LLEGIR EN CASTELLÀ
És un home madur, dempeus al que pareix l’entrada d’una finca ramadera. Duu una camisa blau cel, sota la qual s’intueix una medalla daurada, i uns pantalons clars. Entre l’índex i l’anular de la mà esquerra prem un havà i amb els coixinets del cor i del menovell sosté el mòbil que agafa amb la dreta. Mira la pantalla a través d’unes ulleres de vidres rodons i petits, però més que mirar-la l’hi mostra a un boix, un adolescent amb aspecte infantívol, que també observa, amb fixesa, el telèfon. Aquest boix es diu Juan Pablo Ramírez. És malagueny i noveller. Està aprenent a matar toros. Per això mateix, sap que el senyor amb qui comparteix plànol no és qualsevol. Es diu Francisco d’Agostino i és el personatge en què acaben totes les recerques quan s’intenta respondre per què s’han organitzat quatre corregudes de toros en només cinc mesos a Mallorca. Tres d’elles les ha pagat la seua societat –Balears Cambio de Tercio, el compte d’Instagram que va publicar la fotografia de l’empresari i el noveller– i, abans que acabi el 2025, en vol pagar dos més.
La inversió de D’Agostino pretén ressuscitar la tauromàquia en una illa on fa una dècada estava pràcticament extingida. Llavors, gairebé no s’organitzaven corregudes i era freqüent veure desangelada la graderia del Coliseu Balear, la plaça de toros de Palma. El Parlament –amb majoria de centredreta– va aprovar el 2017 una llei per evitar que els animals sagnessin i morissin a les places. Una abolició, de fet, de la tortura pública dels bous. Però el Tribunal Constitucional –encara amb Mariano Rajoy a la Moncloa– va pulveritzar el text poc després d’entrar en vigor. Dels toros a la balear en va quedar només un retall. Els menors de divuit anys no podien entrar als recintes per presenciar el maltractament animal. D’ençà que PP i Vox –la nova majoria a la cambra autonòmica– van tombar aquell últim reducte el 2024, criatures i jóvens, sols o acompanyats, nodreixen el públic que ha omplert les places de dos dels pobles més grans de l’interior mallorquí: Inca i Muro. Els centres d’operacions de D’Agostino, propietari d’una biografia que permet connectar la dictadura franquista amb el règim chavista.
De Francisco Franco a Hugo Chávez
Francisco Javier D’Agostino Casado és nascut a Caracas, fill d’espanyola i d’italià emigrat a Veneçuela després de la II Guerra Mundial. Encara que des de Balears Cambio de Tercio no es va concedir a elDiario.es la possibilitat d’entrevistar-lo per elaborar aquest perfil, l’empresari ha explicat en altres mitjans que la seua passió pels toreros li ve des de la infància. “De petit vaig viure envoltat d’això. Quan em vaig negar a entrar al ruedo en la meva primera becerrada vaig haver d’admetre la meva por en veu alta. Vaig aprendre que la tauromàquia és respecte i cultura. No estic entrant ara en aquest món, hi vaig néixer”, va comentar a El Mundo el juliol passat. I va afegir que, volant per Espanya en el seu helicòpter (amb el qual ha visitat gent propera, com el torero Morante de la Puebla, un dels primers rostres públics que va demanar el vot per Vox quan va començar a créixer electoralment) s’ha adonat de les tres coses que, segons ell, tenen en comú tots els pobles espanyols: “L’església, el camp de futbol i la plaça de toros”. Al país caribeny d’on prové D’Agostino, en canvi, la tauromàquia es va apagant sense que les autoritats en decretin l’abolició total.
Per a D’Agostino, 'l’església, el camp de futbol i la plaça de toros' són les tres coses que tenen en comú tots els pobles espanyols
En aquell reportatge d’El Mundo, l’empresari també va explicar com Franco D’Agostino Mancinelli, el seu progenitor, es va fer amic de Luis Miguel Dominguín. Una figura que, a l’Espanya dels seixanta, transcendia, i de molt, el toreig. Tot i casar-se dos vegades –primer, per la fórmula civil; després, obligats, pel ritus catòlic– amb l’actriu italiana Lucia Bosè, Dominguín mantenia fil directe amb El Pardo. Era ídol entre ídols. Per això, D’Agostino pare, gràcies a Dominguín, va acabar caçant amb el Generalíssim. Les connexions van permetre a la família hispanoveneçolana –la mare de D’Agostino és madrilenya– establir relacions amb el cercle més selecte de la dictadura: el dels Martínez-Bordiú, la família política del Caudillo. La nissaga que somiava amb succeir-lo en el poder.
