El festival que sostenen els veïnats d’un poble sense hotels: “Obren les cases perquè hi entri el teatre”

Mig matí en una biblioteca. Pública, petita, de poble. No hi ha lectors ni estudiants, però no deixa d’entrar i sortir gent. Es presenten davant un taulell, hi deixen les seues dades, recullen una acreditació que es pengen al coll i uns fullets que guarden dins una bossa de tela. La bossa és un cartell a l’espatlla que ajuda a entendre el perquè de tot plegat. Sobre la tela blava, un trapezista es despenja cap per avall davant unes finestres, la majoria amb les persianes obertes. Davall del trapezi hi ha un vers del poeta Joan Alcover: Beneïda l’hora que m’ha duit aquí. Això mateix deu pensar Anna Palacios quan una de les dos dones que l’han atesa al taulell marca un número de telèfon i demana per Catalina Bover Nicolau: “Cati, què ets a casa? Sí? Ara t’envii la teva convidada. Sí, acaba d’arribar de Palma amb bus. En deu minuts, més o manco, ja la tens allà”. Un quart d’hora més tard, Cati i Anna s’asseuran en dues butaques a l’aire lliure i conversaran —una, en català del Pla de Mallorca; l’altra, en català de les Terres de l’Ebre— com si fossin amigues de tota la vida. I, en realitat, s’acaben de conèixer.

Per il·luminar una escena així, el creatiu encarregat d’escriure un anunci d’una plataforma d’allotjament turístic conscient seria capaç de matar, però la trobada entre na Cati i n'Anna no és cap ficció. Va ser una de les moltes que es varen produir aquest cap de setmana a Vilafranca de Bonany durant el FIET, la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears. Un miracle altruista en temps de turbocapitalisme: si aquest municipi mallorquí que amb prou feines arriba als 4.000 habitants pot organitzar cinc dies plens d’obres, muntatges i espectacles de carrer és gràcies “a la xarxa de generositat de centenars de persones que, entre altres coses, obren les portes de ca seva perquè hi entri el teatre”.

Si aquest municipi mallorquí que amb prou feines frega els 4.000 habitants pot organitzar un cap de setmana de quatre dies ple d'obres, muntatges i espectacles de carrer és gràcies 'a la xarxa de generositat de centenars de persones que, entre altres coses, obren les portes de casa seva perquè entri el teatre', comenta el veí Joan Gomila

La frase la diu —davant un plat de pollastre rostit amb tumbet, encara sense començar, quan ja són gairebé les quatre de la tarda— Joan Gomila. Aquest metge és una de les cares visibles de Sa Xerxa, l’entitat sense ànim de lucre que impulsa un festival que acaba de celebrar la vint-i-cinquena edició. “El primer any, el 2002, varen ser només deu obres, totes de companyies d’aquí, excepte una que va venir de Catalunya”, explica Gomila. “Va agradar tant que, a més de l’Ajuntament, molts veïnats de Vilafranca varen fer seu el FIET. Des del principi, col·laboren venent entrades a les taquilles, fent de caps de sala, ajudant en la logística, penjant el cartell del festival al balcó o decorant el seu carrer… Sense aquest voluntariat, la idea no podria perdurar. Jo mateix em deman vacances per poder ser a la fira, però ho faig amb molt de gust. El teatre, des que vaig començar a practicar-lo de jove a Manacor, d’on som, amb el grup Capsigranys, és la meva passió”.

Jo mateix em deman vacances per poder ser a la fira, però ho faig amb molt de gust. El teatre, des que vaig començar a practicar-lo de jove a Manacor, d’on som, amb el grup Capsigranys, és la meva passió

El director de la fira explica com la penúltima crisi econòmica els va fer perdre el descompte amb què els obsequiava una cadena hotelera, just en el mateix moment en què moltes subvencions s’esfumaven: “El 2013 va ser el moment clau per al FIET. A partir d’aquí, molts dels professionals que venien de fora varen començar a allotjar-se a ca les persones del poble”. Una xarxa que no ha deixat de créixer. Ja són una trentena de cases les que obren les portes, totes a Vilafranca. Que bona part d’aquell voluntariat s’entusiasmàs amb la idea d’allotjar durant un cap de setmana llarg un actor, una dramaturga, una directora, un productor, un titellaire o una programadora “va reforçar l’essència de la fira”, recalca Gomila.

