LLEGIR EN CASTELLÀ
El matí del 8 de juliol de 1798, quatre fragates de l’Armada Espanyola van salpar de Cartagena rumb al Mediterrani central en una missió de vigilància. El context polític europeu era complex i canviant. La recent signatura del Tractat de Sant Ildefons entre el Directori francès i el vàlid del rei Carles IV, Manuel Godoy, havia convertit França i Espanya –dues potències que històricament havien alternat entre la cooperació i l’enfrontament– en aliades davant una amenaça comuna: el Regne Unit. Tanmateix, els motius que portaven cada país a aquesta aliança eren molt diferents.
“Era un acord tàctic tant per a Godoy com per a Napoleó”, explica J. Gómez, historiador i aficionat a la navegació d’origen argentí. “D’una banda, la França postrevolucionària no tenia capacitat per enfrontar-se simultàniament als exèrcits de les monarquies absolutistes que amenaçaven la recentment consolidada república i al poder militar britànic al mar. Espanya, per la seva banda, tampoc no podia garantir la seguretat dels seus vaixells –una flota en decadència– dels quals depenia per proveir les arques de l’imperi amb l’or i la plata provinents de les colònies. En aquest escenari, ambdós països van acabar signant un acord de col·laboració militar”.
Gómez afegeix que “aquest episodi, conegut en la historiografia espanyola com la Guerra Angloespanyola, va ser en essència una lluita pel control del mar, de les rutes colonials i de l’equilibri de poder europeu: mentre Espanya cercava protegir el seu imperi ultramarí, la Gran Bretanya tractava d’assegurar la seva supremacia marítima”.
La missió de les fragates espanyoles Proserpina, Pomona, Santa Casilda i Santa Dorotea, amb uns 1.200 homes a bord, consistia a custodiar la ruta que anava de Trieste a Cadis en un flux constant d’armes i cabals d’or i plata provinents dels virregnats de l’Alt Perú i del Riu de la Plata. Després de diversos dies de patrullatge, a les 9.00 hores del 15 de juliol, un jove oficial va donar la veu d’alarma. A poca distància s’alçava, enorme, una ombra amenaçadora negra i groga: el vaixell de línia anglès HMS Lion.
Tot i ser inferior en nombre, el vaixell amb bandera britànica, comandat pel capità Manley Dixon, era capaç de destruir qualsevol de les quatre corbetes espanyoles amb una sola descàrrega d’artilleria dels seus 64 canons. “Cal pensar que les fragates estaven dissenyades per a la guerra de cors o per escortar combois, és a dir, eren vaixells amb menys tripulació i menys armament que els vaixells de línia”, explica una font de l’Arxiu Militar de Segòvia consultada per a aquest reportatge.
A les 12.30 hores el comandant de la Santa Dorotea va ordenar el toque a rebato mentre el jove oficial que havia donat l’alarma es preparava per a l’abordatge juntament amb uns altres 200 mariners i soldats voluntaris del Terç de Cartagena. Aquell oficial es deia José Francisco de San Martín y Matorras i acabava de fer 20 anys. Trenta anys després d’aquell matí d’estiu, en el seu retir de Boulogne-sur-Mer, lluny de la seva pàtria i calumniat pels seus enemics interns, el general San Martín evocaria el record del Combat de Cartagena, però ja com a Libertador d’Amèrica i artífex militar de la independència de l’Argentina, Xile i el Perú.
Segons la bitàcora de bord del capità Félix O’Neill, que comandava l’esquadra espanyola a bord del Pomona, cap a les 13.30 hores el Lion va aconseguir posar-se al costat de la Santa Dorotea i va obrir un foc pesant i concentrat que va deixar la fragata sense masteler de popa ni pal major. Van quedar greument danyats el govern i també el timó. Després de diversos intents infructuosos per socórrer la Dorotea, el cap de l’esquadra espanyola va ordenar la retirada rumb a Cartagena; el Lion es va tornar contra la fragata ferida i va capturar l’embarcació i la seva tripulació, que comptava amb més de trenta ferits i una desena de morts. Cap d’ells era San Martín. Dixon va ordenar llavors arrossegar el que quedava de la Santa Dorotea i la seva tripulació cap al port franc més proper: el port de Maó.
El Llibertador a la Menorca britànica
“Menorca vivia aleshores els seus darrers anys de dominació britànica. La Pau d’Amiens, el 1802, obligaria el Regne Unit a retornar la sobirania territorial de l’illa al regne d’Espanya, que romandria definitivament sota control espanyol fins avui, malgrat que fins i tot el mateix Horatio Nelson va intervenir a la Cambra dels Lords en contra de la devolució de l’illa”, explica en la seva tesi La defensa de Menorca i la pau d’Amiens el militar i acadèmic menorquí F. Fornals.
En aquest context de permanent efervescència política global arriben a l’illa els centenars de presoners de la Santa Dorotea, entre els quals hi havia el jove San Martín, que rep un tracte deferent per la seva condició d’oficial i perquè, malgrat la seva joventut, ja acumulava una llarga fulla de serveis com a soldat des dels dotze anys. Abans de convertir-se en un dels Libertadores d’Amèrica, San Martín havia participat com a oficial de l’Exèrcit Espanyol en 31 batalles i combats arreu de la península Ibèrica, el nord d’Àfrica, la Mediterrània i els Alps francesos. Mereix menció especial el seu paper a la Batalla de Bailèn, després de la qual va ser reconegut pel seu heroisme amb l’ascens a tinent coronel i la medalla d’or dels Herois de Bailèn. El 1972 la ciutat jaenesa li va retre homenatge aixecant una estàtua en el seu honor.
