eldiario.es

9

Carles Marco

Pedagogo y psicólogo

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 16

Premis literaris i política

La cerimònia de lliurament dels Premis Nobel el 10 de desembre trau a la llum un prejudici i un dilema quant al premi de Literatura. El prejudici és l'oblit històric que aquest premi ha tingut cap a les llengües minoritàries, minoritzades i sense estat propi. En aquest sentit sols el poeta Frédéric Mistral, occità d'idioma provençal i gran filòleg va obtenir el Premi Nobel en 1904. No obstant això, en la nostra llengua, que va tenir un segle d'or i un envejable renaixement en els segles XIX i XX, a cap escriptor se li ha atorgat el Nobel. Merèixer-ho ho han merescut uns quants, i més si comparem les seues obres amb les d'altres escriptors de molt dubtosa vàlua. Al meu judici, tant Salvador Espriu com Vicent Andrés Estellés són dos enormes poetes d'àmplia obra i de temàtica i profunditat universal. Comparats amb Bob Dylan, per exemple, que el va rebre en 2012, no hi ha color: Dylan és un cantant i un gran lletrista, que no és el mateix que ser poeta i n'hi ha prou amb llegir, en anglès, la seua obra per a comprendre-ho (dit siga de passsada, en anglès el cantant Leonard Cohen té lletres i llibres de poesia de molta més qualitat). Cenyint-nos a Espanya, també va rebre el Nobel a principis del segle XX el llavors ministre d'Hisenda José Echegaray dels mediocres drames del qual ningú se'n recorda i ni tan sols se'l cita en els llibres de text de batxillerat. O Jacinto Benavente en 1922. En aquest sentit, a Espanya també ha sigut vergonyosa la marginació dels autors en les cinc llengües minoritàries: Català, Gallec, Èuscar, Aragonés i Asturlleonès. Clama al cel que grandíssims escriptors com Josep Pla o Joan Fuster mai reberen el Premi Nacional de Literatura i ni tan sols un premi de periodisme malgrat la seua ingent obra també en castellà. El dilema –i per tant de difícil solució- respecte al Premi Nobel és si les opinions polítiques d'un escriptor llastren una obra magna impedint-li aconseguir aquest premi. La qüestió reviu enguany amb la concessió del Nobel a l'escriptor austríac Peter Handke, i que ja ha comportat la dimissió d'una membre del comitè del Nobel:Gun-Britt Sundström. Aquesta considera que no es pot col·locar la literatura per damunt de la política davant casos com el de Peter Handke, qualificat com a “hereu de Goethe”, però que va negar el genocidi dels bosnians. Al temps va elogiar al president serbi Slobodan Milosevic, jutjat pel Tribunal Penal Internacional, acusat de crims de guerra i contra la humanitat. Aquest és doncs el dilema: Ha de prevaldre en el Nobel de Literatura la genialitat d'un escriptor malgrat les seues idees polítiques? Existeixen, almenys, quatre casos clars d'escriptors excelsos als qui per les seues posicions polítiques se'ls va negar el Premi Nobel: 1- Louis Ferdinand Céline, que la seua personalíssima i influent obra en nombrosos escriptors posteriors va ser descartada per les seues opinions antisemites. 2- Ezra Pound, poeta d'obra monumental, però fervent seguidor de Benito Mussolini. 3- Ernst Jünger, la vivor prosística del qual  i el seu cant a la llibertat i a la persona singular, insubornable i sobirana, no va poder evitar que es considerara imprudent premiar-lo. Jünger, encara que va denunciar el nazisme i l'antisemitisme, era admirat per Hitler i Goebbels pel seu llibre Tempestats d'acer, una lloança a la guerra quant a experiència interior. Aquest reconegut entomòleg, soldat en les dues guerres mundials, va ser un bohemi, a més de defensor de les substàncies psicoactives, tant les enteogèniques, com els estimulants o opiacis. El seu llibre de 1970 Acostaments. Drogues i embriaguesa era un atemptat a la moralitat prohibicionista just quan més auge cobrava la guerra contra les drogues. 4- Jorge Luis Borges, el savi on n'hi haja, el creador d'un món propi i inabastable, amb una intel·ligència fascinant i una enorme imaginació. És un cas paradoxal. Nominat diverses vegades al Nobel, precisament quan en la vellesa estava cantat que li’l donarien, va defensar el dictador xilè Pinochet i el va lloar: “És una excel·lent persona, cordial, bondadosa, estic molt satisfet de conèixer-lo”. En aquells dies Borges declarava en el programa A fons, de TVE: “La democràcia és un abús de l'estadística. No crec en la democràcia”. I afegia: “No crec en la possibilitat d'una democràcia argentina. L'única solució que se m'ocorre és postergar les pròximes eleccions 300 o 400 anys”. He dit que és un cas paradoxal perquè Borges en la seua joventut havia escrit sense concessions contra les dictadures i el feixisme. En definitiva, podem separar als autors de l'obra? La meua lectura de les obres d'aquests quatre escriptors em du la conclusió que, més enllà de les seues opinions polítiques, tots ens il·luminen, amb un estil audaç i frescament creatiu, davant els problemes de la consciència i la condició humana. Han ampliat la nostra visió del món i ens oferit de manera desafiant les contradiccions i vulnerabilitats de la humanitat. La política en la literatura està en les seues formes i en les maneres en què interpel·la el lector i la tradició, més que en l'adhesió explícita d'un autor a una causa o una altra. Malgrat el rebuig que ens produïsquen les seues opinions polítiques, no podem oblidar que el feixisme va seduir àmplies masses. Aquests escriptors s'han d'assumir amb la seua brillantor literària i la seua ideologia condemnable: molts formen un tot indissociable en termes personals i de l'època que els va tocar viure. Jean-François Revel va escriure: “Si el feixisme només haguera seduït els imbècils, hauria resultat més fàcil alliberar-se d'ells”. És un mite pensar que l'art i la política van de la mà. No crec que es puga pensar la gran literatura en termes morals, però si les opinions polítiques dels seus autors són conservadores o contribueixen a la preservació d'un estat de coses que és essencialment injust, aquests autors han de ser contestats i refutats. Finalment, val la pena recordar que si bé l'Acadèmia Sueca ha atorgat el Nobel de Literatura a grans escriptors –també ha tingut errors-: els més importants i influents mestres de la literatura del segle XX no el van rebre: ni Lev Tolstoi, ni Marcel Proust, ni James Joyce, ni Franz Kafka, ni Bertolt Brecht, ni els més amunt citats per les seues opinions polítiques. Recordem també que tan sols 15 dones han rebut el Premi Nobel de Literatura, enfront de 103 homes.