“Tenim patrocinadors, però el FIET no seria viable si els vilafranquers no el sentissin com a part de la seva identitat, i crec que això passa perquè aquest poble és relativament jove: es va fundar fa menys de quatre-cents anys, segregant terres que pertanyien a Manacor, Petra o Porreres. Crec que això fa que la manera de ser de la gent d’aquí sigui molt cooperativista”, afegeix. Així varen arribar les produccions internacionals —enguany, del Brasil, França o Dinamarca—, els premis —el 2022, coincidint amb el vintè aniversari, varen rebre el 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear, el Jaume II del Consell de Mallorca i el Premi Nacional del Ministeri de Cultura— i el reconeixement d’uns professionals que, a més de les jornades que organitza el mateix FIET, continuen parlant de teatre quan s’aturen a dinar.

'Que bona part d’aquell voluntariat s’entusiasmàs amb la idea d’allotjar durant un cap de setmana llarg un actor, una dramaturga, una directora, un productor, un titellaire o una programadora va reforçar l’essència de la fira', recalca Gomila

L'àpat col·lectiu pot tenir lloc a la residència de gent gran o, com en aquest cas, al bar del camp de futbol municipal. Entre pilotes amb patates, coques de trempó, cafès i veïnats que, a les tres i mitja, compareixen per fer una partida de truc, el joc de cartes per excel·lència de la Mallorca pagesa, es teixeix un networkingben interessant. Uns han vengut a representar i uns altres, a presentar una idea que encara fa xup-xup dins l’olla. És el cas, per exemple, de Ses Honorables Virtuts Il·lògiques: Diego Martínez i Jèssica Ferrer —els eivissencs que hi ha darrere aquest duet que mescla música i poesia amb unes gotes de clown— no amaguen que els faria “molta il·lusió” entrar a la programació d’un esdeveniment que s’ha posat a l’altura de les cites en què es va inspirar —com la Mostra Igualada— sense perdre’n l’esperit de poble. D’un poble sense problemes d’allotjament, encara que només disposi de 280 de les 412.000 places d’allotjament turístic legal que hi ha a Mallorca.

“Quants hotels té Vilafranca?”

—Perquè… quants d’hotels té Vilafranca?

—Cap ni un! Aquí només hi ha un agroturisme.

—Si no ens allotgéssiu, on ens hauríem de quedar? 

—No ho sé… però si us quedau a ca nostra és perquè estam encantades que vengueu. A mi m’agrada conèixer gent.

Gemma Ros —productora de la companyia catalana La Tresca i la Verdesca— i Sílvia Artigues Vilanova —la seua amfitriona durant el FIET— estan assegudes en una sala d’estar àmplia. Sofàs baixos i còmodes, prestatgeries plenes de llibres i màscares de dimonis, fotografies de viatges que adornen les parets i unes finestres tancades que filtren una llum tardoral. Blanca, agradable i càlida. Des de fa un parell d’anys, la casa de Sílvia és una de les trenta que obren les portes per col·laborar amb el FIET.

—Per noltros és un privilegi tenir una fira de teatre així a Vilafranca —insisteix Sílvia, l’amfitriona—. Jo l’he recorreguda de cap a cap amb els meus fills: quan eren petits, compràvem el bo de deu o quinze actuacions i anàvem encalçant obres. Ells es tornaven locos d’emoció; jo, també. Després vaig col·laborar-hi com a cap de sala. Ara que ja són grans, don una mà amb l’allotjament.

—Jo ja et dic que l’ambient que m’he trobat aquí no l’he viscut en cap altra fira o festival d’Espanya —li explica Gemma—. Al FIET pots parlar amb tothom, et pots moure amb molta llibertat i, des que entres a Vilafranca, sents que el poble està de festa. Si ho compares amb la FiraTàrrega, que és un monstre, t’adones que hi ha molta qualitat i rigor en la programació, però a una escala molt humana.