Però San Martín no era només un home d’armes. Era un intel·lectual interessat en les idees del seu temps i un conversador educat i intel·ligent. La Menorca de finals de segle, com la resta d’Europa, vivia una plena efervescència d’idees, i les consignes de llibertat, igualtat i fraternitat començaven a fer-se lloc a la biblioteca del jove oficial. És probable que, durant el mes que va romandre detingut a l’illa, San Martín entràs en contacte amb els cercles ideològics que constituirien la base política de la seva posterior pràctica revolucionària i independentista.
És probable que, durant el mes que va romandre detingut a l’illa, San Martín entràs en contacte amb els cercles ideològics que van constituir la base política de la seva posterior pràctica revolucionària i independentista
“Després de ser traslladats a Menorca, els oficials de la Santa Dorotea van haver de prestar jurament que no tornarien a empunyar les armes contra l’Imperi Britànic. En aquest context, els soldats anglesos no van desaprofitar l’oportunitat de difondre propaganda entre els oficials espanyols, especialment sobre les atrocitats comeses per l’imperi espanyol a l’Amèrica. Després de l’intercanvi de presoners, San Martín i els seus companys van tornar a Cartagena i està documentada la incorporació de diversos volums de llibres francesos i anglesos prohibits a Espanya”, explica l’historiador Felipe Pigna. És possible que, juntament amb la destresa militar adquirida com a oficial al servei dels Borbons i amb les lliçons d’aquells llibres que parlaven de llibertat, San Martín anàs covant, des del port de Maó, els plans per a la independència americana.
Els soldats anglesos no van desaprofitar l’oportunitat de difondre propaganda entre els oficials espanyols, especialment sobre les atrocitats comeses per l’imperi espanyol a Amèrica
Segons documents als quals ha tengut accés elDiario.es i que es conserven a l’Arxiu Militar de Segòvia, San Martín va tornar de Menorca l’agost de 1798 a Cartagena “procedent de Maó”, on va complir el seu jurament de no tornar a empunyar les armes, fins que el 1801 es va reincorporar a la vida militar arran de la ruptura de l’aliança circumstancial d’Espanya amb França. “Va aprofitar el temps d’inactivitat per estudiar matemàtiques i pintura, aquesta darrera activitat la va seguir practicant tota la vida. La biblioteca de San Martín, que era un lector voraç, comptava amb una gran quantitat de llibres de temàtica militar i política, però també amb volums sobre agricultura, història, química, física i dret, així com obres clàssiques d’autors com Ciceró, Tasso, Quevedo i Calderón de la Barca”, explica el general retirat i historiador argentí Leopoldo Ornstein.
La comprensió històrica de San Martín sobre la necessitat de la independència, gestada a foc lent durant els seus anys com a oficial a Espanya, es va concretar finalment amb els intents britànics d’envair l’Argentina el 1806 i 1807, i especialment amb l’Abdicació de Baiona de 1808. L’ensorrament de l’Antic Règim de dominació espanyola i les intervencions militars al Riu de la Plata van consagrar la idea de “ser lliures o morir en l’intent”. En part de la seva correspondència amb una altra de les grans figures de la independència americana, Simón Bolívar, San Martín declarava:
“Fins quan esperarem a declarar la nostra independència? No li sembla una cosa ben ridícula encunyar moneda, tenir pavelló i cucarda nacionals i, finalment, fer la guerra al sobirà del qual creiem dependre? Què ens falta sinó dir-ho? D’altra banda, quines relacions podrem emprendre mentre estem sota tutela? (…) Ànim, que per als homes de coratge s’han fet les empreses. L’Amèrica del Sud serà sepultada sota les seves ruïnes abans que patir l’antiga dominació”.
Finalment, el 9 de juliol de 1816, els diputats de les Províncies Unides del Sud es van reunir a Tucumán per deliberar sobre la llibertat i la independència de la naixent Argentina. Es va llegir el text de l’acta i es va preguntar als diputats presents si manifestaven inequívocament la voluntat que les províncies es declaressin lliures, i es van sentir una a una les respostes afirmatives. Per difondre la notícia, el Congrés de Tucumán va enviar emissaris en carro i a cavall amb còpies de l’Acta, de la qual se’n van imprimir 1.500 en castellà i altres tantes en quítxua i aimara. Començava així la gesta independentista que alliberaria tres països –i posteriorment tot un continent– en una guerra llarga i lluitada amb recursos escassos.
José de San Martín es va exiliar a França i va viure els seus darrers anys fregant la misèria perquè, malgrat haver alliberat mig continent, els seus enemics polítics, els cognoms dels quals avui coronen els carrers més elegants dels barris patricis de Buenos Aires, es van negar a reconèixer-li el dret a una pensió. Ben al contrari, el món reconeix la seva trajectòria en llocs tan llunyans com Kanagawa, Washington DC, Pequín, Nova York o Atenes, ciutats que han aixecat estàtues eqüestres en la seva memòria. Trist, solitari i final, en paraules d’Osvaldo Soriano, va morir a les tres de la tarda del 17 d’agost de 1850 en una finca del nord de França. Va demanar que no se celebràs cap funeral d’Estat després de la seva mort.