor treball o teoria laboral del valor (Arbeitswert); ara simplement la descrivim de manera intel·ligible i compatible amb la psicoanàlisi, a pesar del risc de caure en una simplificació.
Qualsevol conjugació d’este estil està travessada també per tendències irracionals que es repeteixen cada vegada que professem compulsivament que som d’una tendència política o altra
Què tenen de compatible les estructures del capitalisme i de l’inconscient?
Ambdós tipus d’estructures tenen en comú enfrontar-nos al fet que a través nostre s’expressen tendències supraindividuals i irracionals. I ambdós pensadors són continuadors de la il·lustració ja que ens interpel·len a descobrir-les i intentar superar-les: com podríem viure sense accions inconscients i repeticions compulsives? Com podríem conviure sense extraure plusvalor de la força de treball dels altres?
Concloem amb una dissonància. Mónica Oltra, en definitiva, tenia raó al conjugar marxisme i psicoanàlisi, però qualsevol conjugació d’este estil està travessada també per tendències irracionals que es repeteixen cada vegada que professem compulsivament que som d’una tendència política o altra. Per això, Oltra tenia raó, però també tendències irracionals o, millor dit, a través d’ella s’expressaven tendències irracionals que superaven els designis racionals de l'individu. L’Oltra individual tenia raó i no.