Els arxius perduts de la Vall dels Caiguts: un informe reconstrueix el caos dels trasllats de cossos a Cuelgamuros
LLEGIR EN CASTELLÀ
L'11 de març de 1959, una reduïda comitiva funerària abandona Mallorca i posa rumb a Barcelona. A l'interior hi viatgen les restes dels mallorquins Maties Salvà Burgera i Pau Serra Torrens, del mariner gallec José Luis Aguiar Muiños, mort en l'enfonsament del creuer Baleares , i de dos militars residents a l'illa, Juan Donate Franco i el seu fill, Juan Ignacio Donate Cangas. El dia 23, una furgoneta dels serveis funeraris emprendrà des de la capital catalana l'últim tram del viatge cap a Madrid. Cap fotografia ha immortalitzat aquell comboi, del qual amb prou feines queda rastre més enllà d'un telegrama oficial que el governador civil va remetre dies abans per comunicar que tenia “cinc urnes preparades” per al seu trasllat. Es tracta, en realitat, de l'única expedició que partiria des de Balears cap al mausoleu més gran aixecat per la dictadura franquista: el del Vall dels Caiguts.
Dècades després, una investigació duta a terme per David Tormo Benavent, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona (UB), ha identificat un total de 106 persones nascudes o residents a les Illes Balears que van acabar enterrades a Cuelgamuros -denominació actual del panteó- després de ser exhumades de cementiris repartits per bona part de la geografia espanyola, des dels escenaris de la batalla de l'Ebre fins a Brunete, Terol, Saragossa, Griñón, Castelló, Santander o Madrid. L'estudi és un dels 15 treballs de gran abast que el Govern balear va encarregar durant la passada legislatura sobre aspectes clau de la repressió franquista a les illes i que la setmana passada van veure per primera vegada la llum.
Tal com va constatar la Comissió d'Experts sobre la Vall dels Caiguts, creada pel Govern espanyol l'any 2011, almenys 33.833 restes mortals procedents d'arreu de l'Estat van ser traslladades a la gran necròpoli de la dictadura, prop d'un terç d'ells sense identificar i sense que les seves famílies en tinguessin coneixement. La investigació de Tormo torna a posar sobre la taula una de les grans incògnites d'aquell gegantí operatiu: què va passar amb els centenars de trasllats que el règim va arribar a autoritzar però mai no va executar, mentre desenes de cossos eren enviats a la Vall sense que consti el consentiment de les seves famílies?
La investigació reobre un dels grans enigmes d'aquell gegantí operatiu: què va passar amb els centenars de trasllats que el règim va arribar a autoritzar però mai va executar, mentre desenes de cossos van ser enviats a la Vall sense que consti el consentiment de les seves famílies?
Les xifres de Balears
L'informe documenta aquesta paradoxa amb xifres inèdites relatives a Balears: només 53 de les 231 autoritzacions familiars localitzades es van arribar a materialitzar, mentre que 53 trasllats més es van dur a terme sense que en consti l'autorització familiar. En total, 106 persones nascudes o residents a les Illes Balears van ser inhumades a Cuelgamuros. Totes eren homes: a hores d'ara no s'ha documentat la presència de cap dona balear a la Vall dels Caiguts. Tots formaven part d'unitats de l'exèrcit rebel. Les 178 autoritzacions restants no es van arribar a executar, sense que la documentació conservada permeti explicar-ne el motiu.
La investigació trasllada a l'àmbit balear el que David Tormo i la historiadora Queralt Solé ja havien posat de manifest en el seu estudi de referència, Llenar el Valle. Propuesta para una cronología de los traslados (1959-1983). En aquest treball desmunten la idea que tots els trasllats responguessin al consentiment de les famílies i acrediten que el procés per omplir Cuelgamuros va estar molt lluny de respondre a un pla perfectament dissenyat. El règim va modificar les instruccions sobre la marxa, va alterar els criteris per autoritzar els trasllats i fins i tot va deixar d'aplicar les seves pròpies normes quan l'objectiu d'omplir el mausoleu corria perill. Els governadors civils van rebre l'ordre de localitzar milers de cadàvers en tot just unes setmanes, però el calendari va fracassar des del primer moment: els informes van arribar amb mesos de retard, les previsions sobre els cossos que s'havien de traslladar canviaven constantment i les instruccions es modificaven sobre la marxa.
