LLEGIR EN CASTELLÀ
Les conseqüències de la dana que va assotar la Comunitat Valenciana el 29 d’octubre de 2024 va colpejar especialment el municipi de Catarroja. Va deixar darrere seu un paisatge de devastació: 24 víctimes mortals, barris sencers negats i milers d’habitatges danyats els inquilins o els propietaris dels quals encara no han rebut una solució residencial pública per part de la Generalitat. L’alcaldessa d’aquest municipi de l’Horta Sud, Lorena Silvent, va viure en primera persona el col·lapse del municipi i l’angoixa d’una població que buscava refugi mentre l’aigua ho arrasava tot.
Silvent recorda per a elDiario.es com va viure la catàstrofe, una nit en què el municipi va quedar submergit pel desbordament del barranc de Poio, i els mesos posteriors. Entre la foscor, la por i la incertesa, l’Ajuntament que dirigeix es va convertir en el principal refugi de centenars de veïns que es van veure atrapats per l’aigua que va arribar a tres metres d’altura en alguns punts de la ciutat. Centenars de veïns que passejaven pel centre de la localitat tornaven a casa de les activitats extraescolars o acabaven la jornada laboral es van veure embolicats en qüestió de minuts en un veritable riu furiós sense que ningú els avisara.
Silvent rememora que l’Ajuntament de Catarroja havia activat el grup d’acció local després de rebre una alerta del 112 el divendres anterior, 25 d’octubre. “Ens vam preparar amb els equips de guàrdia, vam revisar túnels, col·legis i zones baixes”, explica. Així i tot, res no feia presagiar el que passaria quatre dies després. “El matí del 29 d’octubre no plovia. Sabíem que hi havia avisos, però cap indicador apuntava que Catarroja estiguera en perill”
A les 18.34, una patrulla de la Policia Local va avisar que el barranc de Poio s’havia desbordat a l’altura del polígon industrial. “En deu o quinze minuts ja no es podia moure ningú pel poble”, relata Silvent. L’aigua, procedent de Torrent i d’altres barrancs, va avançar amb una força inèdita. “Era una onada. Vam passar de veure el llit ple a tindre dos o tres metres d’aigua. No hi havia temps de res”.
La nit a l’Ajuntament: supervivència i desconnexió
L’edifici consistorial es va convertir en l’últim refugi segur. “Hi havia més de 200 persones dins, i arribaven veïns en pijama que no podien tornar a casa”, conta. El personal va trencar una porta per a permetre’ls entrar. Sense electricitat ni cobertura, van improvisar carregadors amb les bateries dels ordinadors portàtils. “Només se sentien els crits i els ànims entre la gent. Era supervivència pura. Jo, que havia de tindre la informació en tot moment, no sabia res”.
Quan l’aigua va començar a retirar-se, el panorama era desolador. “Vam trobar tres cossos en la via pública en les primeres hores. No podíem tocar-los ni moure’ls. Els familiars els reconeixien i féiem custòdia fins que arribara l’autoritat judicial”, explica l’alcaldessa. En un garatge es van trobar quatre víctimes més, atrapades per l’aigua que pujava des dels desguassos. “Va ser el més dur. Saber que els seus familiars estaven dalt, esperant”.
Mentrestant, els llauradors del municipi van tindre un paper essencial. “Amb els seus tractors vam obrir vies per a permetre l’accés als equips d’emergència”, recorda Silvent. Durant dies, els veïns van guisar junts, van compartir bombones de gas i es van organitzar per torns per a cuidar els xiquets. “Va ser una lliçó de solidaritat increïble”, assenyala.
Reconstrucció i memòria
L’alcaldessa admet que la magnitud del desastre va superar qualsevol previsió. “Pensàvem que era una cosa puntual, no imaginàvem que tants pobles estigueren igual”, afirma. La recuperació ha sigut lenta. “Encara hi ha garatges inoperatius i ascensors que no funcionen. Els tràmits són tan burocràtics que tenim diners, però no els podem usar”.
Un any després, Silvent insisteix en la necessitat d’aprendre. “No volem tornar al ciment ni als cotxes. Hem de renaturalitzar les nostres ciutats i construir municipis més resilients”, defensa. Per a ella, aquella nit va marcar un abans i un després: “L’Ajuntament es va convertir en refugi, però també en símbol d’una comunitat que, fins i tot entre l’aigua i la por, va saber mantindre’s unida”.