eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Carles Marco

Pedagogo y psicólogo

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 62

A propósito de la nueva ley de educación

El pasado 15 de mayo la ministra Isabel Celaá concedía una larga entrevista en la revista Retina donde manifestaba, ante el nuevo proyecto de ley LOMLOE (“Ley Orgánica de Modificación de la Ley Orgánica de Educación” -nombre, por cierto, que recuerda a la película de los Hermanos Marx-) que: “El actual currículo es muy enciclopédico, repleto de datos y contenidos. Necesitamos un modelo más competencial a través de aprendizajes esenciales que no se centren tanto en materias al uso, sino en ámbitos, en `proyectos alternativos para los que se requieren espacios físicos que permitan una distribución distinta de los alumnos, incluso aulas con un mayor número de estudiantes donde dos o tres docentes puedan trabajar colegiadamente. Esto facilitaría una enseñanza personalizada que ayude a potenciar el talento de cada alumno (…) Cuando tengamos ese nuevo currículum más centrado en competencias, tendrá que ser medido de otra manera, con una evaluación realizada de manera colegiada por el conjunto de profesores que atienden a cada alumno”.

Hay que resaltar que el concepto de “competencias” es polisémico por lo que ha tenido acérrimos críticos a su favor y en su contra. En su contra están los que creen que ha sido una maniobra para meter por la puerta de atrás que sea el mercado el método normalizador de toda acción educativa, tendencia educativa nacida del “capitalismo cognitivo”, dentro de un neoliberalismo  que subyuga y pone en segundo plano los conocimientos y contenidos teóricos presuponiendo su obsolescencia. Para estos críticos la noción de “competencias” se adorna con el celofán de cierta Pedagogía, escondiendo que es la preocupación mercantilista la que las define devaluando los contenidos históricos y el conocimiento social. Para Edith Cresson “el saber se ha convertido en algo obsoleto”: la cultura entendida en sentido amplio, al no tener aplicación inmediata en el mundo económico, es considerada como una rémora. Inciden en que este concepto aplicado a la Pedagogía nace del interés del Banco Mundial y los distintos lobbies empresariales. Consideran que, a remolque del mundo de la empresa, se están minando los fundamentos históricos de la legitimidad de la institución escolar, dado que con este modelo se tratará esencialmente de enseñar a los futuros aprendices la competencia suprema: la meta-competencia: la de ‘venderse’ a los empleadores aceptando, alienados, sus condiciones de precariado.

Seguir leyendo »

Si Beethoven levantara la cabeza…

La actual fascinación por la robótica y los ordenadores lleva a creer a muchos que algún día estas máquinas podrán superar al hombre en varias cuestiones hoy todavía inaccesibles: la creatividad, las emociones, la posibilidad de imperfecciones azarosas, la capacidad de dudar en un sentido reflexivo generador de hipótesis, la imaginación, las decisiones o las intuiciones que son procesadas inconscientemente… Hay quienes piensan que al tiempo lo harán. Otros –es mi caso- somos muy escépticos, amén de que cabría matizar muy bien qué entendemos que significan todas esas cuestiones enumeradas. En todo caso tendríamos que esperar un larguísimo tiempo. Lo que sí que sabemos que no se podrá nunca hacer es crear a posteriori una obra inacabada de un artista. Sin embargo, y aprovechando que se cumple el 250 aniversario del nacimiento de Beethoven, un equipo de expertos en musicología e inteligencia artificial –liderados por Matthias Röder y Ahmed Elgammal- han compuesto la Décima Sinfonía de Beethoven. Dicha supuesta sinfonía la han basado en unas escasas doce notas que Beethoven esbozó en un manuscrito. Con el apoyo de la empresa Deutsche Telekom, introdujeron en la memoria de un ordenador dichas notas con todas las obras del Sordo y crearon un algoritmo que dicen que ha completado su Décima Sinfonía. El estreno, con la Orquesta Beethoven de Bonn, se esperaba el pasado 28 de abril, como plato fuerte de la conmemoración, pero la emergencia sanitaria por el coronavirus ha obligado a posponerlo. Subidos a la ola de la revolución digital los autores de esta impostura han declarado, con toda la arrogancia del mundo, que “Beethoven no se habría opuesto a un avance como este porque él mismo fue un visionario de su tiempo”.

