Cada vegada més injustícia social

Un dels més cínics arguments dels neoliberals és que hui gràcies al capitalisme el món viu millor que mai i fins i tot que viu en el millor dels mons possibles. L'asserció és fal·laç perquè la comparació amb la renda i riquesa dels països i persones, des d'un punt de vista ètic, no es pot fer amb la que va haver-hi en altres segles, sinó entre i intrapaïsos en el present i amb els avançaments tecnològics i la distribució i assignació de béns en la societat. Si des d'aquest enfocament considerem la justícia distributiva, és a dir, des d'una avaluació ètica qualitativa, hem anat a pitjor, perquè la situació, donada la riquesa generada i la repartida hui, som en el fons una humanitat més injusta. A més, els béns i serveis manquen de valor intrínsec, la seua reproducció passa a ser financera, i són valuosos únicament en tant que incrementen el benestar d'uns pocs. Apuntem que, encara que intuïtivament sembla clar, el terme “justícia social” és polèmic i polisèmic, per ideològic. Per tant, no amague que la meua visió és crítica i pessimista amb el capitalisme salvatge (que, al meu judici, viu les seues últimes raneres). 

Abans de la meua exposició, val la pena dir que amb la crisi del 2008 la pobresa al País Valencià va augmentar en un 40%, i amb la pandèmia de la COVID les llars valencianes van augmentar la pobresa severa un 35%, segons el recent informe Foessa sobre “Exclusió i Desenvolupament en la Comunitat Valenciana en 2022”, en un estudi realitzat per 30 investigadors de deu universitats. Els únics veïns que no van perdre, sinó que van ampliar els seus ingressos van ser els més rics (un 10%). L'atur, l'habitatge i les dimensions de la salut també van ampliar com mai les bretxes d'exclusió.

El País Valencià també mostra desigualtats i bretxes entre pobles i ciutats. Els més rics són, per ordre: Bétera, Alboraia, València ciutat, Castelló i Ribarroja del Túria. Les localitats de renda més baixa són, per ordre, Almoradí, Torrevella, Crevillent, Asp, Pilar de la Horadada i Elda. Per no estendre i matisar més aquesta relació porte a col·lació sols que les poblacions amb més atur van ser, per ordre, Torrevella, Benidorm, Elda i Elx. Totes aquestes dades estan extretes de l'estadística actualitzada d'Indicadors Urbans de l'INE.

El liberalisme –i més el capitalisme salvatge que patim- argumenten que aquests principis distributius de justicia social entren en conflicte amb un principi més important com és la llibertat, obviant els resultats equitatius en la societat, mentre que els proponents de l'igualitarisme es recolzen en qüestions com la justícia distributiva, tenint en compte les múltiples variables que això implica respecte a tota mena de poblacions i demandes (feministes, grups ètnics i racialitzats, situació del medi ambient, situació sanitària, educativa, de serveis socials públics, d'economia digital etc.) Com sabem, per als fundadors del liberalisme –com John Locke- la ‘llibertat liberal’ entesa com a ‘silenci de la llei’ proclama que ningú està obligat a fer el que la llei no mana, ni impedit de fer el que no prohibeix explícitament. La precondició de la llibertat és per a ell l'apropiació de les pròpies capacitats i habilitats, i el dret a la propietat privada. Karl Marx, recollint les aportacions de Rousseau i Kant, va fer una ruptura radical d'aquesta concepció idealista, elitista i abstracta de la llibertat de totes les persones emfatitzant una vegada i una altra que la divisió del treball, tal com s'ha desenvolupat a través de la història, ha tingut per resultat que les pròpies forces nascudes de la seua cooperació en el treball social, se'ls hagen enfrontat com una cosa hostil i aliena. Recordem que Marx entenia la llibertat com el control total sobre les forces alienades de l'home, que, d'una banda, és capaç de desenvolupar les forces productives per a ser capaç de dominar la naturalesa, i d'una altra l'eliminació del poder de les forces dominants alienades: és l'home, cada home, qui controla, és autor de la seua història, de la seua llibertat personal en conjunció amb la seua llibertat col·lectiva i autodeterminació. Marx no és un ingenu i adverteix d'un defecte implícit a qualsevol transició al socialisme: “Però uns individus són superiors, física i intel·lectualment a uns altres i rendeixen en el mateix temps més treball o poden treballar més temps; i el treball, per a servir de mesura, ha de determinar-se quant a duració o intensitat; d'una altra manera deixa de ser una mesura. Aquest dret igual  és un dret desigual per a treball desigual (…) En el fons és, per tant, com tot dret, el dret de la desigualtat”.

