El Govern restaura la figura del sindicalista Ulpiano Alonso i anul·la la seua condemna franquista 86 anys després

El 17 de novembre de 1939 va ser assassinat a Paterna, juntament amb 45 persones més, Ulpiano Alonso Presa, condemnat a mort en un judici sumaríssim en què va ser acusat d’adhesió a la rebel·lió. Com era habitual en aquests processos, Alonso no va poder triar advocat, presentar proves, aportar testimonis, sol·licitar acaraments ni recórrer a una instància superior. El seu cos, juntament amb els dels altres ajusticiats, es va llançar a la Fossa 95 del cementeri de Paterna, exhumada fa poc. Tots ells van patir una mort violenta per arma de foc i tenien el crani travessat per l’impacte del denominat ‘tir de gràcia’.

Ara, més de 86 anys després, el Govern d’Espanya, a través del Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica i gràcies a una iniciativa impulsada per l’Ajuntament de Sagunt, ha emés una Declaració de Reconeixement i Reparació Personal. Mitjançant aquest documente es reconeix que Ulpiano Alonso va patir persecució per raons polítiques i ideològiques per part del franquisme. El document declara il·legal i il·legítim el tribunal que el va jutjar i anul·la la condemna, que es va produir per raons polítiques, ideològiques, de consciència o creença religiosa durant la Guerra Civil i la dictadura posterior.

Segons diu el text, la declaració representa “el compromís de l’Estat amb la justícia, la veritat i la reparació. La seua finalitat és retre homenatge a la dignitat de les víctimes i preservar la seua memòria com a part fonamental de la història democràtica del nostre país”.

Reconegut en el mateix lloc en què va ser condemnat

El seu net, Pedro Luis Alonso, mostrava la “gran alegria” que ha suposat per a la família, amics i companys de les associacions de víctimes aquesta declaració. I afegia el “valor especial” que suposa que aquesta iniciativa de reconeixement i reparació haja eixit de l’Ajuntament i s’haja iniciat, públicament, en el mateix espai, el saló de plens, on va ser condemnat a mort per un consell de guerra. Un acord municipal que també inclou que un carrer o un espai ciutadà porte el seu nom.

Per a les associacions de víctimes, el suport de les institucions és “especialment important”. “En el cas del meu avi Ulpiano, han sigut el Govern d’Espanya i l’Ajuntament de Sagunt, però no deixa de fer-nos mal la indiferència, la insensibilitat i la falta d’interés amb què habitualment les instàncies judicials atenen les peticions dels familiars que s’investiguen els crims del franquisme i es tipifiquen aquests com a delictes de lesa humanitat, tal com la Llei de memòria democràtica del 2022 prescriu: ‘Totes les lleis de l’Estat espanyol, incloent-hi la Llei d’amnistia del 1977 s’interpretaran i s’aplicaran de conformitat amb el dret internacional (…) i en particular amb el dret internacional humanitari, segons el qual els crims de guerra, de lesa humanitat, genocidi i tortura tenen la consideració d’imprescindibles i no amnistiables’”, sentencia Pedro Luis Alonso.

La fossa 95 de Paterna és “una més entre moltes, perquè el cementeri està adobat amb 2.238 víctimes assassinades”. L’abril del 2023, el net d’Ulpiano va presentar una querella, “perquè no em sembla decent en un país democràtic que, si s’obri una fossa d’aquestes característiques, la justícia no investigue d’ofici”. Aquesta querella, explica, es va arxivar successivament pel Jutjat número 3 de Paterna, la Sala Cinquena de l’Audiència Provincial i el Tribunal Constitucional: “En cap moment es va voler investigar el delicte i cap de les tres instàncies van coincidir en els arguments amb què justificaven l’arxivament”.

“És precisament per aquesta desatenció a les víctimes de la judicatura per les quals iniciatives com la que va impulsar l’Ajuntament de Sagunt són tan importants per a nosaltres”, sosté Pedro Luis Alonso.

La figura del sindicalista

Nascut en la localitat de Barruelo de Santullán (Palència) el 7 de setembre de 1897, Ulpiano Alonso es va establir en l’incipient nucli valencià del Port de Sagunt a mitjan 1925 amb la seua dona i la seua filla major, a qui després se sumarien dues filles més. Va treballar en la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, on va ser capatàs del tren 28 de laminació i va representar els treballadors en el Jurat Mixt del Treball de Metal·lúrgia i Siderúrgia. Era, com es deia, “l’ànima de la UGT”.

Va presidir el Cercle Recreatiu Ferroviari i la Cooperativa d’Empleats i Obrers de les companyies Siderúrgica del Mediterrani, Minera de Sierra Menera i Naviliera Sota y Aznar, popularment coneguda com la COPE. També va formar part del grup de treballadors que el 24 d’abril de 1932 va crear l’agrupació local del PSOE, de la qual va ser el primer president.

El 1936, va ser elegit president del Comité de Control de la Fàbrica, una vegada ja havia esclatat la Guerra Civil. La fàbrica es va convertir en la principal indústria d’armament de la República, que no va decaure en la seua producció, malgrat els 134 bombardejos patits en les seues instal·lacions i la població i d’haver de traslladar part del procés de fabricació a Cieza (Múrcia) el setembre del 1938.

Després d’acabada la guerra, Ulpiano Alonso va ser detingut el 24 d’abril de 1939 i va romandre set mesos a les presons que es van habilitar a Sagunt per a recloure-hi els desafectes al règim franquista abans de ser jutjat, condemnat i executat.

Reconeixement de l’Ajuntament de Sagunt

El mes de novembre passat, quan feia 86 anys del seu afusellament, el ple de l’Ajuntament de Sagunt acordava, a proposta d’Esquerra Unida-Podem, reconéixer públicament la figura d’Alonso Presa “per la seua destacada tasca social, sindical i cultural”, així com per la seua condició de “víctima de la repressió franquista”.

A més, se sol·licitava al Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica la concessió a Ulpiano Alonso Presa de la Declaració de Reconeixement i Reparació Personal, recollida en l’article 6 de la Llei 20/2022, del 19 d’octubre, de memòria democràtica.

Amb aquest acte de reparació, Alonso deixa de ser només un nom en un sumari il·legal o un número en una fossa comuna. La seua rehabilitació formal no sols honra el seu compromís amb les llibertats i la seua tasca social, sinó que tanca un capítol de silenci per a la seua família, transformant el dolor de la repressió en un llegat de justícia i memòria democràtica per a les generacions futures.