Seguir leyendo »

Premios literarios y política

La ceremonia de entrega de los Premios Nobel el 10 de diciembre saca a la luz un prejuicio y un dilema en cuanto al premio de Literatura. El prejuicio es el olvido histórico que este premio ha tenido hacia las lenguas minoritarias, minorizadas y sin estado propio. En este sentido solo el poeta Frédéric Mistral, occitano de idioma provenzal y gran filólogo obtuvo el Premio Nobel en 1904. Sin embargo, en nuestra lengua, que tuvo un siglo de oro y un envidiable renacimiento en los siglos XIX y XX, a ningún escritor se le ha otorgado el Nobel. Merecerlo lo han merecido varios, y más si comparamos sus obras con las de otros escritores de muy dudosa valía. A mi juicio, tanto Salvador Espriu como Vicent Andrés Estellés son dos enormes poetas de amplia obra y de temática y profundidad universal. Comparados con Bob Dylan, por ejemplo, que lo recibió en 2012, no hay color: Dylan es un cantante y un gran letrista, que no es lo mismo que ser poeta y basta con leer en inglés su obra para comprenderlo (dicho sea de paso, en inglés el cantante Leonard Cohen tiene letras y libros de poesía de mucha más calidad). Ciñéndonos a España, también recibió el Nobel a principios del siglo XX el entonces ministro de Hacienda José Echegaray de cuyos mediocres dramas nadie se acuerda y ni siquiera se le cita en los libros de texto de bachillerato. O Jacinto Benavente en 1922.