El seu pare va accedir al cercle de Franco gràcies a Luis Miguel Dominguín. D'Agostino pare va acabar caçant amb el Generalíssim
Luis Alfonso de Borbón i Martínez Bordiú no és només el besnét de Franco (i president d’honor de la fundació que rendeix culte al dictador), el nét del cardiòleg que va fotografiar el dictador al seu llit de mort i el cosí segon de Felip VI. També és cunyat de Francisco d’Agostino. L’hispanoveneçolà va presentar a l’aristòcrata –i un dels pretendents al tron desaparegut francès– la germana de la seua esposa. Eren a Sotogrande, Cadis; l’epicentre d’una de les grans passions de la jet set que es concentra a la costa mediterrània d’Andalusia: el polo. El lloc de la trobada no va ser, idò, casual. El sogre d’aquests dos cunyats que es coneixen des de la infància ha fundat equips d’aquest hoquei eqüestre en diversos països (República Dominicana, Veneçuela, Espanya…), i juntament amb els cotxes de súper luxe, els barcos i els avions particulars, és la seua gran afició. El seu nom, Víctor Vargas Irausquín. El seu malnom, el banquer d’Hugo Chávez.
Com els marits de les seues filles, el banquer Vargas coneix els beneficis d’un matrimoni avantatjós: els Santaella, el “clan” al qual pertany la seva dona, és un dels llinatges històrics del crèdit veneçolà. A diferència del seu gendre Luis Alfonso –al qual se li coneixen tants vincles amb Vox com fracassos empresarials–, deia des del seu country de Caracas a The Wall Street Journal, allà per 2008, que la clau del seu èxit en les finances havia estat declarar-se “agnòstic a nivell polític”: “Un empresari ha de tractar amb el seu govern, sense importar si està més a la dreta o a l’esquerra. (...) La gent diu que tenc un Ferrari, un avió i un iot. Però no és veritat. Tinc tres avions, dos iots, sis cases... He estat ric tota la meua vida!”. Així explicava Vargas el diari novaiorquès per què, juntament amb altres homes de banca, es va oposar el 2002 a les vagues que volien treure el comandant Chávez del Palacio de Miraflores, enfrontant-se a una part del sector empresarial de Veneçuela. La temptativa colpista es va frustrar. La seva entitat, el Banco Occidental de Descuento, era un vaixell insígnia.
Després d’arribar al cim, el poder polític del banquer Vargas va començar a minvar. Ser propietari d’un pis valorat en 33 milions de dòlars pel fet d’estar situat al número 15 de Central Park West, cabdell de Manhattan, no l’havia de lliurar de problemes. El País va informar el 2016 –ja amb Nicolás Maduro al capdavant del chavisme– que el Servei Bolivarià l’havia detingut i interrogat per la seua suposada connexió amb un ciberatac. Tres anys més tard (2019), Panamà va intervenir AllBank Corp., una de les filials del seu entramat bancari, que tenia seu al paradís fiscal de Curaçao i on, precisament, feia feina Luis Alfonso de Borbón. Només havien de passar tres anys més (2022) perquè el règim de Maduro anunciàs a la Gaceta Oficial de Veneçuela la dissolució de l’entitat matriu de l’imperi de Víctor Vargas. Després de set dècades, el Banco Occidental de Descuento desapareixia. La cronologia no pareix capriciosa: és aquell període el mateix en què Francisco d’Agostino comença a patir contratemps jurídics que acaben portant-lo a Mallorca i a invertir la seua fortuna en la tauromàquia.
Els contratemps jurídics acaben portant Francisco d’Agostino a Mallorca i a invertir la seua fortuna en la tauromàquia
Un dia abans de cedir el despatx oval a Joe Biden, Donald Trump va incloure el gendre del banquer Vargas en una llista negra: la d’empresaris que col·laboraven amb el Partit Socialista Unit de Veneçuela. Era el 19 de gener del 2021: els comptes ianquis de D’Agostino han estat bloquejats quatre anys exactes. Després de l’últim Nadal, l’Oficina de Control d’Actius Estrangers nord-americana va perdonar –juntament amb altres petrolieres d’origen veneçolà– D’Agostino and Company, tal com va informar el diari mallorquí Última Hora. Els esdeveniments havien girat completament i, per aquells volts, l’empresari i la seua família es van establir a Mallorca. També al gener, però del 2024, una ordre d’Interpol a requeriment del règim de Maduro va obligar les Forces de Seguretat espanyoles a detenir l’empresari. Declarà i quedà en llibertat, però se li va retirar el passaport. La intel·ligència del seu país natal l’acusava d’un “menyscapte econòmic” de 33 milions d’euros a la societat estatal Petróleos de Venezuela per una operació que va moure dos milions de barrils de cru a la Xina, també cap el 2021. L’acusació assenyalava D’Agostino per, presumptament, adulterar factures i contractes. La finalitat era modificar el valor real de la venda. El mètode de camuflatge, empreses pantalla.
