Ser president de la Generalitat és no ser res

La Llei ha parlat de manera clara. El TSJCV rebutja investigar Carlos Mazón com a responsable de la nefanda gestió de la barrancada del 2024. La jutgessa de Catarroja només ha aportat “sospites i conjectures”, diu el TSJCV. Ja no té sentit el “Mazón, a la presó”. Canviem de pancarta. L’expresident pot ser reprovat moralment, però no penalment. ¿És que algú que no fos molt ingenu o que no conegués els fonaments jurídics n’esperava alguna cosa més? Imaginem aquesta escena: Carlos Mazón, el dia de la dana, allarga encara més la sobretaula d’El Ventorro, continua alegrement la conversa futbolística amb Maribel Vilaplana, s’entretenen passejant pels carrers de València i decideixen fer un mos al McDonald’s abans d’acomiadar-se castament a les hores xicotetes. L’endemà, de bon matí, Mazón agafa l’avió cap a l’aeroport de l’Altet i, a l’hora de dinar, ja és a taula en un dels seus restaurants preferits d’Alacant. ¿Hi ha cap delicte en això, encara que, mentrestant, s’hagen ofegat 230 persones i tota una comarca s’haja cobert de fang i merda? Rotundament no. I per què no? Perquè ser president de la Generalitat valenciana és no ser res. El TSJCV, i en general els tribunals espanyols, ho saben millor que ningú: l’autonomia valenciana és un bunyol i, per tant, els seus presidents són cacaus i tramussos: poden estar o no estar allà on caldria estar. A més a més, com a mínim des dels temps de Sòcrates, una falta moral no és un delicte.

Prenguem-ne nota. Que els partits exbotànics en prenguen nota: les lleis no són un deus ex machinaper a traure o posar governs. La judicialització de la política és una trampa en què hi han caigut de quatre potes els partits progressistes. Que la principal estratègia per tornar al govern siga recórrer als tribunals evidencia una cultura política pobra, sense contingut ni estil. I el valencianisme polític que n’aprenga: no hi ha cap llei espanyola que simpatitze amb el País Valencià. Durant els governs del Botànic això no es va tenir en compte i es va voler governar amb una ganga de lleis i decrets que, després i de manera esperable, varen ser tombats pels tribunals espanyols. Per combatre la corrupció descarada i desenfrenada dels governs de Francisco Camps —un president que, recordem-ho, ha eixit net i llustrós de totes les responsabilitats penals que li han volgut endossar— la via judicial va ser efectiva. El poder judicial va ajudar a conscienciar la societat que érem en mans d’uns lladres d’americana i corbata. Però l’era de les samarretes reivindicatives es va acabar prompte, i amb un final no feliç per a qui més en va fer ús, d’aquestes samarretes. Des d’aleshores els líders esquerrans i valencianistes han estat més pendents del que deia i feia la UCO —o qualsevol policia judicial— que no de construir una nova cultura política des del poder i per al poder.

I heus ací que ara ens ofeguem en l’aigua on millor nada la dreta i la ultradreta espanyoles: l’equiparació o la confusió de la llei amb l’ètica. Si la llei o qui la interpreta ho permet, tot s’hi val. I ja sabem que, a Espanya, els guardians de les lleis són —en aquests temps de nacionalisme en zel— polítics disfressats. Vegem com Juanfran Pérez Llorca s’ha afanyat a celebrar la no imputació de Mazón: el TSJCV “deja las cosas muy claras”, ha dit el president de la Generalitat. Que vol dir que Mazón és un bon xic i que pot continuar aforat i amb oficina i assessors pagats per l’erari públic. Si en la nostra societat l’ètica tingués més força, si fos en el terreny polític on es debatés la qualitat de la governança, al molt honorable li hauria caigut la cara de vergonya. A Pérez Llorca li resultaria molt difícil ignorar que Mazón s’ha comportat com un covard, com un conillet que fa mutis pel primer forat que troba, i que els seus assessors han actuat com el que són: sangoneres de la política. Pérez Llorca no podria obviar que no cal cap procediment judicial per saber com va afrontar la barrancada l’anomenat “govern dels millors”, que si t’has informat bé en el periodisme que no claudica, que si has llegit els llibres d’Esperança Camps, de Víctor Maceda, de Lucas Marco o de Sergi Pitarch, ja te’n fas una idea, dels ineptes que gestionaren la catàstrofe. I, d’altra banda, ens seria més fàcil de convèncer els ciutadans que Pérez Llorca s’assembla més a un gestor de béns mobles i immobles —els seus, els del seu partit, els d’aquells que el financen i els d’aquells que se’n beneficien— que no a un president de la Generalitat. Però, com he dit, ser president de la Generalitat valenciana és no ser res. I a qui no és res no se li pot exigir res.

Tan sols el valencianisme polític —que des de fa uns anys ha assolit alguna parcel·la de poder— pot donar significació a les institucions i als càrrecs del nostre limitadíssim autogovern. El valencianisme polític és —ha sigut i hauria de ser encara— una regeneració moral, una expressió d’alta civilitat, una estètica alternativa. Existeix històricament abans que les lleis a què se sotmet, unes lleis que —històricament també— quasi sempre ha tingut en contra. En l’elaboració de les lleis espanyoles el valencianisme no hi ha participat mai, perquè no ha pogut o perquè no l’han deixat ni el deixen. Els valencians no som un subjecte polític per a Espanya. Obsedir-se a construir una hegemonia valencianista per mitjà de les lleis vigents és una il·lusió, a més d’un error tàctic i una pèrdua de temps. Només la força social del valencianisme —una força que només pot nàixer d’una cultura política alternativa— pot envigorir les nostres adormides i adulterades institucions. Si no, el fang i la merda se’ns menjaran, amb el beneplàcit, sempre, de la Llei.