Per la present anuncie públicament la meua dimissió com a director de la col·lecció “Pensament i Societat” de la Institució Alfons el Magnànim. Potser hauria d’haver-ho fet abans, especialment arran de la renúncia, per motius familiars tan comprensibles com eloqüents, del darrer director de la IAM, Enric Estrela, o fins i tot més enrere, però vaig voler donar un marge de confiança a una persona tan honesta i benintencionada com Enric Estrela. Però ja no pot ser. Fins ací hem arribat.
Ho faig ara en forma de Carta Oberta perquè no tinc el gust de conèixer els responsables (¿i, a més, qui són, Vicente Mompó del PP o el senyor Jorge Rodríguez, d’Ens Uneix i ex PSPV?) de la darrera barbaritat comesa, l’abandonament de l’Associació d’Editorials del País Valencià perquè no utilitza “el valencià dels nostres pobles”, segons ha informat la premsa. Es podria discutir llargament sobre aquesta maniobra tan pròpia de temps passats, reculats en el temps, tristos i decebedors, que semblaven superats. Però realment no val la pena. ¿No s’havia arribat a un pacte o consens lingüístic amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? ¿O els responsables actuals del PP volen retrocedir a l’època de “Paquita la Rebentaplenaris” i la Batalla de València i fer un espectacle ridícul que serà la riota a tot Espanya? No ho tinc gens clar. M’ho haurien d’explicar. No puc entendre que la IAM actual siga més lamentable i retrògrada que la que dirigia durant el franquisme un senyor com Arturo Zabala, que tenia molt clares aquestes qüestions. M’ho hauria d’explicar molt bé el líder d’Ens Uneix Jorge Rodríguez, ex PSPV, d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), que quin paperot està fent...
L’AEPV fa el que fan tots els escriptors valencians i els usuaris lleials de la llengua, el món cultural, escolar, universitari, acadèmic... Res més. Seguir els criteris acadèmics amb fonament en la lingüística, una disciplina que es conrea a la Universitat, i en l’esperit policèntric i convergent que preconitzava l’insigne filòleg Manuel Sanchis Guarner, la tradició consolidada i qualsevol ciutadà valencià amb dos dits de front. El criteri que inspirà les Normes de Castelló del 1932, i que han seguit tots els escriptors valencians mínimament solvent d’aleshores ençà.
¿L’AEPV no fa servir el valencià dels nostres pobles? Des de quan? Això és una aberració el que al·lega la Diputació de València -els qui ara hi manen. Les llengües normativitzades i de cultura s’atenen a criteris estàndards fixats pels filòlegs, les acadèmies i l’acord consensuat dels qui en tenen cura i vetllen per la seua continuïtat, per “fijar y dar esplendor” en el cas de la Real Academia Española, la RAE.
Per cert, que espere -com a ciutadà i contribuent- que a partir d’ara la Diputació de València de Vicente Mompó i Jorge Rodríguez, si és mínimament coherent, abandonarà i trencarà relacions amb totes les institucions valencianes o espanyoles que fan servir un castellà que “no és el dels nostres pobles”. Perquè ausades que és diferent el castellà/espanyol oficial del parlar de la gent dels Serrans, la Canal, Ademús, Aiora o Ènguera! No heu pensat en això? No. Nomes aneu, mal aconsellats per gent maliciosa, contra la viabilitat del valencià culte i les possibilitats d’un renaixement eficaç de la nostra llengua i cultura, d’acord amb l’esperit de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la LUEV.
No, no hi heu pensat. El vostre objectiu i designi és reduir el valencià a un patois -uns parlars subalterns i genuïns, no una llengua de cultura- i separar-lo de la resta de l’àmbit lingüístic del català, del “diasistema” que havien invocat amb tanta raó el dictamen sobre la unitat de la llengua del Consell Valencià de Cultura i els fonaments de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Pel que fa a mi, he fet modestament, discretament, el que he pogut -esquivant entrebancs- per enaltir la nostra llengua -el valencià, el català- en un espai molt concret, el de les traduccions d’obres rellevants en el camp del pensament contemporani. A la col·lecció “Pensament i Societat” han aparegut obres de Michael Walzer, Achille Mbembe, Wolfgang Streeck i també l’obra col·lectiva d’autors valencians Aproximacions a l’esperit del temps, una temptativa d’abordar els problemes cabdals de la nostra època a partir de les nostres coordenades pròpies. Em semblava que era una manera de refutar retrospectivament o ara mateix -i de cara al futur- els qui com l’Unamuno del 1919 pensaven i pensen que el valencià és un dialecte de “llauradors i artesans” a extingir. Doncs, no. És la llengua d’Ausiàs March, un respecte! I de Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Teodor Llorente, Ernest Martínez Ferrando, Carles Salvador, Nicolau Primitiu, Xavier Casp, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez Cutillas, Bernat Artola, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Antoni Seva, Emili Rodríguez Bernabeu, Joan F. Mira, Josep Piera, Enric Sòria, Marc Granell, Maria Josep Escrivà, Raquel Ricart o Manuel Baixauli.... ¿Escrivien o escriuen tots ells com es parla “als nostres pobles”? No, però en el fons sí. En el fons que veritablement importa.
Tots ells escrivien i escriuen com l’AEPV. Aquest nou atac, no el podem deixar passar. És massa insidiós. Inspirat segurament per ambicions malvolents i de vol gallinaci.. Per això faig des d’ací una crida al món cultural valencià, als escriptors, a tots els interessats i partícips en la nostra cultura, als usuaris lleials de la llengua, a fer front al sectarisme, al desvari paranoide, al ridícul, a l’anti-valencianisme encobert i disfressat, i a dir, de nou, una vegada més, “Ja n’hi ha prou!”.