El 2024, una ordre de la Interpol va obligar les Forces de Seguretat espanyoles a detenir l’empresari, acusat d’un "menyscapte econòmic" de 33 milions d’euros a la societat estatal Petróleos de Venezuela
Tot aquell episodi el recordava El Periódico de Catalunya en publicar el final del fulletó: l’Audiència Nacional ha rebutjat extradir D’Agostino per no trobar “elements essencials que certifiquessin la seva relació amb l’entramat”. “És una cosa absurda que mai no va tenir ni peus ni cap. (...) És impossible que jo tingués cap relació amb el Govern de Veneçuela perquè jo vaig vendre les meves accions de l’última empresa que tenia relació amb Veneçuela a principis del 2017. És un tema polític. Jo tinc una germana casada amb un líder polític de l’oposició, Henry Ramos Allup [president de l’Assemblea Nacional veneçolana entre 2016 i 2017]. A Veneçuela la justícia està polititzada”, va declarar l’empresari. Era l’11 de setembre, dijous. Tres dies més tard va veure com 4.500 espectadors omplien la plaça de toros de Muro.
“En una plaça hi ha d’haver corregudes de toros”
“Jo no he tengut relació amb Francisco [d’Agostino], vam xerrar amb els advocats per firmar un lloguer. 3.750 euros per deu dies, 375 la jornada, efectivament”. Miquel Porquer Tugores és un d’aquells polítics als quals encara es pot accedir sense necessitat de passar per un gabinet de premsa. L’alcalde de Muro –una mica més de 8.000 habitants– despenja el telèfon i confirma la xifra que havia apuntat la Fundació Franz Weber –un dels col·lectius que protesten per la celebració d’espectacles on es maltracten animals a Mallorca–, quan va considerar que es “regalava” l’ús de la plaça –pública– a Balears Cambio de Tercio. “És el mateix preu per a tothom”, defensa l’alcalde. “El que no li puc dir”, afegeix Porquer, “és si [Balears Cambio de Tercio] es presentarà o no a la licitació que traurem a concurs”. “Les empreses que ho facin hauran de complir una sèrie de condicionants, línies bàsiques. Que la plaça sigui un espai visitable per qualsevol persona, que hi hagi espectacles culturals… L’ajuntament se’n reserva l’ús durant trenta dies l’any”, afegeix.
L’empresari ha llogat la plaça de toros de Muro per 3.750 euros durant deu dies
–Alcalde, quan vam ser a Muro [el passat 14 de setembre] vam notar divisió entre els vesins. Alguns es van unir als manifestants que havien anat al poble a protestar i estaven en contra que tornàs a celebrar-se corregudes de toros vuit anys després de l’última.
–Divisió? Si la plaça es va omplir amb 4.500 persones, 2.000 eren de Muro. Les entrades que es van vendre a peu de carrer entre la gent gran i els joves es van esgotar en menys d’una setmana. [El de la tauromàquia] és un debat en què ni entr ni surt. Tenim una plaça de toros i allà s’hi han d’organitzar [corregudes de] toros. També s’hi fa un correfoc dins de la plaça i hi van tres-centes persones. El poble està a favor o en contra d’un correfoc? No ho sé.
En acabar la conversa, l’alcalde rebrà un missatge preguntant-li si va ser a la correguda organitzada per Francisco D’Agostino i cridarà per telèfon per contestar: “Sí, hi vaig anar”.