Es obvio que esto ha sido una maniobra de marketing de la empresa que lo ha financiado –Deutsche Telekom- y una apropiación y falsificación indebida de los autores del proyecto. Pensemos que numerosas obras de clásicos ya sufren una inevitable variación de lo que pretendía el compositor de turno pues cuando la crearon, muchos instrumentos no eran exactamente iguales de los actuales, y eran tocadas por menos instrumentistas y masas corales que la “interpretación” que hoy escuchamos. Además está la lectura que cada director de orquesta hace de cada obra convirtiéndola en “distinta”: basta escuchar las versiones que de las sinfonías de Beethoven hacían Toscanini versus Furtwängler para poner ya reticencias a qué era lo que estaba exactamente en la cabeza del genio de Bonn, y si éste las habría aprobado. Concluyamos pues que todas las obras sufren una irremediable “manipulación”, quedan “remozadas” con el paso del tiempo. Y es lógico por otra parte. Pero aquí no podemos hablar de fraude.

Seguir leyendo »

Conseqüències econòmiques de “la batalla d’Almansa”… i que encara perduren

Ara que per al nostre poble fa 313 anys de la derrota en la batalla d’Almansa, el 25 d’Abril del 1707, convindria recordar les moltes conseqüències negatives que aquesta fita va tindre per als valencians. És per aixó que vull realitzar un sintètic article sobre les seues conseqüències. Sens dubte, la memòria històrica ens pot esperonar a recuperar la nostra dignitat com a poble autònom, fer-nos respectar i agafar les regnes d’un futur millor sense imposicions. És conegut que la derrota d’Almansa a mans de les tropes borbòniques de Felip V va suposar per als valencians un gir en la seua vida amb la pèrdua del seus Furs i de l’autogovern. A més significà una llarga ocupació militar, una brutal repressió, la proscripció i la prohibició de la nostra llengua en l’escola i tots els escrits oficials, més de 3.500 valencians exiliats, la destrucció radical de les institucions valencianes i la imposició per la força de les lleis de Castella i de jutges i funcionaris castellans i una corrupció institucionalitzada. Alacant, precisament, va ser l’última plaça en resistir i capitular davant les tropes borbòniques el 19 d’abril del 1709.  

Però voldria centrar-me ara, atés que està a punt de negociar-se un nou model de finançament per a les autonomies, a sintetitzar les conseqüències econòmiques que la derrota d’Almansa va suposar a tot el Regne de València. No és casual i continua actualísim el refrany popular valencià que diu “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. Perquè és precisament a partir d’Almansa quan se’ns practicà als valencians, des del govern central, unes exageradísimes i obligatories exaccions econòmiques. Espere esperonar als polítics valencians –siguen de dretes o d’esquerres- a reclamar a Madrid, sense complexes ni genuflexions, el que ens correspon.

Seguir leyendo »

Homenaje a los profesores y defensa de la educación pública

En estos días de confinamiento, imprevisibles y nunca imaginados, todos hemos elogiado al personal sanitario que está al frente, en primera fila, luchando contra este maldito coronavirus que ha puesto en jaque a toda la sociedad. También merecen nuestra admiración otros trabajadores sin cuya entrega y con riesgo de su salud no podríamos seguir adelante (farmacéuticos, celadores, cajeros de supermercados, y, por supuesto, los barrenderos y recogedores de las bolsas de basura). Quisiera yo aquí hacer un pequeño homenaje a los profesores que en estos días, atendiendo telemáticamente a su alumnado han redoblado sus esfuerzos en atenderles y triplicado su trabajo. Sin duda los profesores, como transmisores de los conocimientos y de los valores éticos que la humanidad ha ido acumulando a lo largo de los siglos merecen también nuestro aplauso.

