Centenars d’infants tornen a assistir a la tortura de sis bous a la plaça de Palma gràcies al PP i Vox: “És adoctrinament”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Cabalgata va anar a morir al callejón. Va copsar amb les banyes l’amplada que hi havia entre les taules i es va colar pel burladero. Un home amb montera i vestit de llums, que sostenia un capot amb la mà esquerra, li va agafar la cua amb la dreta. El toro va estirar amb més força i, mig amagat darrere la barrera, va caminar uns quants metres, lent i feixuc. A la graderia se sentiren rialles, algunes; xiulets, molts; i hi hagué qui es va aixecar per cridar un “vull els meus doblers!”. La sort de l’animal estava decidida, la tortura no es podia rebobinar i, era qüestió de temps que el seu cos digués “prou”. Li havien clavat banderilles i piques; un estoque d’acer de vuitanta-vuit centímetres li travessava el llom. Però aquells cinc-cents quilos de múscul i tendons, coberts per una brillant pell rogenca, no trobaven el moment de caure rodons. Una agonia plena de sang. El toro va trobar un altre burladero i va treure el morro. Una, dos, tres punyalades al front. Morante de la Puebla l’esperava per rematar-lo. La plaça, on hi havia centenars de nins, va aplaudir amb bastant menys ímpetu que amb el qual, minuts abans, havia victorejat l’himne d’Espanya.
Els menors de setze anys tornaren ahir vespre al Coliseu Balear. A Inca, la darrera Setmana Santa, ja hi pogueren entrar, teòricament acompanyats d’un tutor legal, però la de Palma va escenificar un canvi d’època: la reforma legislativa que aprovaren PP i Vox el novembre de 2024 arribava al recinte taurí més important de l’arxipèlag. Era un aval per als seus impulsors i partidaris. Els qui hi comparegueren aquest dijous a la correguda no podien evitar somriure. Entre ells, el conseller que al darrer ple del Consell de Mallorca equiparà la despesa de doblers públics “en putes i cocaïna” d’alguns càrrecs del PSOE amb “les subvencions” que el PP balear atorga a entitats que defensen i fomenten l’ús “del català”: Toni Gili.
A la terrassa d’un dels bars que donaven servei i feien calaix davant les portes del recinte taurí, a Gili encerclava un rotlo de fidels. Besava galtes, encaixava mans, no parava de saludar, augurava, amb to d’entès, “una bona correguda dels Domecq”, la ramaderia que aportava les bèsties. Quan va travessar el carrer camí dels arcs neomudèjars que fa un segle projectà l’arquitecte Gaspar Bennázar, el polític d’ultradreta devia sentir les veus que cridaven a la seua esquena: “Assassins”. Pum. “Covards”. Pum. “Abusadors”. Pum. Els adjectius s’encaixaven en les síncopes d’una batucada.
“Sabem que el 70% de la població està en contra de la tauromàquia: reivindicam que se’n deixi de practicar i subvencionar. I, més encara ara, assenyalam que ens sembla un acte d’adoctrinament molt greu per als menors. Es mataran sis animals que senten, se’ls amputaran membres… i estam obligant nins a veure-ho. És educar sense empatia”, explicà Marina Sánchez, una de les representants de Satya.
Sabem que el 70% de la població està en contra de la tauromàquia: reivindicam que se’n deixi de practicar i subvencionar. I, més encara ara, assenyalam que ens sembla un acte d’adoctrinament molt greu per als menors. Es mataran sis animals que senten, se’ls amputaran membres… i estam obligant nins a veure-ho. És educar sense empatia
A més d’aquesta associació, centrada en la defensa dels drets dels animals, també impulsaren la protesta altres col·lectius, com la Fundació Franz Weber (que vol proposar que es retiri Palma de la llista de ciutats amigues de la infància per considerar “còmplice” el seu Ajuntament en la celebració de les corregudes) o Arran. L’organització juvenil de l’esquerra independentista denuncià a les seues xarxes “càrregues policials” i “la detenció d’una companya” per part de la Policia Nacional.
“Encara hi ha qui pensa que a Palma no hi ha corregudes”
No va ser, però, una concentració multitudinària. En el seu moment àlgid, un centenar de manifestants. Eren una minoria en comparació amb la massa humana que anava arribant a una plaça que no es va omplir del tot, però on, com assegura la seua web oficial, “hi caben més d’11.000 espectadors”. Sensació de fracàs? “Hi ha molt desconeixement”, argumenta Marina Sánchez, “encara hi ha qui, estant en contra d’aquesta tortura, et demana amb sorpresa si a Palma hi ha braus”.
–Trobau a faltar que els partits que el 2017 varen prohibir l’entrada de menors i intentaren abolir la tauromàquia a les Illes Balears fossin avui darrere aquestes pancartes?
–Sabem que hi ha una ILP a nivell estatal que està en marxa, i és cert que Més i el Grup Mixt estan molt a favor que s’hagi d’abolir, però ens falta més suport. Molt més suport. És un tema que s’ha de posar damunt la taula… per arreglar-lo de veritat.
Les forces de centredreta començaren a perdre el pols per acabar amb la tauromàquia a Mallorca –l’única illa de l’arxipèlag on encara existeixen places de braus– el 2019. El Tribunal Constitucional, a instàncies del Govern central del PP, va anul·lar aleshores els articles de la llei impulsada pel primer Govern de Francina Armengol (PSOE) per evitar que es picàs amb llances, també l’agulló de les banderilles, i que es donàs mort a la bèstia amb l’estocada final. Els “toros a la balear”, el malnom popular que prengueren aquestes corregudes sense sang, tengueren una vida efímera, tot just dos anys.
