¿L’òpera és només per a rics i erudits? ¿Un art inaccesible que mai et parlarà de tu? La realitat és ben diferent. RTVE ha posat durant setmanes un programa al prime time i, de sobte, l’òpera ha tornat a ser viva. Sense reverència ni pedanteria, el programa mostra que qualsevol pot gaudir de grans compositors i compositores i connectar amb històries que parlen de desig, conflicte i desigualtat.
L’òpera ha arrossegat la mala fama com a art elevat i només per a uns pocs. Però, en realitat, el problema és com se’ns ha explicat. Durant molt de temps, s’ha protegit darrere d’un mur de solemnitat, erudició i rituals socials. Al final, més que cultura compartida, la música operística ha funcionat com un marcador de classe. Hui dia, això ja no té gaire sentit i, si ho mirem bé, exclou al públic més que l’inclou.
El dilluns a la nit, RTVE va tancar la primera edició del programa ARIA. I pot una cosa així funcionar en una televisió dominada per l’audiència salvatge i els anuncis? I amb una orquestra en directe? Sí, i no només perquè acoste l’òpera al gran públic. La clau està en canviar la manera de mirar-la. El programa no simplifica la música; simplement, transforma el relat. L’òpera deixa de ser sagrada i torna a ser el que sempre ha estat: un art travessat pel conflicte social, pel cos, pel desig i pel poder.
Parlem de les audiències. El programa ha tingut dades estables, amb un share acumulat d’uns 9 %. No és espectacular si el comparem amb altres programes, però és molt interessant si ho mirem des de l’òptica del servei públic, per l’aposta de la corporació pública per continguts culturals diferents, sense dependre només dels números. Això fa que la programació d’ ARIA: Locos por la ópera siga valenta: acosta la música clàssica i l’òpera a tothom, de manera accessible i pedagògica, sense perdre l’entreteniment.
El programa no demana coneixements previs: només escolta. I ho fa mostrant la música en llocs que trenquen amb l’elitisme. Pense, per exemple, en Merlyn, cantant cubana que assaja en un gimnàs abans d’interpretar l’Havanera de Carmen. Carmen sempre ha reivindicat la llibertat del seu cos i del seu desig, i ací reapareix en Merlyn, una dona migrant que busca oportunitats a Europa i que ha de fer sacrificis per aconseguir-les. Sense canviar cap nota, l’òpera parla de masclisme, migració i desigualtat, i ho fa arribant a persones que mai haurien imaginat connectar amb aquest art.
També hi ha Klaudya, la guanyadora del programa. Una jove malaguenya que treballa en la restauració i explica que la música li ha salvat la vida. Després interpreta l’ària de Musetta de La Bohème. Musetta és lliure, sexualment autònoma i viu amb artistes precaris. La història de Klaudya mostra que l’òpera no és només per a una classe concreta i ens recorda que conflictes com la precarietat laboral o l’accés a l’habitatge, presents al segle XIX, encara hui afecten molta gent. No és Puccini qui envelleix; és el sistema que es repeteix.
Tots aquests exemples trenquen la idea que hi ha “alta” i “baixa” cultura. Aquesta frontera només ha servit per justificar desigualtats socials. Quan l’òpera es mostra només com a excel·lència tècnica, es converteix en un símbol de distinció. Quan es mostra a través de vides, conflictes i perspectiva feminista, recupera la seua funció social.
Els tòpics van caient un rere l’altre: l’òpera no és avorrida, no és incomprensible i té molt a dir hui en dia. El que ha quedat obsolet no és la música, sinó com se’ns explica. Els mitjans públics tenen ací una oportunitat: democratitzar-la i deixar de veure la cultura com a mecanisme d’exclusió. Els espais de comunicació públics, i privats, poden fer que la cultura siga viva i compartida, i no només un objecte de distinció. Quan aixequem el pedestal, la música torna a parlar amb força. Potser el repte ja no és portar la gent a l’òpera, sinó deixar que l’òpera torne a la gent.
Més òpera en prime time, per favor.