Vox recolza al veneçolà
Cap visible d’El PI, la coalició que va agafar el relleu d’Unió Mallorquina després del seu ensorrament a causa de la corrupció, l’alcalde murer representa els dubtes interns d’una formació que, el 2017, quan tenia diputats al Parlament, va donar suport parcial a la llei de toros a la balear. “Que jo sàpiga, en cap de les executives en què he estat s’ha donat cap directriu sobre la tauromàquia”, detalla Porquer. La posició dels insularistes, també democristians, recorda la llibertat de vot amb què van comptar els membres de Convergència i Unió quan es va votar l’abolició de les corregudes de toros a Catalunya (alhora que es protegien els bous al carrer). La diferència és que, al contrari de la força que tenia CiU fa quinze anys a l’hemicicle català, el pes actual d’El PI en la política autonòmica de l’arxipèlag és mínim. No així el de Vox.
Malgrat les seues lluites intestines i escissions, continua essent clau per accelerar o frenar les decisions que prengui la presidenta Marga Prohens. I per imposar alguns punts de l’agenda del PP. L’extrema dreta és el principal baluard polític del retorn de la tauromàquia que impulsa econòmicament Balears Cambio de Tercio. A Jorge Campos, exlíder autonòmic i diputat al Congrés, o Toni Gili, conseller insular i autor d’una frase que va acaparar titulars (“És tan immoral gastar diners públics en català com en putes i cocaïna”), se’ls ha vist en els esdeveniments patrocinats per Francisco d’Agostino, unes fileres més amunt d’un empresari que prefereix romandre al burladero.
Vox és el principal baluard polític del retorn de la tauromàquia que impulsa econòmicament Francisco d’Agostino. El veneçolà aposta per obrir una escola de novellers a Mallorca i ampliar en durada i quantitat la temporada taurina
Gràcies a la seua relació amb toreros com Javier Conde –marit d’Estrella Morente, qui ha actuat a la plaça de toros d’Inca aquest estiu– o Enrique Ponce –com Luis Alfonso de Borbón, també proper a Santiago Abascal–, el veneçolà aposta per obrir una escola de novellers a Mallorca i ampliar en durada i quantitat la temporada taurina. A l’illa que li serveix de residència, D’Agostino vol somiar en gran mirant cap a Sevilla. A Inca, a l’abril, va portar miures des de Lora del Río. A Muro, al setembre, albero des de Carmona, i va contractar operaris perquè pintassin l’exterior i l’interior de la plaça, instal·lassin lavabos portàtils, renovassin cobertes, restaurassin barreres, adequassin chiqueros i jardineres, reforçassin estructures. Un rentat de cara en tota regla a compensar amb la taquilla. Segons fonts del Govern balear i del Consell de Mallorca, Balears Cambio de Tercio no rep ajudes ni subvencions culturals, malgrat que un festival taurí a l’illa pot costar, d’acord amb el que explicava a Última Hora l’anterior gestora de la plaça d’Inca, “uns 20.000 euros només en viatges i hotels”. “La tauromàquia aquí té arrels, només cal saber sembrar bé”, va dir recentment l’empresari al portal taurí Cultoro.
Aquesta fe va portar D’Agostino, també aquest estiu, a intentar quedar-se amb la joia de la corona: va oferir 5 milions d’euros per la propietat del Coliseu Balear i la plaça de Jerez de la Frontera. Tots dos recintes són a mans dels Balañá, una família catalana, propietària d’un imperi que, des de la tauromàquia –a Mallorca també van posseir el Cosso de Felanitx–, va fer el salt als teatres i les sales de cinema. Encara que, de moment, no li venguin l’impressionant plaça d’arquitectura neomudèjar, un solar immens enclavat en ple eixample de Palma, D’Agostino no es dóna per vençut. El seu són els mà a mà maratonians.
L’últim se l’ha guanyat a Manuel March Cencillo, nét de Joan March Ordinas, el banquer que va finançar el cop d’Estat contra la II República. L’empresari taurí reclamava 3 milions d’euros al nét del fundador de la banca que porta per nom el llinatge familiar. L’origen del plet era la cancel·lació d’un contracte de compravenda per Son Galceran. Es va signar per traspassar una finca mallorquina situada a l’idíl·lic municipi de Valldemossa, al cor de la Serra de Tramuntana. El seu preu, 8 milions d’euros. Una societat en la qual participa D’Agostino va abonar un primer pagament. March Cencillo, llavors, va canviar de plans: la mansió i els seus terrenys –que havien pertangut a l’arxiduc austríac Lluís Salvador d’Habsburg– es van revendre per 10 milions a un altre comprador. Una decisió que li ha sortit a pagar. Al juny, un jutjat de Madrid va decretar l’embargament dels béns del venedor per cobrir la quantitat milionària que reclamava D’Agostino.