Els governadors civils van rebre l'ordre de localitzar milers de cadàvers en tot just unes setmanes, però el calendari va fracassar des del principi: els informes van arribar amb mesos de retard, les previsions de cossos a traslladar canviaven constantment i les instruccions es modificaven sobre la marxa
La documentació revela expedients incomplets, modificacions de criteri, trasllats suspesos sense explicació i decisions administratives contradictòries en distintes províncies, dibuixant un procés molt més improvisat i caòtic del que la propaganda franquista va pretendre transmetre. El conjunt monumental es va construir entre 1940 i 1958, en ple franquisme, com un homenatge als “herois i màrtirs de la Croada” que “van llegar una Espanya millor”, és a dir, a aquells que van lluitar i morir per Franco durant la Guerra Civil, com exposa l'ordre signada pel dictador el 1940. Després de la seva construcció, el Ministeri de la Governació va decidir omplir la Vall de Cuelgamuros i va ordenar tots els governadors civils elaborar amb urgència un inventari de fosses i cementiris mentre convertia el culte als “caiguts” en un dels pilars de la seva legitimació política. Només anys després, per raons de política internacional, el règim va modificar parcialment el discurs per justificar la incorporació de restes del bàndol republicà.
Després de la construcció de la Vall dels Caiguts, el Ministeri de la Governació va ordenar tots els governadors civils que elaboressin amb urgència un inventari de fosses i cementiris mentre convertia el culte als "caiguts" en un dels pilars de la seva legitimació política. Només anys després, per raons de política internacional, el règim va modificar parcialment el discurs per justificar la incorporació de restes del bàndol republicà
Buit documental
L'estudi de David Tormo parteix d'una dificultat decisiva: la documentació relacionada amb els trasllats gestionats des de Balears no es conserva entre els fons del Govern Civil de Mallorca, dipositats a l'Arxiu del Regne de Mallorca. La impossibilitat d'accedir als documents que va rebre i generar l'organisme encarregat de coordinar les exhumacions i els trasllats va obligar l'autor a reconstruir el procés a partir del creuament de la documentació del Ministeri de la Governació, el Consell d'Obres del Monument Nacional als Caiguts i el registre d'inhumacions de Cuelgamuros.
És precisament aquesta absència documental la que converteix el cas balear en un dels més reveladors de les contradiccions que envolten Cuelgamuros: el franquisme va ser capaç d'aixecar el mausoleu més gran de la dictadura i d'organitzar el trasllat de desenes de milers de restes mortals procedents d'arreu de l'Estat, però avui continua sent impossible reconstruir amb certesa com es va decidir qui havia d'acabar-hi enterrat, per què nombrosos trasllats autoritzats no es van arribar a executar o què va passar amb una part dels expedients que havien de deixar constància de tot el procediment.
El franquisme va ser capaç de construir el mausoleu més gran de la dictadura i organitzar el trasllat de desenes de milers de cadàvers de tot Espanya, però avui resulta impossible reconstruir amb certesa com es va decidir qui havia d'acabar allà o per què nombrosos trasllats autoritzats mai no es van executar
L'origen de tot el procés se situa el maig de 1958, quan el Ministeri de la Governació va ordenar tots els governs civils elaborar un inventari de les restes susceptibles de ser traslladades a la Vall dels Caiguts. A Balears, la tasca va resultar molt més complexa del que s'havia previst. Com revela la documentació analitzada per David Tormo, el projecte va experimentar un gir radical en tot just tres mesos: si l'octubre de 1958 el governador civil de Balears, Plácido Álvarez-Buylla y López-Villamil, havia remès un llistat amb més de dues-centes autoritzacions familiars -233 persones, concretament-, el gener de 1959 la relació de restes susceptibles de ser traslladades des de Balears s'havia reduït a una vintena de cossos. Els expedients ja ni tan sols identificaven els difunts pel seu nom, sinó únicament mitjançant categories administratives. L'estudi admet que, encara avui, resulta impossible explicar per què es va produir aquesta reducció tan dràstica.
Però les anomalies no s'acabaven aquí. L'historiador també posa l'accent en el retard amb què el Govern Civil va remetre la documentació a Madrid. En l'ofici d'enviament, l'organisme es disculpava per les “dificultats trobades en la recopilació de dades”. Més de vint anys després del final de la Guerra Civil, les autoritats franquistes encara no havien elaborat cap inventari de fosses ni d'enterraments relacionats amb el conflicte. Els ajuntaments van haver de reconstruir sobre la marxa una informació que mai no s'havia sistematitzat.