Curiosamente fue el autor de La peste, el escritor Albert Camus, quien tras recibir el Premio Nobel, escribió entusiasta y conmocionado, esta carta a quien había sido su profesor:

Seguir leyendo »

Explicar la muerte en la infancia

Cuando tú eres, tu muerte todavía no es;

y cuando tu muerte sea, tú ya no serás.

Seguir leyendo »

L’intent de colp d’Estat del 23 de febrer a València vist des de la caserna

El 23 de febrer de 1981 jo era caporal primer a la Caserna General de la Divisió “Maestrazgo 3” de l’Exèrcit de Terra a València. Allà vaig veure i vaig patir coses fora mida, malgrat ser una caserna de luxe. Perquè alguns dels soldats col·locats a dit eren de Fuerza Nueva, el partit d’extrema dreta de Blas Piñar. Els meus ‘companys’ es van adonar que jo no era dels d’‘ells’ i em vacil·laven i m’insultaven sense vindre al cas. No res per al que vaig veure que feren amb uns altres. Cada cert temps, a la nit, eixien amb un jeep “de caça”. Un sergent, un brigada i quatre o cinc soldats d’extrema dreta recorrien les avingudes i els carrers on se citaven els homosexuals. En segrestaven uns quants amb el jeep militar i els portaven a la caserna. Allà els despullaven per força i els pegaven hòsties i colps de peu mentre els feien dutxar-se amb aigua freda durant uns 15 minuts. “Marietes de merda!”, “Fills de puta, us tallarem els collons!”, els deien. Després de la seua ‘festa’ els ficaven groguis al jeep i els tiraven per les carreteres. De tornada a la caserna bevien molt d’alcohol mentre ‘vomitaven’ cançons franquistes i es confabulaven entre riures per a la “cacera” següent.

Un dia abans del 23 de febrer ens van fer formar amb subfusells i fusells CETME i ens van avisar que l’endemà hauríem d’eixir per a dur a terme una missió important. El 23 de febrer ens van fer telefonar en cua des de l’únic telèfon del pati a les nostres famílies per dir-los breument que no sabíem quan tornaríem. Les ordres eren clares: cada vint metres hi havia d’haver un soldat al pont d’Aragó: a qualsevol ciutadà calia cridar-li l’alto i, si no en feia cas, disparar. Teníem entre 19 i 24 anys. Mentrestant, a la Caserna General de la Divisió “Maestrazgo 3” –que va ser la que va traure els carros de combat als carrers de València–, els comandaments i els oficials destapaven botelles i botelles de xampany. Estaven eufòrics i convençuts que el colp d’Estat havia triomfat. Ni el general de divisió, ni el de brigada, ni cap coronel va ser imputat. Només el capità general Jaime Milans del Bosch va ser processat i sentenciat a 30 anys de presó per delicte de rebel·lió militar. Mai no se’n va penedir. Al cap de nou anys només, però, va ser indultat i posat en llibertat. Tots els altres generals i coronels de València que hi estaven ficats i van fer mobilitzar els carros de combat se’n van eixir airosos.

Seguir leyendo »

El intento de golpe de Estado del 23F en Valencia visto desde el cuartel

El 23 de febrero de 1981 yo era cabo primero en el Cuartel General de la División Maestrazgo 3 del Ejército de tierra en València. Allí vi y sufrí lo indecible a pesar de ser un cuartel de lujo. Porque algunos de los soldados enchufados eran de Fuerza Nueva, el partido de extrema derecha de Blas Piñar. Mis 'compañeros' captaron que yo no era de 'ellos' y me vacilaban e insultaban sin venir a cuento. Minucias para lo que vi que hacían con otros. Cada cierto tiempo, por la noche, salían con un jeep "de caza". Un sargento, un brigada y cuatro o cinco soldados de extrema derecha recorrían las avenidas y calles donde se citaban los homosexuales. Secuestraban a unos cuantos en el jeep militar llevándolos al cuartel. Allí a la fuerza los desnudaban y les daban ostias y patadas mientras los mantenían en la ducha fría durante unos 15 minutos. "¡Maricones de mierda!", "¡hijos de puta, os vamos a cortar los cojones!", les decían. Tras su 'fiesta' los montaban groguis en el jeep y los tiraban por carreteras. De vuelta al cuartel, bebían mucho alcohol 'vomitando' canciones franquistas y confabulándose entre risas para la próxima "cacería".

