La política de la crueltat

El món s’ha fet més impenetrable, més incomprensible. Molta gent es dol d’una situació massa complicada i abstrusa. No s’entén res. Hi ha raons per a pensar-ho, però no és exactament això: no s’entén res si apliquem els criteris i punts de referència de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan es va escriure a foc la consigna “mai més”. Mai més polarització suïcida, persecució i discriminació, capitalisme salvatge no regulat, crítica i destrucció de la democràcia, cerca de l’enemic interior i del grup humà a què excloure i declarar causa de tots els mals, mai més guerra civil, mai més guerra a Europa, mai més colonialisme ni imperialisme, mai més persecució i destrucció de minories, massacres, genocidis, mai més feixisme. I amb el temps, per a una part important de l’esquerra, sobretot a partir de 1956, mai més comunisme si derivava a res semblant a l’estalinisme.

A l’alçada de les primeres dècades del segle XXI observem una reversió carregada de perill de conquestes i maneres de fer que semblaven assentades, quan es podia considerar que malgrat tantes coses nefastes la civilització dels conflictes interns i externs havia fet passos endavant, fins i tot irreversibles. Ara tot ha canviat: Donald Trump erosiona dia rere dia els fonaments de la democràcia a Amèrica i terroritza els immigrants; Netanyahu du a terme una operació que molts consideren genocida a Gaza i que provoca calfreds; Bukele, a El Salvador, promou un empresonament massiu en condicions brutals -nul respecte pels drets humans- per a combatre les bandes juvenils; Duterte resolia el problema de les drogues a Filipines simplement assassinant els toxicòmans: si no hi ha demanda, tampoc oferta; Putin enverina els opositors i fa guerres implacables per reconstruir l’imperi rus alhora que mira de desestabilitzar la democràcia a Europa; a Sudan té lloc ara mateix una catàstrofe humana sense precedents, que ni tan sols és notícia; a Myanmar -l’antiga Birmània- els rohinya són acaçats sense pietat; Viktor Orbán a Hongria, país que pertany a la UE, desmunta l’estat de dret democràtic; Jair Bolsonaro va intentar un colp d’estat al Brasil; a Madrid, Isabel Díaz Ayuso combina autoritarisme, analfabetisme, negocis bruts i demagògia; a l’Argentina, Javier Milei fa unes retallades brutals que enfonsen en la misèria les capes mitjanes i populars i du el país al precipici, salvat in extremis per Trump (una vegada el 2025, ja veurem si n’hi ha més); a Itàlia, el país del transformisme polític, Meloni, ex neofeixista, tracta de fer oblidar el seu passat i de mostrar-se pragmàtica, ma non troppo...

Per tot arreu el material humà esdevé fungible. Com els Luftmenschen als anys trenta, que acabaren a Auschwitz o Treblinka.... Els exemples podrien multiplicar-se al món àrab/islàmic, amb l’opressió de les dones, els estralls del fonamentalisme i la manca d’escrúpols dels islamistes com Hamàs que practiquen el terror. A la Xina, que referma la dominació sobre Xinjiang o el Tibet, assagen un totalitarisme de vigilància massiva que confirma -o desborda- les distòpies d’Aldous Huxley i George Orwell. A Europa proliferen moviments d’extrema dreta nostàlgics de l’autoritarisme que fan de la immigració el boc expiatori dels neguits i frustracions de tanta gent que “no entén res” -atemorida davant un futur incert, espantada per la pèrdua de poder adquisitiu o la bogeria de l’habitatge- i que rep “informació” i interpretacions esbiaixades, manipulades, a través d’una sistemàtica -les xarxes, els bots, els xats, les televisions ultres- ni innocent ni espontània, sinó programada.

Tot això és un escàndol que hauria de mobilitzar la consciència civil d’una ciutadania identificada amb els valors democràtics i humanístics derivats de la victòria de l’antifeixisme a la Segona Guerra Mundial o, simplement, d’un mínim sentit de la decència humana. A Espanya es perfila una nova Santa Inquisició de la mà del PP i Vox, amb l’objectiu explícit d’expulsar del cos social el dimoni Sánchez, culpable d’haver pactat amb l’esquerra i els separatistes (però ens podríem preguntar: ¿culpable d’això o d’haver pres mesures socials i haver augmentat les pensions i el salari mínim?). A Catalunya la hipòtesi de relleu pren una forma inquietant, centrada en l’animadversió radical cap a la immigració. Es troba en procés, influeix, no s’ha decantat encara, però és molt significativa i podria ser letal per al catalanisme. Al País Valencià desgoverna una dreta d’un extremisme paranoide sense precedents: destituent, primària, militant de l’anticultura...

