Un món que es transforma minut a minut, amb un nou capítol a Veneçuela. Guerres i genocidis convertits en rutina informativa. Un govern estatal sotmès a una successió d’escàndols, morts i resurreccions polítiques setmanals. L’extrema dreta creix i normalitza el seu discurs arreu. S’encadenen eleccions autonòmiques. El cost de la vida no deixa de pujar. I, com si res, aquest any hi ha Mundial de futbol.
Entrats de ple a la dècada dels vint, la política que marca l’agenda ha assumit que la clau ja no és tant governar com entretenir. De la mateixa manera que algú paga una subscripció a Netflix o Prime per esperar la pròxima temporada de Yellowstone, hi ha qui viu pendent del següent gir de Trump, de les aventures econòmiques d’en Milei o de la pròxima aposta del president Sánchez.
Enmig d’aquest mercat de grans produccions que competeixen per la teva atenció, avui vinc a promocionar una sèrie petita i independent, gairebé de culte. La política balear mai no ha tengut una audiència massiva i, a primera vista, pot semblar menys atractiva que els grans relats globals. Tanmateix, és la que més condiciona, en silenci, la teva vida quotidiana. Al llarg d’aquest article proposaré els punts clau on convé posar el focus durant el 2026, tant si en sou seguidors ocasionals com si li voleu donar una oportunitat.
Qui canalitza el descontentament?
Tot i la manca de dades públiques rigoroses sobre l’opinió política a les Balears, és difícil negar que s’estén una sensació creixent d’insatisfacció. La crisi de l’habitatge, la percepció de massificació o la degradació de determinats serveis públics preocupen a molta gent. La diferència respecte del cicle anterior és que, ara per ara, l’esquerra no sembla estar en condicions de capitalitzar aquest malestar ni de convertir-lo en un projecte electoralment competitiu. En part perquè els vuit anys de govern progressista encara pesen, però també perquè els mateixos partits d’esquerra no han acabat de digerir aquella etapa, una qüestió sobre la qual convindrà tornar més endavant.
Fins avui, la presidenta Prohens i el PP no han sabut canalitzar el descontentament en benefici propi, però sí han aconseguit que no els hi passi una factura excessiva. La possibilitat de confrontar amb un govern central encara en mans de l’esquerra i de desplaçar responsabilitats cap a fora els dona oxigen. A la seva dreta, VOX manté una aposta diferent, basada en el tàndem del boc expiatori migratori i l’anticatalanisme, que tot i créixer no sembla, de moment, disputar l’hegemonia dels populars a les Balears.
Ara bé, si alguna cosa ens han ensenyat els temps que corren és que els equilibris poden alterar-se de manera sobtada. El 2027 s’acosta, amb eleccions autonòmiques, insulars i municipals, i les mirades que fins ara s’han projectat més enllà del mar es desplaçaran cap a les institucions pròpies. Es parlarà del que s’ha fet i del que no, i potser al PP li serà més difícil continuar externalitzant totes les responsabilitats després d’un mandat complet. Especialment, si l’esquerra desperta, recupera ambició i decideix confrontar. En aquesta pugna pel descontentament, el 2026 serà un any clau.
S’activarà el que fins ara ha estat una legislatura aturada?
Més enllà del relat i del clima polític, el 2026 també obligarà a mirar la política en el seu sentit més clàssic, l’acció de govern i l’activitat parlamentària. En previsió d’una precampanya cada vegada més evident, seria raonable esperar que l’executiu de Prohens decidís moure fitxa. Fins ara, però, la legislatura ha estat marcada per una paràlisi gairebé absoluta.
És cert que els governs de dreta solen desplegar una activitat legislativa més limitada. En part és coherent amb el seu paper de preservació de l’statu quo. Tot i això, després de dos anys de mandat, era lògic esperar un mínim de moviment, alguna iniciativa amb vocació estructural o, si més no, una agenda política recognoscible.
Aquesta inacció s’explica, principalment, per la por a VOX i pels costos que poden tenir les seves constants estira-i-arronsa. Davant aquest escenari, el PP ha optat per prioritzar la paràlisi abans que assumir el risc de sortir malparat d’una negociació. Motius no li’n falten. De fet, les poques mesures impulsades fins ara, com el programa Lloguer Segur, no han tengut l’impacte anunciat.
Aquesta anestèsia que Prohens ha volgut aplicar sobre la política balear li ha funcionat fins al moment, però és dubtós que pugui sostenir-se gaire més temps. Continuarà el PP aferrat a una estratègia de risc zero, limitant-se a gestionar el mínim imprescindible? O veurem un darrer any de legislatura més actiu abans de les eleccions? El 2026 serà decisiu per respondre aquestes preguntes.
