Mallorca passa de prohibir els toros a omplir places: “Les institucions inflen artificialment aquest espectacle”
LLEGIR EN CASTELLÀ
–Avui seran guapos es toros!!
Un home crida davant d’una cotxera oberta. Del llindar del portó penja una bandera d’Espanya sobre la qual han estampat l’escut de la Guàrdia Civil. A dins, retallats en la foscor, hi ha els seus amics. Són una dotzena. Només hòmens. D’entre vint i quaranta anys. Beuen cubates, esperant que la calor de setembre que socarra el poble concedesqui una treva. Així allarguen una sobretaula que els conduirà cap a les sis fins a una plaça que els queda a tot just cinc minuts a peu. Altres cinc mil persones compartiran el mateix pla: passar el diumenge horabaixa veient morir sis toros a Muro. L’arena de la plaça d’aquest municipi mallorquí feia vuit anys que no es tacava de sang. Aquest diumenge la graderia es va omplir per veure-ho.
Passa d’ençà que va començar la primavera. L’afició per la tauromàquia està ressuscitant a l’illa. Dit en llenguatge taurí, la correguda de Muro va ser com una confirmació d’alternativa. Els temps en què el Parlament de les Illes Balears va prohibir la mort del bou a la plaça queden ja molt enrere. En cinc mesos hi ha hagut quatre festes taurines (dos a Inca, una a Palma i la d’aquest diumenge a Muro). Quatre episodis d’una mateixa història que conté un missatge polític difícil de separar de les ferides, amb les piques o les banderilles, o l’estocada que acaba amb la vida de la bèstia a l’albero.
La dreta i l’extrema dreta han guanyat aquest pols cultural amb paciència, pas a pas. Primer, quan el Tribunal Constitucional va retallar, a petició del PP, la “llei de toros a la balear” per permetre que hi hagués sang i mort al ruedo. Encara manava Mariano Rajoy a Madrid. Van passar uns anys (2018-2023) gairebé sense corregudes i sense que l’assistència de públic fos l’esperada per mantenir espectacles tan costosos. Quan Francina Armengol (PSOE) va deixar pas a Marga Prohens i el PP va recuperar el control del Govern –que no del Parlament– en les últimes eleccions autonòmiques, els conservadors van cedir a les pressions de Vox: un canvi legislatiu va tornar a permetre la presència de menors a les places. El darrer reducte d’aquell projecte legislatiu progressista va saltar pels aires. El rerefons polític de l’assumpte continua sent innegable. A Muro, just abans que sonassin els clarins i començàs la desfilada, des de les localitats de sol va brollar un càntic que bona part del públic va corejar: “¡Pedro Sánchez, hijo de puta!”
“Les institucions estan intentant artificialment inflar aquestes festes: a aquest tipus d’espectacles no els hi dóna suport la societat en general i, en particular, la mallorquina. Això passa perquè l’Administració posa doblers, dóna permisos i un suport a una empresa perquè [la tauromàquia] funcioni. Si no, aquí no hi ha prou suport social perquè funcioni”, diu Enrique Gimeno mentre, a la seua esquena, s’escolten les proclames dels seus companys de Satya Animal i la resta de col·lectius –Fundació Franz Weber, Progreso en Verde, Mallorca Against Bullfighting, Estalla– que han convocat la protesta. “¡La tortura no es arte ni cultura!” “¡Los niños al parque y no a ver matar!” “¡Torero, cobarde, que tengas mala tarde!”. A les sis menys quart de la tarda són una trentena, un parell d’altaveus i una caixa de percussió. Des dels altaveus de la plaça els responen amb coples i sevillanes: la veu de Manolo Escobar entona els versos de Que viva España i els Cantores de Híspalis toquen les palmes d’un dels seus majors èxits: Que no nos falte de ná.
Les institucions estan intentant inflar artificialment aquestes festes: a aquest tipus d’espectacles no els hi dóna suport la societat en general i, en particular, la mallorquina
Fàtima Riera se sent “angoixada” i “astorada” davant el retorn de la tauromàquia a Muro. Ella no forma part de cap associació pels drets dels animals. És, simplement, una vesina del poble que s’ha atracat a la protesta: “Se suposa que Muro és un poble modern: em pareix fatal que al segle XXI es tolerin aquestes accions. Fa cinc anys que vàrem venir a viure aquí i no pensava que arribaria a veure-ho: m’agradaria que la plaça s’hagués convertit en una instal·lació cultural, però no que es dediqui a torturar i assassinar animals. Ara l’han pintada, l’han deixada perfecta, han penjat banderes… per mostrar una cosa que crec que no és: a la gent del poble no li agraden els toros”. A Fàtima l’acompanya el seu marit, murenc de diverses generacions, i, per això, ella posa com a exemple del rebuig que creu que existeix a la tauromàquia a escala local la seva família política: “Els meus sogres no ho poden suportar: odien la tortura i són persones conservadores i de dretes”.