Un día antes del 23 de febrero nos hicieron formar con subfusiles y fusiles Cetme y avisaron de que al día siguiente tendríamos que salir para una misión importante. El 23 de febrero nos hicieron llamar en cola desde el único teléfono del patio a nuestras familias para decirles brevemente que no sabíamos cuándo volveríamos. Las órdenes eran claras: cada veinte metros tenía que haber un soldado en el puente de Aragón: a cualquier ciudadano había que darle el "¡alto!" y, si no hacía caso, disparar. Teníamos entre 19 y 24 años. Mientras tanto, en el Cuartel General de la División Maestrazgo 3 –que fue la que sacó los carros de combate a las calles de València–, los mandos y oficiales descorchaban botellas y botellas de champán. Estaban eufóricos y convencidos de que el golpe de Estado había triunfado. Ni el general de división, ni el de brigada, ni ningún coronel fue imputado. Solo el capitán general Jaime Milans del Bosch fue procesado y sentenciado a 30 años de prisión por delito de rebelión militar. Nunca se arrepintió. No obstante, solo nueve años después fue indultado y puesto en libertad. Todos los demás generales y coroneles de València que estaban en el ajo y movilizaron los carros de combate se fueron de rositas.

Seguir leyendo »

Adoctrinamiento liberticida de la derecha y la Iglesia

Tras tres décadas de neoliberalismo y carcundia es hora de dejar claro que la verdadera libertad está en la enseñanza laica. Es una impostura que los neoliberales se hayan apropiado del concepto y la garantía de la libertad: en la educación y en tantas otras cuestiones. Porque la libertad de enseñanza –y por lo tanto la posibilidad de librepensamiento- siempre fue patrimonio del socialismo. Karl Marx, como gran periodista también, siempre la defendió: “La libertad es la esencia del hombre, a tal punto que hasta sus adversarios la realizan, aunque combatan su realidad: quieren apropiarse, como del adorno más preciado, lo que rechazaron como adorno de la naturaleza humana”. Pero Marx vinculó su teoría de la libertad con el hombre real y su situación y relaciones sociales, con su naturaleza y con su dimensión histórica. Criticó ya entonces esa libertad de la que hoy se jacta la derecha: concepción idealista, egoísta, desvinculada del mundo empírico real, simple autonomía de la libertad o autodeterminación interior. Pura y cínica visión burguesa del hombre abstracto: libertad solo para ellos.

Un ejemplo de cómo la Conferencia Episcopal, brazo inmoral de la derechona, pervierte pro domo sua los contenidos substanciales de la libertad y es quien adoctrina es el tema de la familia. En la clase de religión católica, al alumnado se le inculca todavía que solo hay un tipo de familia permitida, decorosa y sacramental: la tradicional-nuclear de matrimonios indisolubles. Obviamente están imponiendo e interiorizando en los niños unas creencias, dogmas e ideologías consideradas valores incontestables y absolutos. Les cercenan la libertad de pensamiento que recoge la Convención de Derechos del Niño de la ONU. Esto es ADOCTRINAMIENTO ECLESIAL impidiendo que el alumnado sea capaz de leer, sin cortapisas, ni sambenitos, las realidades concretas de nuestro tiempo complejo y en constante mutación. Este dogmatismo no tiene justificación ni en la ciencia ni en la realidad.