Les relacions entre PP i VOX
Les eleccions a Extremadura han marcat l’inici d’un nou cicle. A la dreta, el missatge és força clar. El PP sembla lluny de les majories absolutes i qui mostra una dinàmica més favorable és VOX. Aquesta lectura la té ben interioritzada el PP, conscient que el panorama actual a les Balears, entre parlamentaris propis i trànsfugues, és difícilment millorable. La conclusió per a VOX, en canvi, és gairebé l’oposada. Hi ha una finestra d’oportunitat per continuar creixent i també incentius evidents per mantenir la pressió i complicar la governabilitat.
Els escenaris de pacte acostumen a ser incòmodes per a totes les parts. A mitjà termini, l’electorat sol premiar els acords, però quan un d’ells transmet una sensació de derrota clara, el cost pot ser superior al bloqueig. La pregunta és si assistirem a una continuïtat d’aquesta retòrica inflamada entre els dos socis, combinada amb enteses puntuals, o si VOX percebrà feblesa i optarà per redoblar l’aposta. També cal demanar-se si els grans acords de legislatura es poden donar ja per esgotats fins al 2027.
El primer banc de proves arribarà aviat. Tot apunta que a l’inici d’aquest any es tancarà la reducció de la presència del català a la funció pública, una de les principals banderes de l’extrema dreta. A canvi, el PP obté el suport de VOX per aprovar la llei de projectes estratègics, clau per a grans interessos a les Balears. El més probable és que l’acord tiri endavant sense sobresalts, però serà en el relat que l’acompanyi on es podran extreure pistes rellevants sobre el clima polític que marcarà la prèvia electoral.
I les esquerres, què?
El fet que fins ara no haguem mirat cap al costat esquerre del Parlament no és casual. És, de fet, força significatiu. Siguem honestos. Els diferents espais progressistes encara no semblen haver digerit la derrota del 2023, cosa que els allunya de poder-se erigir com una alternativa creïble. Aquests dos anys haurien d’haver servit per mirar cap a dins i demanar-se què va fallar i per què no es va saber donar resposta a l’esperança generada el 2015. El 2026 arriba amb aquests deures pendents, però amb el següent examen ja a la cantonada.
Davant una sensació de deixar-se endur i de donar per perdudes les pròximes eleccions, qualsevol moviment pot semblar positiu. La inacció, en canvi, només ajuda a allargar un cicle de dretes que, ara com ara, no sembla tenir data de caducitat.
El PSIB és probablement el millor exemple d’aquesta situació. Com a força hegemònica de l’esquerra, hauria d’assumir el paper d’alternativa amb més claredat. Fer-ho, però, és difícil sense un lideratge definit. Francina Armengol està fortament condicionada pel seu paper com a presidenta del Congrés, que li impedeix exercir la confrontació política que el moment requereix. Mentrestant, a les Balears, els diferents lideratges i portaveus o bé no han aconseguit emergir amb prou força i carisma, o bé no han tengut marge per a fer-ho. Avui, el principal adversari del PSIB sembla ser ell mateix. Saber qui encapçalarà les llistes serà determinant per entendre què esperar realment del 2027.
La casa de MÉS per Mallorca sembla, a primera vista, la més endreçada de l’esquerra, tot i que el llistó no és especialment alt. L’entrada, per primera vegada, d’un diputat al Congrés obria la porta a seduir un electorat d’esquerres d’àmbit estatal que havia quedat orfe. Per diferents motius, fins ara aquesta oportunitat no s’ha acabat de materialitzar. Amb tot, mantenir una base electoral fidel i consolidada no és un actiu menor en el context actual. La fiabilitat pot esdevenir un valor central si el votant progressista cerca refugi de cara al 2027. La composició de les llistes, com sempre, també serà un indicador rellevant.
Pel que fa a l’esquerra alternativa, el panorama convida a poc optimisme. L’experiència aragonesa, amb la incapacitat d’entesa entre IU, Podem i Sumar, no ajuda a alimentar expectatives positives. Cal recordar que aquest espai no va obtenir representació a les principals institucions de les Balears el 2023, deixant milers de vots sense veu. Les enquestes han assenyalat reiteradament que aquesta manca d’unitat és un dels factors més penalitzats per l’electorat. El 2026 hauria de servir per aclarir amb quina fórmula es presentarà aquest espai i quina relació establirà amb el sobiranisme. Del que decideixin pot dependre l’enterrament definitiu d’aquest projecte com a competidor electoral rellevant o, per contra, l’aparició d’una nova espurna d’esperança.
PD: El títol d’aquest article no fa referència a la famosa pel·lícula Don’t Look Up, sinó al videojoc independent Look Outside. L’autor d’aquest article recomana jugar-hi aquest 2026. És una metàfora inquietant i pertinent sobre què passa quan decidim no mirar allò que tenim just davant.