En este sentido, en España también ha sido vergonzosa la marginación de los autores en las cinco lenguas minoritarias: catalán, gallego, euskera, aragonés y asturleonés. Clama al cielo que grandísimos escritores como Josep Pla o Joan Fuster nunca recibieran el Premio Nacional de Literatura y ni siquiera un premio de periodismo a pesar de su ingente obra también en castellano.

Seguir leyendo »

Música decadent i fracassada del segle XX

He de reconéixer que no sóc músic professional, però sí un empedreït melòman des de la infància i fins i tot he impartit sessions de musicoteràpia. He escoltat concentrat i activament milers d'obres de diferents estils, i són la música clàssica, el pop, el rock, el jazz, la bossa nova… els gèneres que més he visitat. Obert sempre a noves experiències musicals va haver-hi un temps que em vaig centrar tossudament en els compositors de la música clàssica contemporània, aqueixa ‘música estranya’ que, compositors savis en musicologia, van elaborar des dels anys 40 als 70 del segle passat, més o menys. Estic parlant de compositors com Stockhausen, Xenakis, Berio, Schaeffer…, és a dir els compositors que van voler anar més enllà del dodecafonisme, van trencar amb la música tonal i politonal, i amb la melodia, i van crear la música serial, l'estocàstica, la concreta, l'electrònica, l'aleatòria, l'electroacústica, el conceptualisme… Mai em va convéncer aquesta música i sempre vaig sospitar que, en aquest cas, no seria aplicable la situació que al temps serien reconeguts i escoltats amb plaer per un ampli públic com els havia ocorregut, amb algunes de les seues obres, als clàssics fins al segle XIX. Poc de temps després, dic: no més enllà de deu anys de la seua estrena. Això li va ocórrer, per exemple, a la Consagració de la primavera de Stravinski  que després de la sorpresa pel seu trepidant ritme i la interrompuda rebequeria del públic en l’estrena, molt poc després se'l va reconéixer com el que és: una genialitat embriagadora. Per cert, s'ignora que en el fons les protestes van vindre més per la coreografia trencadora que per a aquest ballet havia realitzat Nijinsky i que, dissortadament, el públic va considerar molt obscena. Fins i tot es va tardar menys de deu anys a reconéixer com a llavors d'or relaxants la música dodecafònica de Webern .

Han passat més de seixanta anys i la música atonal dels compositors més amunt citats continua sent rebutjada pel 99’99% de la gent. Avorreix en gran manera, quan no, produeix mal de cap. Ha sigut una avantguarda decadent i efímera. El gran director d'orquestra Beecham, a la pregunta sobre si havia escoltat alguna vegada Stockhausen  va respondre: “No, però l’he trepitjat”; el mateix Picasso de la música, el gran Stravinski, va dir d'ell: “Trobe l'alternança de grups de notes i silencis que el caracteritza més monòtona que la més avorrida i quadriculada música”. I no recorde ara qui va manifestar: “El so emés per un ou quan es frig no és música, però si el grava Stockhausen, això ja és música”. La prova del fracàs és que aqueixes obres no es programen a les sales de concerts (o, a tot estirar, alguna peça excepcional i curta entre dues obres dels grans clàssics per tots reconeguts). I mai van vendre: van ser músics subvencionats des de l'estat. Tampoc es trobaven en els prestatges de les botigues i jo només vaig aconseguir a París algunes de les més reconegudes pels experts en aqueixes músiques. Alguna cosa, doncs, va fallar. Va fallar l'allunyament prepotent d'aquests compositors amb el públic, que la cosa tinguera valor en si i que l’espectador poguera descodificar-la i recrear-la en la seua memòria. No va haver-hi sensibilitat, paraula que cobreix un grup de continguts que la música no pot obviar: el sensorial, el sensitiu, el seny, el sentimental i el sensacional juntament amb el sensual. Va haver-hi indagació per indagació de sons, moltes vegades aleatòriament.

