L’any 2026 farà 500 anys de la batalla d’Espadà, un episodi tràgic que va marcar profundament la història d’Onda i de la seua serra. En aquell conflicte, un exèrcit cristià de fins a 7.000 soldats va massacrar la població mudèjar que s’havia revoltat contra la imposició del cristianisme. Els efectes no sols van ser immediats, sinó que van alterar per generacions la composició social, la toponímia, l’economia i la vida quotidiana dels nuclis mudèjars.
Aquest capítol de la història d'Onda va ser abordat en el marc de la commemoració de l'efemèride, per Ismael Xiva qui va oferir divendres la conferència “500 aniversari de la Revolta de la Serra d’Espadà (1526): una visió des d’Onda”. En l'acte, organitzat per Compromís, Xiva va explicar la repressió viscuda pels mudèjars dels nuclis d’Onda, la Moreria, Artesa i Tales, i les conseqüències de la batalla sobre la demografia, l’economia i el paisatge cultural. L’acte va servir com a exemple de com la memòria històrica pot aprofitar de lliçó en el present, especialment davant discursos actuals que defensen deportacions o discriminacions.
Els mudèjars d’Onda, concentrats en els tres nuclis coneguts com la Moreria, Artesa i Tales, van ser víctimes de represàlies severes. Homes amb noms com Alí, Mahomat o Hamet es van veure obligats a adoptar noms cristians –Joan, Jaume, Miquel o Pere– i cognoms com Blanco, Roig, Pardo, Eiximeno, Carbonell o Sabater. Les multes i les confiscacions van ser molt greus: la Moreria i Artesa van pagar 5.500 sous, i Tales, 3.000, mentre que pobles sencers com Benialí, hui part d’Aín, desaparegueren completament.
La batalla d’Espadà va provocar la mort de milers de persones i la reestructuració total de la societat mudèjar. Els supervivents van ser forçats a convertir-se al cristianisme, i els seus patrimonis es van redistribuir entre els vencedors. La toponímia encara recorda aquell episodi: noms com el barranc dels Morts, el pic Batalla, Fossaret o el barranc d’Almansor mantenen viva la memòria de la devastació.
El paper dels mudèjars i la seua repressió
Els mudèjars valencians, musulmans amb un estatus reconegut, es van veure atrapats en un conflicte que no podien guanyar. La població del terme d’Onda passà de 535 habitants mudèjars el 1510 a 450 després de la batalla, molts dels quals concentrats a Tales, ja convertits al cristianisme. La Vall d’Almonesir, amb més de 300 cases abans del conflicte, va quedar reduïda a 180 l’any 1563, repartides entre diversos pobles com Aín, l’Algímia, Xinquer, Gaibiel i Matet.
Les execucions, les confiscacions i les desaparicions eren habituals: Alí Chaupí i Hamet Madra, veïns d’Artesa, moriren en combat, mentre que Mahomat Moharich fou jutjat, condemnat a mort i esquarterat com a cap de la rebel·lió. Els vencedors es repartiren les collites i les terres confiscades: el batle reial d’Onda va rebre 24 cafissos, 10 barcelles i 3 almuds de dacsa entre novembre del 1526 i gener del 1527.
A més de la repressió material, es va imposar una conversió forçosa i les mesquites de Tales i Artesa es transformaren en esglésies. Les noves parròquies, com la de Sant Joan a Tales, i les vicaries de la Moreria i Ribesalbes, evidencien la profunditat de la transformació religiosa i cultural.
El llegat demogràfic i econòmic
El despoblament i la pèrdua de riquesa van afectar tota la serra. La desaparició de pobles sencers i la reducció de la població a les valls més productives evidencien la magnitud del trauma. Els que no van morir en combat o no foren jutjats van haver de reorganitzar la seua vida dins del nou ordre cristià. Alguns aprofitaren la situació per a adquirir terres confiscades, com Alí Suleimen, d’Artesa, que no es va adherir a la revolta.
La batalla d’Espadà, lluny de ser un episodi anecdòtic, va transformar definitivament la xarxa social i econòmica de la zona i va deixar marques que es perceben fins hui.