Més de vint anys després del final de la guerra, les autoritats franquistes ni tan sols havien elaborat cap cens de fosses ni d'enterraments relacionats amb el conflicte bèl·lic: els ajuntaments van haver de reconstruir sobre la marxa una informació que mai no havia estat sistematitzada
La majoria d'aquells homes havien mort lluny de les illes, fet que va obligar el règim a articular una complexa xarxa burocràtica entre governs civils per localitzar unes restes disperses arreu de l'Estat. Cada autorització familiar s'havia de remetre a la província on es creia que era enterrat el difunt perquè s'hi iniciessin les exhumacions i, posteriorment, el trasllat al mausoleu franquista. Tanmateix, el dispositiu mai no es va arribar a desplegar tal com s'havia previst. El mateix estudi constata que la immensa majoria de les autoritzacions van acabar sense efecte. Fins i tot els 23 cossos inhumats a les Illes Balears per als quals les famílies havien autoritzat expressament el trasllat van continuar al mateix lloc. Entre les hipòtesis que planteja Tormo hi ha la possibilitat que algunes famílies es fessin enrere després d'haver donat el consentiment o bé que la informació facilitada pels ajuntaments fos massa imprecisa per localitzar les restes.
Els balears inhumats a Cuelgamuros
Amb tot, la investigació posa per primera vegada nom i cognoms a les 106 persones nascudes o residents a les Illes Balears les restes de les quals van acabar sent traslladades a Cuelgamuros. Entre els casos documentats hi ha el de Juan Donate Franco, coronel d'Intendència de l'Armada mort per causes naturals a Barcelona el 13 de març de 1939, tot just acabada la Guerra Civil, i el del seu fill, Juan Ignacio Donate Cangas, alferes provisional i militant de Falange mort dos mesos abans al front. Tots dos van ser traslladats des de Palma a la Vall dels Caiguts el 23 de març de 1959 i enterrats en urnes individuals contigües, en un dels pocs casos documentats d'un pare i un fill que acabaren reposant plegats a Cuelgamuros.
El llistat també recull perfils singulars, com el del capità mallorquí Gaspar Forteza Forteza, destinat a Tarragona i executat el 9 de novembre de 1936 després de ser condemnat a mort per un Tribunal Popular per la seva participació en la sublevació militar. Dècades més tard, el franquisme va traslladar les seves restes a la Vall amb l'autorització de la família. Un altre cas especialment singular és el de José Luis Aguiar Muiños, un mariner gallec mort en l'enfonsament del creuer Baleares durant la batalla naval del cap de Palos. Tot i haver nascut a Ourense, havia estat enterrat a Palma i des d'allà fou traslladat a Cuelgamuros el 1959, fet que el converteix en l'única persona no balear inclosa en la relació de víctimes vinculades a les Illes.
El creuament de les fonts indica que, pel que fa a la seva condició, en 84 casos es tractava de militars, mentre que, en els altres 22, l'investigador assenyala que l'absència d'indicis que fossin civils convida a considerar que també ho eren. Així mateix, l'informe assenyala que, entre les unitats a les quals pertanyien els identificats, destaca el Regiment d'Infanteria Palma núm. 36, amb seu a Palma. Tot seguit apareix la Legió, on servien 13 dels militars identificats, seguida del Regiment d'Infanteria San Marcial núm. 22, amb seu a Burgos, al qual pertanyien 11 dels combatents.
Errors i buits
L'anàlisi també posa al descobert les contradiccions i els errors que van envoltar el trasllat dels illencs. El cas més cridaner és el de Miquel Nadal Vives, el nom del qual figura dues vegades al registre oficial de la Vall dels Caiguts, assignat fins i tot a dues urnes diferents a causa d'una duplicitat administrativa en la documentació. A això s'hi afegeixen nombrosos combatents que durant dècades van donar nom a carrers, escoles o monuments franquistes a Mallorca -com Jaume Martínez Vaquer, Joan Canals Alemany o Vicenç Llobera Sancho-, la presència dels quals al nomenclàtor va desaparèixer amb l'aplicació de les lleis de memòria democràtica, fet que reflecteix com la dictadura va convertir determinats caiguts en símbols públics del seu relat oficial.
Darrere de diversos d'aquests noms, però, persisteixen incògnites que l'estudi no aconsegueix aclarir. Quatre d'aquests mallorquins -Mas Oliver, Cardell Julià, Barceló Vaquer i Moll Serra- figuraven inicialment com a enterrats a Sigüenza (Guadalajara). Tanmateix, quan finalment van ser registrats per ingressar a Cuelgamuros, apareixien administrativament vinculats a Campos, Llucmajor i Porreres. La desaparició de l'expedient del Govern Civil de Balears impedeix reconstruir com es va produir aquest canvi i quin itinerari van seguir les restes abans d'arribar a la necròpolis, un dels nombrosos buits documentals que encara envolten els trasllats al mausoleu més gran aixecat per la dictadura franquista.