Seguir leyendo »

Música decadente y fracasada del siglo XX

He de reconocer que no soy músico profesional, pero sí un empedernido melómano desde la infancia e incluso he impartido sesiones de musicoterapia. He escuchado concentrado y activamente miles de obras de diferentes estilos, siendo la música clásica, el pop, el rock, el jazz, la bossa nova… los géneros que más he visitado. Abierto siempre a nuevas experiencias musicales hubo un tiempo que me centré tozudamente en los compositores de la música clásica contemporánea, esa ‘música rara’ que, compositores sabios en musicología, elaboraron durante los años 40 al 70 del siglo pasado, más o menos. Estoy hablando de compositores como Stockhausen, Xenakis, Berio, Schaeffer…, es decir los compositores que quisieron ir más allá del dodecafonismo, rompieron con la música tonal y politonal, y con la melodía, y crearon la música serial, la estocástica, la concreta, la electrónica, la aleatoria, la electroacústica, el conceptualismo… Nunca me convenció esta música y siempre sospeché que, en este caso, no sería aplicable la situación de que al tiempo serían reconocidos y escuchados con placer por un amplio público como les había ocurrido, con algunas de sus obras, a los clásicos hasta el siglo XIX. Al poco tiempo, digo: es decir, no más allá de diez años de su estreno. Eso le ocurrió, por ejemplo, a La Consagración de la primavera de Stravinsky que tras la sorpresa por su trepidante ritmo y el interrumpido pataleo del público en su estreno, muy poco después se le reconoció como lo que es: una genialidad embriagante (por cierto, se ignora que en el fondo las protestas vinieron más por la coreografía rompedora que para este ballet había realizado Nijinsky –que el público consideró muy obscena-). Incluso no se tardó más allá de diez años en reconocer como pepitas de oro relajantes la música dodecafónica de Webern.

Han pasado más de sesenta años y la música atonal de los compositores más arriba citados sigue siendo rechazada por el 99’99% de la gente. Aburre sobremanera cuando no da dolor de cabeza. Ha sido una vanguardia decadente y efímera. El gran director de orquesta Beecham, a la pregunta sobre si había escuchado alguna vez a Stockhausen respondió: “No, pero lo he pisado”; el propio Picasso de la música, el gran Stravinsky, dijo de él: “Encuentro la alternancia de grupos de notas y silencios que le caracteriza más monótona que la más aburrida y cuadriculada música”. Y no recuerdo ahora quién manifestó: “El sonido emitido por un huevo al freir no es música, pero si lo graba Stockhausen, eso ya es música”.  La prueba del fracaso es que esas obras no se programan en las salas de conciertos (o todo lo más alguna pieza excepcional y corta entre dos obras de los grandes clásicos por todos reconocidos). Y nunca vendieron: fueron músicos subvencionados desde el Estado. Tampoco se encontraban en los estantes de las tiendas y yo solo conseguí en París algunas de las más reconocidas por los expertos en esas músicas. Algo, pues, falló. Falló el alejamiento prepotente de estos compositores con el público, el que la cosa tuviera valor en sí y que espectador pudiese decodificarla y recrearla en su memoria. No hubo “sensibilidad”, palabra que cubre un grupo de contenidos que la música no puede obviar: lo sensorial, lo sensitivo, lo sensato lo sentimental y lo sensacional junto con lo sensual. Hubo indagación por indagación de sonidos muchas veces aleatoriamente.