M’agradaria que la plaça s’hagués convertit en una instal·lació cultural, però no que es dediqui a torturar i assassinar animals. Ara l’han pintada, l’han deixada perfecta, hi han penjat banderes… per mostrar una cosa que crec que no és: a la gent del poble no li agraden els toros
L’equip de govern té plans diferents dels que desitja aquesta vesina. L’Ajuntament de Muro va comprar la plaça el 2010, abans que desapareguessin les corregudes durant vuit anys. Fa tot just tres setmanes es va anunciar que la gestió del recinte es tornaria a licitar després que ja s’hagués intentat el 2024. El concurs va quedar desert dos vegades. L’assumpte és espinós. Els animalistes de la Fundació Franz Weber acusaren el Consistori de “regalar” la plaça per llogar-la a “300 euros al dia” als organitzadors de la festa d’ahir. “La nostra posició és neutra”, digué l’alcalde quan hagué d’opinar sobre els usos que se li donarien al recinte en un futur immediat: Miquel Porquer no és militant del PP ni de Vox, sinó d’El PI, la coalició conservadora i mallorquinista que ocupà l’espai de l’extinta Unió Mallorquina. Després de la desfeta electoral que patí el 2023, Muro, on fou la llista més votada però quedà molt lluny de la majoria absoluta, és un dels seus darrers bastions de poder.
“Col·lecció de cayetanitos”
Als carrers que envolten la plaça s’hi troben opinions de tota mena, tanmateix. Hi ha qui prefereix no mullar-se: treu cadires plegables, les planta a l’ombra i s’asseu a contemplar la desfilada de forasters que, després d’aconseguir aparcar, passegen cap als toros. Camises clares, pantalons de lli, jupetins brodats amb motius camperols, capells d’ala ampla, sabates castellanos i vambes Pompeii, ulleres fosques, alguna americana i, entre les dones, bastants texans, peces gruixades amb què suporten estoicament els vint-i-escaig graus de temperatura. De les mans més veteranes pengen aqueixes bosses de cartró amb què es dispensa la roba a les franquícies de fast fashion i que es guarden perquè serveixen tant perquè tot forat té el seu pedaç. Allà hi duen els coixinets on recolzar el cul a una graderia de formigó. Però, encara que no sigui difícil identificar jubilats, el percentatge de menors de trenta anys és altíssim.
“Carai, quina col·lecció de cayetanitos”, exclama una dona des del pati de butaques improvisat al carrer. Davant d’elles, a la cantonada del davant, altres quatre dones, més majors, amb pinta de madones (dones grans mallorquines), no perden detall, una mà a la cintura, l’altra mà al mentó. Cap no vol, d’entrada, parlar del retorn de la tauromàquia al poble, però la més jove, que deu passar dels seixanta, acaba accedint. Es diu Maria Magdalena i, encara que no entrarà a la plaça, creu que el diumenge 14 de setembre de 2025 serà una data per recordar: “Aquí sempre s’havia celebrat una correguda cada any: el dia de Sant Joan, per les festes patronals. És una tradició que es va perdre i és bo que es recuperi. A tots els que tenim una certa edat ens han duit als toros i després hi hem anat amb els nostres grups d’amics, amb els nostres joves, amb els nostres fills. Jo crec que els veïnats de Muro estan a favor que això passi”.
A la porta gran –una reixa vermella sota un rètol que anuncia el nom de la plaça: La Monumental– el públic va entrant amb calma. No s’hi veuen, això sí, les aglomeracions que, ja al tendido, causaren aldarulls –insults i alguna estirada de braç– a la correguda que se celebrà a Inca el passat 14 d’abril, un altre diumenge, el que encengué la metxa de la tauromàquia amb la joventut com a punta de llança dels taurins. Hi ha una macedònia de veus i, per un moment, les tapa la versió de l’himne d’Espanya que abraçà la dictadura franquista: aquella lletra escrita per José María Pemán, un falangista que es definia com a “meitat poeta, meitat monjo”, se sent a tot volum pels altaveus d’un cotxe que passa pel davant cercant aparcament.
