Abisme

Recomane al president de la Generalitat i al de la Diputació de València, tots dos hooligans del valencià de poble, que llegesquen l’última novel·la de Francesc Viadel, Abisme, publicada per Vincle. Pressupose que el molt honorable Juanfran Pérez Llorca i don Vicente Mompó llegeixen en valencià d’Algemesí, que és d’on és el compare Viadel, encara que ja fa anys que viu a Barcelona i sovint es caga, en valencià de Barcelona, en totes les verges dels Països Catalans —disculpeu-me la ideologia maligna que em gaste—, morenetes o geperudetes. La irreverència de Viadel el connecta directament amb la mala llet del collidor de taronja, aquell infrahome de poble —valencià, marroquí, romanès o africà— fotut històricament per tots els fills de puta de poble —que n’hi ha a manta, dels que tanquen l’accent de València o dels que l’esborren. No hi ha manera que el malparlat Viadel, tant en els seus articles —llegiu-los i aprendreu a glopejar amb aiguarràs— com en les seues novel·les, deixe de llançar de tant en tant una expectoració —en valencià de poble se’n diu “gargall”— a qualsevol que té vara i l’usa contra les burres de càrrega. No hi ha manera que Viadel es mostre una miqueta noucentista, que és com a mi m’agraden els literats.

Garantisc als nostres valencianíssims presidents que fruiran molt amb el personatge-narrador d’Abisme: un desgraciat a qui no li ponen les tites. De menut, la seua família —d’orígens valencians, en concret d’Albaida— es trasllada a Barcelona a la recerca d’oportunitats. Però la capital de Catalunya —tan pixavina, tan refinada— els tracta com un xarnego més: a pencar i a arrimar-se al marge. Això no impedeix que el xiquet estudie periodisme a l’Autònoma i acabe guanyant-se la pataqueta en una agència d’informació. I ací se li acaba la sort. Perquè, a més que l’abandonen dona i fills, els amos de l’agència el tiren al carrer després de vint anys d’haver parat el cul. La raó de l’acomiadament? Les desraons de la nostra meritocràcia. Ho traduïsc al valencià de poble: si vols tindre xalet, més que treballar molt i bé, sigues un llepó del quefe. És la meritocràcia que tant agrada als nostres presidents. Que li ho diguen a don Vicente Mompó, que últimament va de bòlit fent neteja laboral en el MUVIM per envoltar-se de gossos falders. O que ens ho explique el molt honorable Pérez Llorca. Que ens explique per què la directora financera de Ribera Salud és cunyada del conseller de Sanitat. O que ens diga per què un periodista —diguem-ne periodista— que enfonsa un programa d’À Punt Televisió —¿com pot ser que un ultra ressentit tinga índexs d’audiència tan baixos?— és nomenat director d’À Punt Ràdio.

Insistisc: Abisme agradarà als nostres lexicògrafs Pérez Llorca i Mompó, perquè Francesc Viadel és un escriptor a qui sempre li pica la fava. Vull dir que, quan reparteix calbots, n’hi ha per a tots, per als de dretes i per als d’esquerres. En Abisme Viadel retrata molt bé la psicologia de l’aturat: “No hi ha res pitjor que ser un aturat de merda”. L’aturat és “una simple despulla menyspreable, algú de qui es pensa que no ha estat prou capaç d'espavilar-se sol”. I, com als pàries de Berlin Alexanderplatz —Viadel s’ha amerat bé d’Alfred Döblin—, tothom li gira la cara: “Els taurons insadollables de les dretes odien els aturats. Als funcionaris de partit de les esquerres els fan nosa perquè no saben com dir-los que són del tot incapaços de fer res per ells més enllà de garantir-los durant una temporada la miserable pagueta de final de mes...” I encara hi ha qui, des de les butaques acomodades de la socialdemocràcia, es pregunta per què tants desarrapats voten ultradreta.

No revelaré el final d’Abisme, però és obvi que un “abisme” no és la piscina de Pérez Llorca. Jo tinc l’esperança que algun dia Francesc Viadel es torne un escriptor noucentista, elegant, de bones maneres, i que ens engresque en l’alegria de la vida. Però això no passarà si no deixa de parlar de tants miserables. Per l’amor de Déu, Viadel, per què el protagonista d’Abisme es queda sense casa? No li hauries pogut trobar un lloguer baratet? Fes una seqüela d’Abisme, Viadel, i retorna el teu antiheroi al País Valencià. Envia’l a Alacant, per exemple. ¿No saps que, mentre més de 76.000 valencians esperaven un habitatge protegit, el PP d’Alacant repartia pisos VPO de luxe entre familiars seus? Alacant no és la Barcelona pijosociataconvergent, renegaire Viadel. A Alacant la meritocràcia funciona.

“Sempre he pensat que la desgràcia dels altres és com un cadàver abandonat enmig del carrer per un qualsevol malparit”. Així comença Abisme. Diria que el valencià de poble —no la llengua sinó la persona— es troba ara mateix en aquesta situació. Un cadàver: això és el que pareix que som. Un cos inactiu, inert, que no es dol de les bastonades que rep dels nostres governants cantacobles. Per això fervorosament recomane al molt honorable Juanfran Pérez Llorca i a don Vicente Mompó —homes sensibles a la pols de l’era— que llegesquen els bons llibres dels escriptors de poble com Francesc Viadel. És clar que tot dependrà del fet —de l’extraordinari fet— que els nostres presidents sàpiguen llegir en el valencià del muixeranguer i tauromàquic poble d’Algemesí.