Seguir leyendo »

Paper mullat per als menors, 30 anys després

Deia Rainer María Rilke que “l'única pàtria que té un home és la seua infància”. No obstant això, per molt que s'ha enaltit amb frases la infància, la crua veritat és que en tots els segles els xiquets –per ser els més febles- han patit fora mida en tots els continents: abusos sexuals, esclavitud, infanticidi tolerat en multitud de països al llarg de la història, maltractaments i humiliacions, sobreexplotació en el treball, pornografia i prostitució infantil, mendicitat forçada, segrest i trànsit de xiquets i xiquetes, sacrificis d'assassinat per a congraciar-se el seu poble amb els déus… Serien interminables els exemples de tota aquesta tirallonga de dolor i amargor que han patit i pateixen els menors. Citem, per exemple, que a la Roma clàssica, els llaços sanguinis comptaven molt menys que els vincles electius i molts fills eren abandonats pels seus pares, igual que succeïa amb els fills dels esclaus quan l'amo no sabia què fer amb ells. Citem també el llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra de Friedrich Engels, on es retrata com el capitalisme exigia als xiquets de sis anys treballar fins a 14 hores diàries,  la taxa de mortalitat era del 40% i multiplicà per quatre malalties com l'escarlatina, la tos ferina, la pallola o la pigota.

En 1989, fa ara 30 anys, es va aprovar la Convenció dels Drets del Xiquet, i des de llavors, el 20 de novembre se celebra el Dia Universal del Xiquet proposat per l'ONU.

Seguir leyendo »

Papel mojado para los menores 30 años después

Decía Rainer María Rilke que “la única patria que tiene un hombre es su infancia”. No obstante, por mucho que se ha ensalzado en frases a la infancia, la cruda verdad es que en todos los siglos los niños –por ser los más débiles- han sufrido lo indecible en todos los continentes: Abusos sexuales, esclavitud, infanticidio tolerado en multitud de países a lo largo de la historia, malos tratos y humillaciones, super-explotación en el trabajo, pornografía y prostitución infantil, mendicidad forzada, secuestro y tráfico de niños y niñas, sacrificios de asesinato para congraciarse su pueblo con los dioses… Serían interminables los ejemplos de toda esta retahila de dolor y amargura que han sufrido y sufren los menores. Citemos, por ejemplo, que en la Roma clásica, los lazos sanguíneos contaban mucho menos que los vínculos electivos y muchos hijos eran abandonados por sus padres, al igual que sucedía con los hijos de los esclavos cuando el amo no sabía qué hacer con ellos. Citemos también el libro “La situación de la clase obrera en Inglaterra” de Friedrich Engels, donde se retrata cómo el capitalismo exigía a los niños de seis años trabajar hasta 14 horas diarias, siendo la tasa de mortalidad del 40% y multiplicándose por cuatro enfermedades como la escarlatina, la tos ferina, el sarampión o la viruela.

En 1989, hace ahora 30 años, se aprobó la Convención de los Derechos del Niño, y desde entonces, el 20 de noviembre se celebra el Día Universal del Niño propuesto por la ONU.

Seguir leyendo »

L'aposta de Lluís Vives pel valencià i el multilingüisme

Com sabem, tant l'Assemblea General de l'ONU com la UNESCO van proclamar la irrenunciable defensa de les llengües maternes o minoritàries, i van reconéixer que el multilingüisme promou la unitat en la diversitat i la concòrdia internacional. Els idiomes, amb la seua imbricació amb la identitat i riquesa cultural, són factors d'importància estratègica per a les persones i per a tot el planeta. No obstant això, a causa de la laxa preocupació de molts governs per salvar les llengües minoritàries i minoritzades, almenys un 43% de les 6000 llengües que es parlen en el món estan en perill d'extinció. De fet, es calcula que cada 3 setmanes desapareix una llengua que se’n porta amb si tot un patrimoni intel·lectual.