Les anomalies detectades a Balears no constitueixen un cas aïllat. En el seu estudi Llenar el Valle, David Tormo i Queralt Solé documenten que només a la província de Tarragona hi va haver 163 restes el trasllat de les quals va ser tramitat administrativament però mai no es va arribar a executar: 47 corresponien a Paüls, dues a la Fatarella i 114 a Santa Bàrbara. Finalment, des d'aquesta darrera localitat només nou cossos van ser traslladats a Cuelgamuros. Els mateixos autors admeten que la documentació conservada no permet explicar què va passar amb la resta dels trasllats i sostenen que només futures investigacions d'àmbit local podran aclarir-ho.
Els investigadors expliquen que el mateix franquisme va anar modificant les regles de l'operatiu a mesura que avançaven els treballs per omplir Cuelgamuros. En un primer moment, el règim exigia el consentiment exprés de les famílies per traslladar restes identificades. Tanmateix, en constatar les enormes dificultats per localitzar els familiars més de vint anys després del final de la Guerra Civil, a partir de 1960 va anar relaxant aquest requisit i va deixar cada vegada més decisions en mans dels ajuntaments, els governs civils i les autoritats militars. Aquest canvi de criteri ajuda a contextualitzar l'existència de nombrosos expedients de persones finalment inhumades a Cuelgamuros per a les quals no consta cap autorització familiar documentada.
Els “sacrificats” que ocultaven la repressió
En el seu estudi sobre Balears, Tormo posa l'accent també en la manera com el franquisme va reinterpretar les víctimes mitjançant el seu propi llenguatge polític. En la documentació oficial, les persones represaliades pels revoltats passaven a ser qualificades de “sacrificats per la pàtria”, incorporant-les simbòlicament al culte franquista als caiguts. A Palma, el Govern Civil va comunicar l'existència de 92 “sacrificats” enterrats al cementiri municipal, una xifra que contrasta de manera aclaparadora amb les investigacions històriques actuals, que situen en almenys 1.300 les víctimes de la repressió franquista a Mallorca -1.544 segons el primer cens publicat al respecte en 2019-. L'estudi sosté que nombrosos alcaldes i responsables locals van optar per ometre deliberadament informació sobre aquestes fosses, reduint dràsticament la dimensió oficial de la violència exercida pels vencedors.
A més d'aquestes fosses, la documentació de les autoritats franquistes esmentaven l'anomenada Cripta Militar de Marina, on hi havia 31 cossos individualitzats; mentre que en la Sepultura d'Aviació hi havia quatre: un d'ells, el de Ramón Franco Bahamonde, germà menor de qui es convertiria en dictador d'Espanya durant prop de quaranta anys, mort durant una missió de bombardeig quan l'hidroavió que pilotava es va precipitar a la mar davant la badia de Pollença, a Mallorca. Finalment, es feia referència a l'Arma d'Artilleria, en els nínxols de la qual reposava el cos d'un total de 27 soldats.
Així mateix, l'autor documenta que diversos ajuntaments balears van comunicar oficialment al règim que, després de consultar les famílies, aquestes rebutjaven el trasllat de les restes a Cuelgamuros. Palma, Ciutadella i Es Castell van remetre respostes en aquest sentit al Govern Civil, fet que demostra que no totes les famílies van acceptar que els seus parents fossin enterrats al gran monument franquista. A això s'hi afegeix un altre element: en nombrosos expedients individuals es repeteix una mateixa anotació: “No consta que es disposés d'autorització per al trasllat”.
L'investigador insisteix que el procés d'omplir Cuelgamuros va estar molt lluny de la imatge d'eficàcia i ordre que va projectar la dictadura. Expedients desapareguts, autoritzacions que mai no es van arribar a executar, trasllats efectuats sense consentiment familiar documentat, errors administratius i un registre oficial que va minimitzar l'abast de la repressió franquista conformen un mosaic ple de llacunes documentals. Més que resoldre definitivament l'enigma dels trasllats, l'estudi evidencia fins a quin punt la construcció del mausoleu més gran del franquisme va estar marcada per la improvisació, les contradiccions i la instrumentalització política dels morts per consolidar el relat oficial de la dictadura.