El dijous 3 de juliol, l’edició valenciana d’elDiario.es premià les creadores de contingut, les empreses i les institucions que han reeixit en l’últim any per la seua contribució a l'ús i la difusió del valencià. Ja ha passat un temps prudencial des d'aleshores i ja podem repensar alguna de les fites de l'esdeveniment, fites com la seua obertura.
La festa pel valencià s'obrí amb una paraula en castellà: “bueno”. Literal! Com diuen ara els adolescents i com va dir una de les premiades: una de les creadores del podcast “El dolcet pal café”. A més dels creadors d’este podcast, van ser guardonades Georgina Mollà, les campanyes de Caixa Ontinyent i, amb una menció honorífica, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
“Bueno”, així arrancà la intervenció en valencià de Sergi Pitarch, espontàniament, per a demanar just després als assistents que es disposaren a escoltar els parlaments amb què presentaria l'acte de lliurament de premis ensems amb Maria Palau.
Imagineu-vos la situació inversa! Imagineu un acte reivindicatiu d'algun col·lectiu que defense l'espanyol i que comence amb una paraula en valencià. Inimaginable!
Este article, òbviament, no pretén criticar per dir “bueno” al director de l'edició valenciana. No, no pretenem això, més bé el contrari: este article s'adreça a comprendre la necessitat psicològica de defensar l'autenticitat de la llengua que parlem; dit altrament, la necessitat d'organitzar actes que, tanmateix, ens desautoritzen com a parlants a la primera de canvi. Permeteu-me per favor utilitzar el concepte freudià de Verleugnung per a referir-me a esta forma de desautorització, que literalment es podria traduir com “desmentit”. És a dir, la forma d'iniciar l'acte desmentia, d’una banda, el prestigi de la llengua i dels premis que s'hi concedien; però, d'altra part, indicava l'estatut d'inferioritat d'este idioma i, per tant, la necessitat de defensar-lo. “Bueno” per a començar mostrava la salut de ferro del castellà a València i el barrejat o patois que hem aprés dels nostres pares farcit de castellanismes. Este article, ja ho heu intuït, tampoc pretén defendre la puresa lingüística, sinó reflexionar sobre l'hibridisme que amera la nostra parla a partir de la tradició psicoanalítica.
“Bueno” és un significant que es pareixeria en castellà i es relacionaria paradigmàticament amb “vuelo”, “sueno” o “trueno” i sols es relacionaria amb “bo” des del punt de vista del significat. Recordeu ràpidament que els psicoanalistes com Lacan donen més importància al significant que al significat, a l'hora de captar que allò que diem va més allà del que volem dir. D'aquí que els significants no expressarien un significat, com defensaria Saussure, sinó que adquiririen sentit en relació amb altres significants, com pensaria Lacan. “Bueno”, en suma, no expressaria el mateix significat que “bo”, sinó que adoptaria un sentit junt amb altres unitats lingüístiques com “bueno, va, anem a començar”.
Recordeu també que les unitats lingüístiques estan interrelacionades per dos tipus de relacions: sintagmàtiques i paradigmàtiques; les primeres són directament perceptibles, són presents, mentre que les segones cal intuir-les, estan absents. Ambdues es complementen i no poden concebre's separades.
La paraula “bo” estava absent en l'obertura del presentador, però es podia intuir darrere del castellanisme “bueno”. També es podia intuir que “bo” era millor que haguera estat present pel bé de la puresa de la llengua menyspreada i ara atacada per algunes institucions, partits polítics i bullies diversos.
Quan els bullies usen de manera clara i perceptible paraules contra el valencià, per exemple contra la inclusió de la ciutat d'Alacant dins de les zones valencianoparlants, eixes unitats lingüístiques estan ben presents en les seues declaracions. No les amaguen, no cal intuir-les. I són presents tant en els discursos parlamentaris com en l'algaravia de les discussions entre cubates. Tot i això, pronunciar la paraula “bueno” també revela l'absència d'un domini lingüístic valencià pur i que el nostre parlar està travessat per termes castellans (i cada vegada més per anglesos).
Som els primers a mostrar que no parlem una llengua pura de prestigi, encara que ho intentem amagar celebrant festes, festes que paradoxalment revelen allò que preteníem amagar
En definitiva, “bueno” no expressava un significat, sinó que es llançava com un significant associat al desig de començar ja un acte que es demorava massa. A més, quan es relacionava sintagmàticament “bueno” amb “anem a començar l'acte”, els significants delataven que no hi ha una puresa lingüística i que els actes que reivindiquen el prestigi i la validesa del valencià estan travessats per la seua pròpia desautorització. Som els primers a mostrar que no parlem una llengua pura de prestigi, encara que ho intentem amagar celebrant festes, festes que paradoxalment revelen allò que preteníem amagar.
La paraula “bueno”, per a concloure, ens desmenteix i revela allò que no acceptem: la falta de prestigi del valencià. Amagar la falta ens podria convertir en uns neuròtics que maniobrem amb Verleugnung per a somniar que estem complets. O tan complets com els que parlen l'altra llengua, la que sí podria començar sense pegues dient “bueno”.