L’ambient que m’he trobat aquí no l’he viscut en cap altra fira o festival d’Espanya

I na Sílvia somriu mentre escolta na Gemma. Que el FIET continuï celebrant-se al poble on ha triat viure és una “prioritat”. Ella és palmesana —“per això no tenc la ela tan profunda que pronuncien aquí”—, però, “quan vaig acabar la uni”, va decidir partir de la ciutat per posar en marxa un centre de psicomotricitat i viure més tranquil·la al poble d’on procedia la seua família, molt abans que els preus de la bombolla immobiliària empenyessin altres persones a seguir el mateix camí.

Dels padrins a les mares, de les mares als fills

En una Mallorca cada volta més accelerada, Cati Bover reivindica amb orgull el caràcter vilafranquer que abans descrivia Joan Gomila. Segons ella, el fet que el poble no renunciàs a l’agricultura i la ramaderia quan es va produir el boom turístic està molt relacionat amb la “set de cultura” que va recórrer la seva generació durant els anys setanta i vuitanta —Cati era mestra i s’ha jubilat fa poc— i que s’ha transmès a la dels seus fills. Com si el camp i la curiositat anassin de bracet.

—Jo tota la vida he vist gent a ca nostra. Els meus pares eren una parella molt amorosa, molt tranquil·la, i era normal allotjar persones que ni tan sols coneixíem, simplement perquè eren amics d’amics d’amics. Aquesta manera d’entendre la vida va encaixar molt bé amb el FIET, que té l’origen en la cessió que la parròquia va fer a l’Ajuntament: l’antiga rectoria es va convertir en un teatre. Era mester fer-lo funcionar i Jaume Sansó, el batle que teníem llavors, era un gran entusiasta del teatre i va trobar la gent ideal perquè en programàs les obres i el gestionàs. Són les mateixes persones que continuen traient temps de les seves feines per aixecar el FIET cada octubre, i crec que és digne de valorar que un esdeveniment així continuï organitzat per una entitat sense ànim de lucre, que, encara que s’hagi professionalitzat, no s’ha convertit en un promotor que s’endú un gran benefici. Ben al contrari, la fira mou l’economia de Vilafranca d’una manera molt circular —explica Cati a Anna Palacios, la seva hoste, que és vicepresidenta de la Xarxa d’Espectacles Infantil i Juvenil de Catalunya i es dedica a programar muntatges des d’Amposta, la petita ciutat on viu.

–A mi, que ja fa quatre anys que hi venc, i sempre m'he quedat a casa diferent, aquesta generositat és la que em fascina –li respon l'Anna–. Viure el teatre és viure també el que hi ha darrere el teló. Qui pensa que el teatre infantil són obres per entretenir nens (cada vegada més petits) s'equivoca. Un titellaire pot representar una obra que arribi, de manera diferent, a tots els públics. Perquè la finalitat del teatre sempre serà fer-te pensar i, de vegades, pequem de voler deixar idees massa clares o òbvies. I això els nens no t'ho compren!

A mi, que ja fa quatre anys que hi venc i sempre m’he allotjat a una casa diferent, aquesta generositat és el que em fascina

—Això ho hem notat fa una estona, quan hem entrat a l’església per fotografiar i amarar-nos de l’ambient d’una de les primeres obres que s’hi representaven. El públic eren alumnes d’educació infantil. Hi havia música i ombres xineses, però no sembla fàcil que infants tan petits mantenguin l’atenció si no els interessa allò que veuen.

—Si els infants són els que tenen més esperit crític, són més vius que una centella! —exclama na Cati—. M’encanta que, en l’acollida del FIET, hi hagi relleu i que s’animin a participar-hi els fills de les persones que vàrem començar a allotjar les companyies al principi. De petits, varen viure la fira molt intensament i els ha deixat empremta. A tu, Anna, t’he preparat l’habitació del meu fill, que ja s’ha independitzat (em passaré el FIET veient obres amb el meu net). Jo et don la clau i tu entres i surts en voler.

—Vaja, i aquest piano tan preciós?

—És del meu germà, que es dedica a la música, però com que havia estudiat Arquitectura, ell em va fer els plànols d'aquesta casa…