En un llibre poc conegut de Joan Fuster –Dos Quaderns inèdits- editat per Bromera, i amb una erudita introducció i notes de Francesc Pérez Moragon, el nostre escriptor reivindicava la pertinència del federalisme en dues reflexions del 10 i l'11 de juliol de 1954 corresponents al Quadern VIII. Aleshores, en ple franquisme, Joan Fuster tenia 32 anys i ja havia reflexionat sobre els nacionalismes, de manera ben diferent a tots els intel·lectuals espanyols en aquella Espanya nacionalcatòlica. De fet, ell sempre va dir que era antinacionalista; o que era nacionalista lingüístic-cultural perquè el hiper-nacionalisme espanyol li forçava a ser-ho. A quin punt era antinacionalista que un dels seus aforismes durant la dictadura era així de contundent: “Sense banderes, sense himnes, sense viscas”. En el susdit Quadern VIII Joan Fuster precisava la seua concepció del federalisme. Qüestió hui de plena vigència.
Deixant a un costat les consideracions polítiques conjunturals que porta a la seua reflexió, l'assagista valencià ressalta que “el nacionalisme francés no entén la seua existència amb els altres, sinó contra els altres. Per a mi, el federalisme –si és que fa falta optar per un nom- suposa una manera d'entendre les relacions socials, i no solament les interestatals, basada en la col·laboració i en el respecte mutu: en la convivència”. És a dir, per a Fuster el federalisme no és simplement una forma d'organització política, sinó un pressupost lògic i ètic de consideració i acceptació de “l’altre” tal com és, amb les seues qualitats i circumstàncies, sense menyspreus ni prepotencies. El pecat original del nacionalisme havien sigut les ambicions hegemòniques estatals que tantes guerres havien produït en el continent europeu durant tants segles. Davant això i davant la pretensió d'una Europa unida, Fuster, avançant-se al seu temps, sentència: “Els federalistes han de començar a ser-ho dins de la seua casa”.
Aquest últim punt és essencial en l'obra política de Joan Fuster. Només constituint-se cada Estat en les seues respectives federacions podrà concebre i comprendre una Europa federada. Si així no anara Europa només seria un conjunt pactat de diversos interesses. Els politòlegs espanyols de llavors només concebien el federalisme europeu com una forma d'organització política, de federació voluntària, on diversos estats se sotmetien a una autoritat comuna centralitzada en la qual deleguen atribucions sense perdre la seua autonomia. Però cada estat roman en el seu interior intocable i centralitzat: irrespectuós amb les llengües i tradicions dels seus diferents territoris i llengües. Només per “una dimissió de cara a l'interior” de cada estat pot tindre èxit una federació europea. El ciutadà europeu acceptarà aquesta federació exterior quan veja que la majoría de les funcions políticadministratives poden realitzar-se amb més eficàcia i eficiència des del seu ‘xicotet país’ o des de la seua comarca. Aquesta és la inflexió radical que fa Fuster per a concloure que, en el fons, els actuals estats i la pròpia federació europea podria subsistir òptimament reconvertint els seus actuals estats en entitats ‘regionals’ i donant carta de naturalesa a les seues maltractades minories nacionals.
Intuïtivament, Fuster estava aplicant al políticosocial la teoria general de sistemes. Aquesta teoria s'ocupa de l'organització, estructura i jerarquies, així com d'isomorfismes en els éssers vivents i en les organitzacions. Un sistema es defineix com una entitat amb límits i amb parts interrelacionades i interdependents la suma de les quals és major que la suma de les parts. El seu propòsit és estudiar els principis aplicables als sistemes en qualsevol camp d'investigació. Una de les formes més usuals d'organització estructuradora és la jerarquia. Jerarquia és un conjunt ordenat per una relació asimètrica de dominació. Nivell és una part de la jerarquia que es distingeix per l'aparició o emergència de novetat qualitativa en el procés. En canviar de nivell canvien les lleis. Els principis o lleis usats per a caracteritzar el comportament d'un nivell no poden derivar-se dels principis aplicats en altres nivells. Però, per a que un sistema funcione bé en un cert nivell és necessari que els nivells per davall funcionen en tota la seua potència ordenada i correctament.
Cada nivell té els seus propis elements i lleis, els quals poden ser diferents. Les organitzacions humanes solen ser sistemes jerárquics amb múltiples nivells i objectius. La jerarquia completa, començant per l'individu, és: família, municipi, comarca, regió, nació, estat nacional, estat plurinacional, continent i món. En canviar el nivell canvien les lleis. Això tambè ho corrobora la psicología social i comunitària. Si Europa és un nivell, les seues competències i lleis de comportament no seran del mateix tipus que les raons que ordenen cadascun dels seus estats. L'Estat espanyol és un altre nivell i els seus principis no poden ser els mateixos que els del seu nivell anterior que la componen: el País Valencià , Catalunya, Euskadi, Galícia, Andalusia… És per tant irracional i acientífic pensar que un nivell superior o un inferior ha de copiar a qualsevol dels altres nivells perquè les seues necessitats, funcions i metes són diferents. Del que es tracta és de coordinar l'acció conjunta de totes les unitats… Així ocorre també en biologia o en el comportament neuronal. La centralització estatal que pretén Vox és un disbarat i és anticientífic. És una organització amorfa, irregular, descontrolada. I, a tenor d'això, és econòmicament un sistema molt car perquè cada territori diferencial no rendeix totes les seues possibilitats de creació de riquesa. No pot haver-hi una classe política deslocalitzada que imponga una meta des del centre per al nivel de tot l’Estat espanyol obviant els nivells inferiors. Per a ordenar racionalment l'organització política, i més davant la creixent complexitat del món, és necessari aplicar el mètode científic, en aquest cas la teoria general de sistemes. I, per això mateix, ací un federalisme coherent ha de ser asimètric.
Dos anys més tard, en un esplèndid assaig del seu Diari 1952-1960 titulat Una farsa, Joan Fuster s'esplaia desmuntant una per una les raons de les diverses tipologies d'antinacionalismes. Potser hui més que mai haurien de llegir-ho els “figurines cosmopolites, animals d'encantadores displicències, sibarites del desdeny” en justa definició de Joan Fuster. En aquest xicotet assaig conclou escrivint: “Malament pot confiar el cosmopolita que els pobles postergats es posen a l'altura de la seua exigència, si ell mateix es dedica a fomentar ressentiments, o a ofendre'ns amb complexos d'inferioritat. En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que li amenaça. O millor: una nació només té necessitat –a vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Són molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho…”
No elucubrarè si després del decebedor Estatut d'Autonomia que se li va atorgar al País Valencià en 1982, Fuster va continuar creient en la possibilitat del federalisme. Tampoc és moment d'elucubrar sobre els límits i delegació de competències a un Estat federal central d'aquesta doctrina política, perquè hi ha molts matisos segons països. Com a realitat, el federalisme és el sistema pel qual es regeixen alguns estats que descentralitzen unitats de govern inferiors al central, a les quals se'ls garanteix la conservació dels seus peculiaritats, particularitats, idioma, costums, dret, i poden administrar-se per un govern i parlament propis, però subordinats en uns certs aspectes de la vida pública a l'Estat central, que la seua major o menor força tipifica el grau de federalisme del país en qüestió. Si analitzem totes aquestes propietats que donen caràcter al territori federat i substància respectuosa a la seua història, i el comparem amb molts dels països més avançats del món, encara estem lluny els valencians de participar d'un autèntic Estat federal. No obstant això, encara que tenim un Estatut de segona divisió, sense els llibres de Joan Fuster ni tan sols l'hauríem tingut.