Tots els lingüistes fa temps que han alertat d'aquest fet terrible. Kenneth L. Hale, eminent especialista de llenguatges indígenes al Massachusetts Institute of Technology, va declarar: “Quan una llengua mor, perdem una gran riquesa, pitjor que si algú tirara una bomba sobre el Museu del Louvre”. És molt trist, per això, que la dreta cavernícola valenciana continue subestimant la nostra llengua històrica, quan són els pobles indígenes –amb idiomes molt més minoritaris que el valencià- els que no paren d'exigir davant els seus governs i davant l'ONU que se'ls ensenye i se salve la seua llengua pròpia. De manera paral·lela, molts psicòlegs han estudiat que davant el menyspreu de la seua llengua molts xiquets creen amb més facilitat un ego permeable, és a dir, es tanquen emocionalment acomplexats davant opinions d'autoritat alienes. “No hi ha espill que reflectisca millor la imatge de l'home que les seues paraules”, va escriure Joan Lluís Vives. I la dreta cavernícola que patim al País Valencià parla quasi exclusivament en castellà: quina imatge de la importància del valencià davant els xiquets reflecteixen doncs? Segueixen, amb infinit autoodi, confonent i embolicant la població amb el un origen anterior i diferent del valencià –quan saben que és el mateix que el del català, ja que el valencià és un dialecte consecutiu, transportat, del català original de les terres de Girona.

Seguir leyendo »

La apuesta de Lluís Vives por el valenciano y el multilingüismo

Como sabemos, tanto la Asamblea General de la ONU como la Unesco proclamaron la irrenunciable defensa de las lenguas maternas o minoritarias, y reconocieron que el multilingüismo promueve la unidad en la diversidad y la concordia internacional. Los idiomas, con su imbricación con la identidad y riqueza cultural, son factores de importancia estratégica para las personas y para todo el planeta. Sin embargo, a causa de la laxa preocupación de muchos gobiernos por salvar las lenguas minoritarias y minorizadas, al menos un 43% de las 6000 lenguas que se hablan en el mundo están en peligro de extinción. De hecho, se calcula que cada 3 semanas desaparece una lengua que se lleva consigo todo un patrimonio intelectual.

Todos los lingüistas hace tiempo que han alertado de este hecho terrible. Kenneth L. Hale, eminente especialista de lenguajes indígenas en la Massachusetts Institute of Technology, declaró: “Cuando una lengua muere, perdemos una gran riqueza, peor que si alguien tirase una bomba sobre el Museo del Louvre”. Es muy triste, por ello, que la derechona valenciana siga subestimando nuestra histórica lengua, cuando son los pueblos indígenas –con idiomas mucho más minoritarios que el valenciano- los que no paran de exigir ante sus gobiernos y ante la ONU que se les enseñe y se salve su lengua histórica. Por lo demás, muchos psicólogos han estudiado que ante el menosprecio de su lengua muchos niños crean con más facilidad un “ego permeable”, es decir, se cierran emocionalmente acomplejados ante opiniones de autoridad ajenas. “No hay espejo que mejor refleje la imagen del hombre que sus palabras”, escribió Joan Lluís Vives. Y la derechona que en el País Valencià padecemos habla en castellano: ¿qué imagen de la importancia del valenciano ante los niños reflejan pues? Siguen además, con autoodio, confundiendo y enredando a la población con el tema del valenciano –que saben que es la misma lengua que el catalán-.