Tres al·lots i dos al·lotes criden l’atenció entre la gentada. No perquè parlin una mescla de castellà i català, tots dos amb fort accent mallorquí: les converses es reparteixen de manera proporcional entre les dos llengües als voltants de la plaça. Són del poble i vesteixen diferent, amb camisetes negres, de grups de rock, pantalons curts, esportives als peus, com si fossin una versió evolucionada de quatre boixos –samarretes de futbol, xancles de piscina, segona, tercera o quarta generació de magribins a Mallorca– que contemplen l’espectacle sabent que els seus pares no els ficaran dins la plaça. Els adolescents tenen més sort: una altra amiga compareix amb dos entrades a la mà. Un petit tresor: cadascuna val quaranta euros. “¡Entraremos todos!”. Tots menys un: un púber alt, l’únic que romp el monocrom amb el seu polo blau. A l’esquena s’hi llegeix: “Soy camarero”. Va d’uniforme i s’ha escapat uns minuts de la feina. Una estona abans, a la cafeteria on treballa i s’ha passat l’horabaixa servint gintònics i carajillos, un client, amb deix colombià, li exigí: “¡Pon pasodobles, que hoy vuelven los toros a Muro! ¡Hay que festejar!”. El jove no li va fer cas, però quan se li demana si li agradaria entrar, respon amb una paraula que ho diu tot:
–¡Ojalá!
“Aquest toro no serveix!”
El cambrer adolescent de Muro es perdrà els insults al president Sánchez, i el menyspreu, de bona part del públic, cap a l’únic animal que es va salvar de la mort. Sortí de la porta de torils amb la banya dreta rompuda. “Aquest toro no serveix, home!”. I el canviaren. Casualitat, o no, es deia Astuto. Hi hagué, tanmateix, altres cinc-cents i escaig quilos de múscul i fibra perquè Javier Conde celebràs els trenta anys que han passat des que prengué l’alternativa com a matador. L’efemèride era l’excusa per organitzar la correguda de Muro. Una excusa gens capriciosa. Aquesta plaça mallorquina, igual que la d’Inca, i igual que el Coliseu Balear, el gran recinte palmesà, si la família Balañá, els seus propietaris, no hagués descartat vendre-la aquest estiu per cinc milions d’euros, està gestionada per la mateixa empresa.
Balears Cambio de Tercio no és cap start-up. El seu propietari es diu Francisco Javier d’Agostini. Plutòcrata veneçolà, amb vincles amb el petroli i la banca. L’Administració Biden l’acusà de col·laborar amb el chavisme, l’Administració Trump l’ha perdonat recentment. És cunyat de Luis Alfonso de Borbó, pretendent al tron francès i besnét del Generalíssim Franco, i viu a Mallorca d’ençà fa quatre anys. Espanya acaba de rebutjar la seua extradició que ara exigeix el règim de Nicolás Maduro, assenyalant-lo per un suposat “alçament de 33 milions d’euros” a una petroliera estatal. Conde –malagueny i marit d’una de les artistes que amb més èmfasi ha defensat la pervivència de la tauromàquia: Estrella Morente– és una de les persones de confiança de D’Agostini. Fa dos setmanes, es reuní a Inca amb tres jóvens que participen a la iniciativa Mallorca busca un torero, organitzada també per Balears Cambio de Tercio. L’acompanyava un dels matadors que més pàgines de premsa rosa ha omplert en les darreres dècades.
Enrique Ponce també fou aquest diumenge a Muro. Vestit de carrer (camisa negra, ulleres de sol que no es llevà fins que l’ombra del solpost s’apoderà completament de la plaça) i recolzat al burladero, on donà consells i escoltà una de les grans expectacions de la tarda: Marco Pérez. Aquest al·lot salmantí de disset anys –es farà major d’edat el 7 d’octubre– es va enfundar el vestit de llums per matar Potrico i Impaciente, el tercer i quart d’una correguda que començà amb Cencerrito gemegant damunt l’arena. Els seus bufecs no commogueren David de Miranda. Després que el bou el voltejà –al públic qualcú recordà Morante de la Puebla, a qui substituí perquè el mussol de Vox es ressentí d’una cornada soferta fa un mes a Pontevedra–, el seu company i paisà, és andalús, de Huelva, ajusticià la bèstia. L’estocada penetrà neta al llom, sagnant després de vint minuts de tortura. Amb els òrgans vitals ferits, l’animal cedí. Dos mules –guarnides amb les banderes espanyola i mallorquina– entraren a arrossegar el cadàver fora de la circumferència. Ovació i tall, en directe, de dos orelles. En plena volta triomfal, el torero les llançà al públic. Una d’elles aterrà a les mans d’un garrit.
0