(Val a dir que el jove Marx, davant la complexització de la societat i de l'Estat i les seues institucions, va veure l'estat inevitable perquè els treballadors aspiren a poder presentar el seu propi interés com l'interés general de la societat. Com sosté Norberto Bobbio, l'Estat és vist pel socialisme com la forma més desenvolupada i menys imperfecta de la convivència humana). 

Karl Marx, certament, només va donar unes pinzellades al que seria el comunisme, és a dir, la fase superior del socialisme, més enllà de la seua idealista frase de justícia social: “Cadascú  segons les seues aptituds, a cadascú segons les seues necessitats”. Després d'aquesta suggeridora i hiperbòlica màxima, Marx entenia la democràcia com una espècie de col·lectivisme molt difícil d'emparentar amb la genuïna autonomia. No obstant això, com un profeta analític del capitalisme diagnostica en El Capital I: “Com a fanàtic de la valorització del valor, el capitalista obliga sense consideració a la humanitat a la producció per la producció, i així l'obliga al desenvolupament de les forces de producció socials i a la creació de les condicions de producció materials, que, en elles soles, poden formar la base real d'una base més elevada de societat, el principi fonamental de la qual és el ple i lliure desenvolupament de cada individu”.

Aquest 20 de febrer se celebra oficialment el “Dia Mundial de la Justícia Social” proclamat per primera vegada en 2009 per l'ONU, la meta fonamental del qual era aconseguir el desenvolupament social i que fora per a tots en un món globalitzat. Aquest dia mundial no és un dia qualsevol perquè del compliment dels seus objectius depenen les finalitats d'altres dies internacionals, i més en un món en accelerada transformació. En proclamar aquest dia l'ONU ha sostingut que la “justícia social” és un principi per a la convivència pacífica i pròspera i constitueix el nucli de la nostra missió per a promoure la dignidad humana. He tret Marx a col·lació perquè diguen el que diguen els neoliberals les seues anàlisis crítiques del funcionament i de la dinàmica cega i irreversible del capitalisme están, amb matissos plenament vigents: el neoliberalisme està implotant pel seu escandalós creixement depredador del planeta i per la seua cada vegada més obscena concentració del capital especulatiu i de la riquesa material. Aquest procés depredador globalitzat de l'economia capitalista consistent en la reproducció del capital a partir de l'extracció de plusvàlua a la força de treball, la seua transformació en guany i la seua reinversió en nou capital o mitjans de producció i treball, ha convertit el capital en diners que generen un plusvalor, i que es transformen en capital suplementari que es valora a si mateix de manera artificiosa, monetarista, amb crisi i crisi de reproducció, inflació, baixada de salaris, més atur, inflació… i tot amb l'explosió demogràfica global que ha creat per zoonosis noves malalties com la COVID.

En el “Dia Internacional de la Justícia Social” cal tindre tot això en compte per a asseverar la seua impossibilitat amb l'actual sistema de capitalisme salvatge i impugnar-ho. Entre els màxims exponents actuals de la teoria de la justícia social –i que curiosament beuen de Marx- estan J. Habermas; K.O. Opel; P. Mclaren; Orin Wrigh; P. Freire; H.Giroux o M. Apple; Thomas Piketty; Joseph Stiglitz, M. Nussbaum… Tots ells són experts en l'economia de la desigualtat i conceptualitzen eixides davant com la taxa d'acumulació de capital en relació amb el creixement econòmic va augmentar des del segle XIX fins a l'actualitat, i com les elits econòmiques van augmentant més i més la seua riquesa en comparació a la situació de la resta de la societat. Quan la taxa d'acumulació de capital creix més ràpidament que l'economia, llavors la desigualtat augmenta escandalosament. Aquesta és la situació actual, per molta tecnologia i robots, i cientifisme neoliberal. Davant aquesta economia capitalista indecent, i patrimonialista, l'única eixida són els impostos directes progressius, i un impost mundial sobre la riquesa. Per descomptat, un reajustament a la baixa del temps de treball i d'oci creatiu als països desenvolupats, i una lluita en totes les instàncies contra el neocolonialisme i l'esclavitud, pels drets jurídics i econòmics. Celebrem amb molta pena aquest dia.