Seguir leyendo »

La necessitat d’introduir els dogmes religiosos i unes altres (in)creences com a única assignatura

El passat 16 de setembre Raquel Ortiz, coordinadora de València Laica, va publicar en aquest diari l'article La urgente necesidad de sacar los dogmas religiosos de la escuela. Com a defensor acèrrim del laïcisme i contra els dogmes discrepe, no obstant això, de la proposta de Raquel Ortiz. Segons ella: “Si açò és una democràcia no es pot permetre que els dogmes, cap, tinguen les escoles obertes (…) Una i mil vegades ho repetirem, res que objectar al fet que les religions es practiquen en els seus llocs de culte ja que tenen tot el seu dret PERÒ NO A l'ESCOLA”. La meua proposta laica és diferent, i compleix amb la Constitució. I sobretot és més respectuosa amb xiquets i adolescents, propicia un patrimoni cultural ampliat i, sens dubte, és més útil i pragmàtica perquè els dogmes, supersticions, ritus, sermons, sacrificis, moralitats, mitologies, pompes, superxeries i miracles de totes les religions vagen desapareixent i donen per fi lloc a un món on la pau, la raó i l'autèntica ètica, per fi, impere.

No es tracta que, com diu Raquel Ortiz, que l'escola s'òbriga a la multireligiositat perquè “no ens enganyem, és això de sempre però amb més religions i la majoritària està encantada”. Tampoc es tracta, com el catedràtic de física de la Sorbona López Campillo manifesta, amb certesa i ironia, en el seu llibre Curso de ateísmo que:“L'assignatura de religió implica sens dubte la legalització d'altres assignatures alternatives per als fills de pares no creients. La tolerància constitucional obliga a això i com el més altern que hi ha a la religió en el sentit de la col·locació de les fulles en les tiges de les plantes és l'ateisme, pensem que es regularà una assignatura d'ateisme que s'inscriurà en el currículum acadèmic de l'alumne”. I per descomptat cal esgrimir les desenes d'arguments contra les religions i les centenars de contradiccions que ens mostren. Com argüeix l'eminent biòleg Richard Dawkins: “Quan una persona delira se'l considera un malalt; quan el deliri el pateixen milions de persones es considera una religió”.

Seguir leyendo »

La necesidad de introducir los dogmas religiosos y otras (in)creencias como única asignatura

El pasado 16 de septiembre Raquel Ortiz, coordinadora de Valencia Laica, publicó en este diario el artículo “La urgente necesidad de sacar los dogmas religiosos de la escuela”. Como defensor acérrimo del laicismo y contra los dogmas discrepo, no obstante, de la propuesta de Raquel Ortiz. Según ella: “Si esto es una democracia no se puede permitir que los dogmas, ninguno, tengan las escuelas abiertas (…) Una y mil veces lo repetiremos, nada que objetar a que las religiones se practiquen en sus lugares de culto ya que tienen todo su derecho PERO NO EN LA ESCUELA”. Mi propuesta laica es diferente, y cumple con la Constitución. Y sobre todo es más respetuosa con niños y adolescentes, propicia un acervo cultural ampliado y, sin duda, es más útil y pragmática para que los dogmas, supersticiones, ritos, sermones, sacrificios, moralinas, mitologías, boatos, supercherías y milagros de todas las religiones vayan desapareciendo y den por fin paso a un mundo donde la paz, la razón y la auténtica ética, por fin, impere.

No se trata de que, como dice Raquel Ortiz, que la escuela se abra a la multireligiosidad porque “no nos engañemos, esto es lo de siempre pero con más religiones y la mayoritaria está encantada”. Tampoco se trata como el catedrático de física de La Sorbona López Campillo manifiesta, con certeza e ironía, en su libro “Curso de ateísmo” que: “La asignatura de religión implica sin duda la legalización de otras asignaturas alternativas para los hijos de padres no creyentes. La tolerancia constitucional obliga a ello y como lo más alterno que hay a la religión en el sentido de la colocación de las hojas en los tallos de las plantas es el ateísmo, pensamos que se regulará una asignatura de ateísmo que se inscribirá en el currículum académico del alumno”. Y por supuesto hay que esgrimir las decenas de argumentos contra las religiones y las centenares de contradicciones que ellas muestran. Como arguye el eminente biólogo Richard Dawkins: “Cuando una persona delira se le considera un enfermo; cuando el delirio lo sufren millones de personas se considera una religión”.

Seguir leyendo »