Seguir leyendo »

Adoctrinament lliberticida de la dreta i l'Església

Després de tres dècades de neoliberalisme i carcúndia és hora de deixar clar que la vertadera llibertat està en l’ensenyament laic. És una impostura que els neoliberals s'hagen apropiat del concepte i la garantia de la llibertat: en l'educació i en tantes altres qüestions. Perquè la llibertat d'ensenyament –i per tant la possibilitat de lliurepensament- sempre va ser patrimoni del socialisme. Karl Marx, com a gran periodista també, sempre la va defensar: “La llibertat és l'essència de l'home, a tal punt que fins els seus adversaris la realitzen, encara que combaten la seua realitat: volen apropiar-se, com de l'adorn més preuat, allò que van rebutjar com a adorn de la naturalesa humana”. Però Marx va vincular la seua teoria de la llibertat amb l'home real i la seua situació i relacions socials, amb la seua naturalesa i amb la seua dimensió històrica. Va criticar ja llavors aqueixa llibertat de la qual hui es vana la dreta: concepció idealista, egoista, desvinculada del món empíric real, simple autonomia de la llibertat o autodeterminació interior. Pura i cínica visió burgesa de l'home abstracte: llibertat només per a ells.

Un exemple de com la Conferencia Episcopal, braç immoral de la derechona, perverteix pro domo sua  els continguts substancials de la llibertat i és qui adoctrina és el tema de la família. En la classe de religió catòlica, a l'alumnat se li inculca encara que només hi ha un tipus de família permesa, decorosa i sacramental: la tradicional nuclear de matrimonis indissolubles. Òbviament estan imposant i interioritzant en els xiquets unes creences, uns dogmes i unes ideologies considerades valors incontestables i absoluts. Els retallen la llibertat de pensament que recull la Convenció de Drets del Xiquet de l'ONU. Això és ADOCTRINAMENT ECLESIAL impedint que l'alumnat siga capaç de llegir, sense traves, ni sambenitos, les realitats concretes del nostre temps complex i en constant mutació. Aquest dogmatisme no té justificació ni en la ciència ni en la realitat.

Seguir leyendo »

