L’Ajuntament de València ha decidit despertar el vesper del nom de la ciutat. No és només una qüestió de llengua, sinó de modificar l’oficialitat mateixa i, per tant, de reescriure allò que estava establert amb consens jurídic, lingüístic i polític. La polèmica és antiga i la coneixem massa bé. València és de fa dècades un espai bilingüe, amb una forma pròpia reconeguda i avalada. Des de 2017, per decret autonòmic i publicació al BOE, el nom oficial és “València” amb accent obert. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ho fixa així en la seua gramàtica i, de fet, “Valéncia” amb accent tancat no és ni tan sols forma normativa.
A hores d’ara, l’ús institucional i social de València amb accent obert és aclaparador: l’Ajuntament de València, la Generalitat Valenciana, la Diputació de València, la Universitat de València o l’EMT utilitzen de manera sistemàtica aquesta grafia en portals oficials, documents i campanyes públiques. També ho fan els grans actors socials i culturals, com el València Basket o la pròpia marca turística “Visit València”, que treballa a escala global, i empreses privades de gran presència com Mercadona, Consum, El Corte Inglés, Global Omnium, Bioparc, Baleària, Caixa Popular o el Roig Arena, que en tots els seus canals i comunicació en llengua pròpia empren la grafia normativa. En un entorn digital on el topònim “València” impera com a forma única, institucional i habitual, la versió “Valéncia” només apareix de manera residual, confinada a contextos polèmics o com a etiqueta dins del debat. Si un fa la prova en cercadors o xarxes, comprova que “València” és cent vegades més freqüent que “Valéncia” i que aquesta última es troba quasi exclusivament en notícies que parlen del conflicte. No hi ha cap arrelament real ni social: ningú escriu “Valéncia” de manera espontània, i la seua presència en línia és gairebé anecdòtica. Reobrir el debat no respon, doncs, a cap realitat viva, sinó a una obsessió de laboratori polític.
És cert que hi ha ciutats que, per motius històrics, han canviat de nom. Sant Petersburg va ser rebatejada Leningrad després de la Revolució bolxevic, i més tard, amb la caiguda de l’URSS, els ciutadans votaren en referèndum per recuperar el nom original: un canvi associat a una ruptura de règim i la necessitat de marcar una nova etapa històrica. Istanbul va substituir el nom de Constantinoble com a símbol de la construcció de la nova Turquia republicana de Mustafa Kemal Atatürk, en un procés de modernització i d’afirmació nacional. Bombai esdevingué Mumbai en el marc de la descolonització i de la recuperació de noms locals a l’Índia, com a gest de sobirania i reivindicació cultural. I Chemnitz, a l’Alemanya Oriental, va recuperar el seu nom original després de dècades sent Karl-Marx-Stadt, deixant enrere l’etapa comunista. Tots aquests casos tenen en comú que el canvi responia a transformacions polítiques profundes, a processos de descolonització, a ruptures de règim o a un consens ciutadà en moments històrics decisius.
València no pertany a aquest grup. Ací no hi ha descolonització ni canvi de règim, ni cap moviment social massiu que reclame la modificació. Hi ha, simplement, la voluntat de forçar un debat artificial que ningú havia demanat i que no respon a cap realitat històrica o social. El que aconsegueix, en canvi, és trencar un consens fràgil: la pau lingüística que havia permés conviure en una mateixa ciutat amb diferents llengües i sensibilitats. I ho fa, a més, contravenint la llei, ja que l’Estatut és clar i el nom oficial és València. No es tracta, doncs, de filologia, sinó de seguretat jurídica i d’estabilitat institucional.
Darrere d’aquest moviment hi ha sobretot un teatre polític. Un escenari on es representen batalles simbòliques que amaguen altres problemes. La decisió, a més, obri un camp de mines pràctic. Què passa amb el turisme, amb els inversors internacionals que busquen estabilitat i seguretat jurídica, amb els documents oficials, contractes i marques comercials? Ningú amb sentit comú entendrà un canvi imposat i anticientífic. Moltes empreses i institucions continuaran usant la versió acadèmica, i això només generarà confusió. I el cost econòmic? Només les institucions públiques haurien d’assumir prop d’un milió d’euros en rètols, vehicles, senyalització, uniformes i sistemes digitals. Però l’impacte major cau sobre el sector privat, amb més de 67.000 empreses obligades a adaptar marques, contractes i webs, per un sobrecost estimat de 13 a 40 milions. En total, l’operació podria costar entre 15 i 44 milions d’euros*. Tot això, per canviar un accent.
No és només un sense sentit. És disparar-nos al peu i a més fer-ho amb orgull. És ofendre els qui defensen la llengua perquè s’ignora la ciència i el consens, i molestar els qui no la parlen perquè se’ls imposa un canvi incomprensible. València no mereix ser reduïda a un accent. El futur de la ciutat no s’hauria de jugar en una sala de plens discutint grafies en ple estiu.
*El cost del canvi oscil·laria entre 15 i 44 milions d’euros: uns 2–3 milions en senyalització, papereria i sistemes institucionals, i entre 13 i 40 milions a càrrec de més de 67.000 empreses privades. L’escenari central se situa al voltant dels 25 milions.