Al món occidental -Estats Units, el Regne Unit, França, Itàlia, Holanda, Suècia, Alemanya, etc.- és evident que la immigració ha esdevingut “el” tema. Controlada o no. És un fenomen cabdal, que no es pot despatxar amb quatre fórmules elementals de benpensants ben situats (com sol passar). És un desafiament immens en una època en què el capitalisme post-industrial ha dut al mínim les taxes de reemplaçament de la població autòctona. Que se sent assetjada i no sap ben bé per què ni per qui. I tira mà a l’explicació més fàcil i a l’abast. Per la seua banda, l’esquerra -tant la més tradicional com la “interseccional”- està mal equipada per a entomar aquesta qüestió, i també -ai las!-moltes altres.

La globalització se’ls ha anat de les mans als instigadors, com el geni de la làmpada a l’aprenent de bruixot. Ara la voldrien fer reversible: una tasca complicada. Trump està en això, enmig d’eixides de to que no deixen veure clarament un disseny definit. Però la clau la trobaríem en el pànic davant el declivi de l’hegemonia nord-americana, en termes econòmics, demogràfics, tecnològics i militars. En el cas dels Estats Units de Trump, la història ha pres el pitjor rumb possible. Està socarrant el romanent de prestigi democràtic que malgrat tot retenia aquell país.

El món dels anys vint i trenta del segle XX, després de les massacres bestials de la Primera Guerra Mundial, es va caracteritzar per la “brutalització” de la política. Els veterans de guerra sense inserció en la vida social campaven. A Itàlia els “Arditi”, a Alemanya els “Freikorps” i després les SA (Schutz Abteilung) del partit nazi. A França els “Camelots du roi”, a Romania la “Guàrdia de Ferro”. A  Espanya els cadells del feixisme falangista i l’arquetip de la Legió, encara reclosa al Nord d’Àfrica, però que aviat massacraria també a la Península. El món del segle XXI que ja anem coneixent va per un camí no igual, però semblant. Tots els símptomes ens en parlen. Amb un mínim de visió històrica es pot pensar que una crisi econòmica profunda -com la que seguí al crack del 1929-  marcaria una gran inflexió i seria l’espurna que encendria un gran foc, un incendi “de cinquena generació”, com diuen els tècnics forestals.

Convé llegir en aquest sentit el llibre La era de la crueldad (Siglo XXI, 2025) de Fernando Pittaro i Martín Szulman, subtitulat El discurso político contra la política, perquè és il·lustratiu i l’encerta bastant en termes d’anàlisi, sobretot pel que fa a la degradació del llenguatge polític, que relaciona amb variables socials i psicològiques -materials i psíquiques- de fons. Encara que en aquest darrer aspecte, argentins al capdavall, insisteixen més en les psicològiques que en les socials. No té pèrdua la caracterització que fan del “boig” Milei, que sembla que no seria tan foll com sembla. O és un espantall i un miratge?

Com vulga que siga, un intent interessant d’apamar -des de la semàntica dels llenguatges violents i polaritzadors-  una època que desballesta els paràmetres tendencialment civilitzadors heretats de l’ajustament de comptes amb la barbàrie de la primera meitat del segle XX que va marcar -en bona part, tot i que amb recaigudes- la segona meitat. Com diuen aquests dos autors, pertanyem físicament i mental al segle XX, però patim l’allau d’estímuls o impactes del XXI, en plena acceleració social, canvi tecnològic i una “brutaliztació” política de nou tipus. No és gens “normal” el comportament de tants líders, els discursos violents i intolerants, que inciten al crim, contra tota ètica civil o religiosa, propalats des d’instàncies de poder i responsabilitat, i la conformitat dels seus avaladors i votants. Assistim a la normalització accelerada de l’anormalitat, a un estat d’excepció que es voldria permanent. I no ens en podem conformar, ans al contrari.