Els “toros a la balear”, com s’apodaren aquestes corregudes sense sang, tengueren una vida efímera, tot just dos anys. El Tribunal Constitucional, arran d’un recurs del Govern central del PP de Mariano Rajoy, va tombar la normativa del Govern de Francina Armengol
El context ara és un altre. Ahir vespre, al Coliseu palmesà, aqueixes polítiques de l’esquerra semblaven prehistòriques i, en canvi, molt saludable la passió que senten els espectadors als quals els pares havien pagat una entrada a preu de saldo (9 euros), en comparació amb el que costava el tiquet més barat per als majors de divuit (48). Si es demanava als adults, de vint a setanta anys, era difícil rascar respostes –“m’estim més no opinar”, “però quin problema hi ha que venguin els menors?”, “he vist al·lots també a la concentració dels antitaurins, no s’adonen que els estan ficant en un entorn tòxic?”, “a mi m’hauria agradat venir aquests anys i no he pogut”—, així que convenia escoltar, de reüll, els nins.
Dos germans són prop dels vomitoris que condueixen al tendido. S’han separat un poc de la família. El major tendrà, com a molt, deu anys. El menor, poc més de sis. Es mosseguen les ungles. Fan saltirons d’emoció. “Castella m’és igual, però si veim en Morante o en Manzanares serà increïble. Avui estarà guapo. Són toros de veritat, els d’Inca foren molt xerecs”, diu en català amb marcat accent mallorquí, de poble, el germà major. Miren una de les portes laterals del recinte com qui mira un mostrador ple de llepolies. Aquella reixa on han fixat els ulls els nins s’obrirà perquè entrin les furgonetes amb els vidres tintats de les quals veuran baixar els seus ídols vestits de llums, unes furgonetes idèntiques al vehicle on passa gran part del metratge de Tardes de soledad, la pel·lícula que Albert Serra dedicà al peruà Roca Rey, amb la qual fa un any guanyava la Conxa d’Or a Sant Sebastià i que es va catalogar com a recomanada per a majors de setze anys.
Dos germans –el major tendrà, com a molt, deu anys– xerren a la plaça. “Castella m’és igual, però si veim en Morante o en Manzanares serà increïble. Avui estarà ‘guapo’. Són toros de veritat”, diu un. Miren una de les portes laterals del recinte com qui mira el mostrador ple de llepolies
Els braus morts no es poden fotografiar
“Si es prohibeix que venguin els nens, com hi haurà relleu? Ells estan cridats a mantenir viva aquesta festa, amb tants anys de tradició.” La frase es pronuncia amb cadència sevillana. María Teresa i Salvador són dos jóvens “del mateix centre” de la capital d’Andalusia que passen les vacances a l’illa. Tenen “relació, per família, amb ramaders i gent de camp, la que millor entén i més valora un animal que viu, molt bé, quatre o cinc anys amb l’objectiu que el toregin en una plaça”. A tots dos, evidentment, els encanta la tauromàquia i, amb respecte, gairebé en silenci, esperen que arribin els toreros. Són l’excepció perquè, quan arribin els toreros, arribarà l’eufòria. La puerta de arrastre serà un caos berlanguià i ningú no pararà atenció a una altra furgoneta, retolada amb el nom d’una empresa càrnica illenca, que quedarà aparcada prop de la multitud. A la seua caixa, un toro mecànic introduirà el cadàver de Cabalgata, i després els dels altres cinc braus ajusticiats: Bruñidor, Camelio, Vapuleo, Jarzoso i Licencioso. Els mossos de la plaça intentaran exigir que no es disparin les càmeres de la premsa al mateix lloc que, tot just una hora abans, havia estat un eixam de retrats.
Palmades a les espatlles, “maestro, una foto con la niña”, la cara de José María Manzanares dibuixant i esborrant un somriure clònic: recorda un candidat al míting central de campanya. En canvi, Morante es fa pregar. Al corredor que condueix a l’arena, el matador que brinda braus a Santiago Abascal i qui, potser, hagi estat el que, dins el seu gremi, millor ha entès el poder de les xarxes socials per convertir-se en un icona, es fuma un puro. Impertèrrit i proper. Lluny de l’engentada, però no del tot inaccessible als seus fans. “Primo, ¿pueden entrar los niños a hacerse una fotico con Morante?” “Va, bro, que nos quedamos sin el selfi con Morante”. Fins al torero de La Puebla del Río hi pelegrina una fauna variada. Com si el Cayetano de Carolina Durante l’hagués remezclat la crew d’Omar Montes i s’hagués triat el Coliseu Balear, una agradable nit d’agost, per gravar-ne el videoclip.
Per una banda: cadenes i arracades d’or, tatuatges, camises brillants i obertes, punxes de gomina i serrells groc-Lamine; al tendido, farias encesos i xarrups d’herbes dolces, no hi ha dones a la vista. Per l’altra banda: polseres de cuir tenyides de rojigualda, calçons de pinça, camises blanques i de tons pastel, ratlles al costat, patilles i cabelleres ondulades; als llotges, més xerrameca amb al·lotes de cabells llisos i faldilles de tub que una altra cosa. La sang animal que taca l’arena és l’excusa per al festeig.
2