Premis literaris i política

La cerimònia de lliurament dels Premis Nobel el 10 de desembre trau a la llum un prejudici i un dilema quant al premi de Literatura. El prejudici és l'oblit històric que aquest premi ha tingut cap a les llengües minoritàries, minoritzades i sense estat propi. En aquest sentit sols el poeta Frédéric Mistral, occità d'idioma provençal i gran filòleg va obtenir el Premi Nobel en 1904. No obstant això, en la nostra llengua, que va tenir un segle d'or i un envejable renaixement en els segles XIX i XX, a cap escriptor se li ha atorgat el Nobel. Merèixer-ho ho han merescut uns quants, i més si comparem les seues obres amb les d'altres escriptors de molt dubtosa vàlua. Al meu judici, tant Salvador Espriu com Vicent Andrés Estellés són dos enormes poetes d'àmplia obra i de temàtica i profunditat universal. Comparats amb Bob Dylan, per exemple, que el va rebre en 2012, no hi ha color: Dylan és un cantant i un gran lletrista, que no és el mateix que ser poeta i n'hi ha prou amb llegir, en anglès, la seua obra per a comprendre-ho (dit siga de passsada, en anglès el cantant Leonard Cohen té lletres i llibres de poesia de molta més qualitat). Cenyint-nos a Espanya, també va rebre el Nobel a principis del segle XX el llavors ministre d'Hisenda José Echegaray dels mediocres drames del qual ningú se'n recorda i ni tan sols se'l cita en els llibres de text de batxillerat. O Jacinto Benavente en 1922. En aquest sentit, a Espanya també ha sigut vergonyosa la marginació dels autors en les cinc llengües minoritàries: Català, Gallec, Èuscar, Aragonés i Asturlleonès. Clama al cel que grandíssims escriptors com Josep Pla o Joan Fuster mai reberen el Premi Nacional de Literatura i ni tan sols un premi de periodisme malgrat la seua ingent obra també en castellà. El dilema –i per tant de difícil solució- respecte al Premi Nobel és si les opinions polítiques d'un escriptor llastren una obra magna impedint-li aconseguir aquest premi. La qüestió reviu enguany amb la concessió del Nobel a l'escriptor austríac Peter Handke, i que ja ha comportat la dimissió d'una membre del comitè del Nobel:Gun-Britt Sundström. Aquesta considera que no es pot col·locar la literatura per damunt de la política davant casos com el de Peter Handke, qualificat com a “hereu de Goethe”, però que va negar el genocidi dels bosnians. Al temps va elogiar al president serbi Slobodan Milosevic, jutjat pel Tribunal Penal Internacional, acusat de crims de guerra i contra la humanitat. Aquest és doncs el dilema: Ha de prevaldre en el Nobel de Literatura la genialitat d'un escriptor malgrat les seues idees polítiques? Existeixen, almenys, quatre casos clars d'escriptors excelsos als qui per les seues posicions polítiques se'ls va negar el Premi Nobel: 1- Louis Ferdinand Céline, que la seua personalíssima i influent obra en nombrosos escriptors posteriors va ser descartada per les seues opinions antisemites. 2- Ezra Pound, poeta d'obra monumental, però fervent seguidor de Benito Mussolini. 3- Ernst Jünger, la vivor prosística del qual  i el seu cant a la llibertat i a la persona singular, insubornable i sobirana, no va poder evitar que es considerara imprudent premiar-lo. Jünger, encara que va denunciar el nazisme i l'antisemitisme, era admirat per Hitler i Goebbels pel seu llibre Tempestats d'acer, una lloança a la guerra quant a experiència interior. Aquest reconegut entomòleg, soldat en les dues guerres mundials, va ser un bohemi, a més de defensor de les substàncies psicoactives, tant les enteogèniques, com els estimulants o opiacis. El seu llibre de 1970 Acostaments. Drogues i embriaguesa era un atemptat a la moralitat prohibicionista just quan més auge cobrava la guerra contra les drogues. 4- Jorge Luis Borges, el savi on n'hi haja, el creador d'un món propi i inabastable, amb una intel·ligència fascinant i una enorme imaginació. És un cas paradoxal. Nominat diverses vegades al Nobel, precisament quan en la vellesa estava cantat que li’l donarien, va defensar el dictador xilè Pinochet i el va lloar: “És una excel·lent persona, cordial, bondadosa, estic molt satisfet de conèixer-lo”. En aquells dies Borges declarava en el programa A fons, de TVE: “La democràcia és un abús de l'estadística. No crec en la democràcia”. I afegia: “No crec en la possibilitat d'una democràcia argentina. L'única solució que se m'ocorre és postergar les pròximes eleccions 300 o 400 anys”. He dit que és un cas paradoxal perquè Borges en la seua joventut havia escrit sense concessions contra les dictadures i el feixisme. En definitiva, podem separar als autors de l'obra? La meua lectura de les obres d'aquests quatre escriptors em du la conclusió que, més enllà de les seues opinions polítiques, tots ens il·luminen, amb un estil audaç i frescament creatiu, davant els problemes de la consciència i la condició humana. Han ampliat la nostra visió del món i ens oferit de manera desafiant les contradiccions i vulnerabilitats de la humanitat. La política en la literatura està en les seues formes i en les maneres en què interpel·la el lector i la tradició, més que en l'adhesió explícita d'un autor a una causa o una altra. Malgrat el rebuig que ens produïsquen les seues opinions polítiques, no podem oblidar que el feixisme va seduir àmplies masses. Aquests escriptors s'han d'assumir amb la seua brillantor literària i la seua ideologia condemnable: molts formen un tot indissociable en termes personals i de l'època que els va tocar viure. Jean-François Revel va escriure: “Si el feixisme només haguera seduït els imbècils, hauria resultat més fàcil alliberar-se d'ells”. És un mite pensar que l'art i la política van de la mà. No crec que es puga pensar la gran literatura en termes morals, però si les opinions polítiques dels seus autors són conservadores o contribueixen a la preservació d'un estat de coses que és essencialment injust, aquests autors han de ser contestats i refutats. Finalment, val la pena recordar que si bé l'Acadèmia Sueca ha atorgat el Nobel de Literatura a grans escriptors –també ha tingut errors-: els més importants i influents mestres de la literatura del segle XX no el van rebre: ni Lev Tolstoi, ni Marcel Proust, ni James Joyce, ni Franz Kafka, ni Bertolt Brecht, ni els més amunt citats per les seues opinions polítiques. Recordem també que tan sols 15 dones han rebut el Premi Nobel de Literatura, enfront de 103 homes.

Seguir leyendo »