“L’estafa” de culpar el migrant pobre del retrocés del català: “La dreta fa demagògia”

“La dreta i l’extrema dreta tendeixen a simplificar la situació d’una manera demagògica, donant a entendre que el problema entorn de la llengua i la convivència social prové de les persones que han vengut a cercar-se la vida a la nostra terra perquè a la seva no poden sobreviure. Aquesta idea és una estafa i és el que duc plantejant des de fa 25 anys”. Després de més de dues dècades investigant polítiques lingüístiques, el filòleg Isidor Marí rebate un dels marcs discursius que assenyala cap a la població migrant més vulnerable i que, en paral·lel, eludeix analitzar l’impacte de factors estructurals com el model econòmic, la pressió turística o la creixent irrupció de residents estrangers amb alt poder adquisitiu. El resultat, adverteix, és un diagnòstic incomplet que impedeix abordar el problema de fons sobre la llengua catalana.

L'investigador eivissenc proposa un model basat en la corresponsabilitat: d'una banda, la societat d'acolliment ha de garantir condicions de vida dignes i evitar la segregació; per un altre, els qui arriben han d'assumir la llengua i la cultura del lloc on s'estableixen. “Ha d'haver-hi un compromís de futur basat en el respecte intercultural. Un compromís de la societat receptora de fer el possible per a proporcionar unes condicions de vida satisfactòries i unes condicions de treball justes en favor de superar les desigualtats i les segregacions. I això ha de tenir una contrapartida: el compromís per part dels qui arriben d'assumir la llengua i la cultura de la societat en la qual s'instal·len, de manera gradual, amb el temps que sigui convenient, i sense que això suposi una divisió social”, subratlla en declaracions a elDiario.es.

Ha d'haver-hi un compromís de futur basat en el respecte intercultural. Un compromís de la societat receptora de fer el possible per a proporcionar unes condicions de vida satisfactòries i unes condicions de treball justes. I això ha de tenir una contrapartida: el compromís per part dels qui arriben d'assumir la llengua i la cultura de la societat en la qual s'instal·len

És en aquest context en el qual emergeix una pregunta: és possible assegurar el futur d'un idioma en una realitat marcada per la interdependència global, la pressió turística i els canvis demogràfics accelerats? Lluny d'oferir respostes simples, l'investigador proposa un canvi de mirada. El seu nou llibre, Es pot planificar la sostenibilitat lingüística? (Lleonard Muntaner), no es limita a revisar el concepte clàssic de normalització, sinó que el desborda. Introdueix una idea més incòmoda i, al mateix temps, més reveladora: la sostenibilitat lingüística.

Mentre que la normalització s'ha interpretat tradicionalment com una qüestió centrada en la llengua en si mateixa, la sostenibilitat obliga a mirar més enllà. “Té l'avantatge que relaciona les llengües i les cultures amb el seu context econòmic, social i polític i això ajuda a entendre millor les causes, els efectes i les polítiques que han d'adoptar-se”, subratlla el lingüista, per a qui el futur “no és una predicció meteorològica”. “Ho construïm ara”, incideix, subratllant que el veritable problema no és tant el diagnòstic com la inacció.

El filòleg eivissenc, recentment reconegut amb la Creu de Sant Jordi, trenca amb el relat que desplaça el focus cap a la responsabilitat individual: el futur del català no es juga únicament en les converses quotidianes ni en la voluntat de cada parlant, sinó en un terreny molt més ampli i decisiu, el de les decisions col·lectives –polítiques, econòmiques i socials– que condicionen com, quan i en quins contextos s'usa una llengua. “El pitjor que podem fer és pensar que no fa falta fer res”, assevera en declaracions a elDiario.es. Lluny de caure en el pessimisme –o en l'optimisme complaent–, Marí rebutja les visions fatalistes sobre el futur del català.

El pitjor que podem fer és pensar que no fa falta fer res

En la seva obra, Marí recupera i matisa una distinció clàssica en sociolingüística: la que separa els usos lingüístics institucionalitzats dels individuals, reprenent aportacions d’autors com Albert Bastardas i Jean-Claude Corbeil. Els primers es corresponen amb els usos formals de la llengua —propis de l’administració, els mitjans de comunicació o el sistema educatiu—, mentre que els segons remeten als comportaments lingüístics quotidians dels parlants en la seva vida privada. Tanmateix, lluny de plantejar una divisió rígida, Marí subratlla, seguint Bastardas, que ambdós àmbits se situen en un continuum en què les fronteres es difuminen i on existeixen múltiples situacions intermèdies en què allò institucional i allò individual s’entrellacen.

A partir d’aquesta base conceptual, l’autor introdueix una segona dimensió clau: el grau de consolidació dels hàbits lingüístics, en línia amb les reflexions de Miquel Strubell. No és el mateix, adverteix, un comportament lingüístic incipient que un hàbit plenament arrelat, ja que la capacitat de modificar els usos depèn en gran mesura d’aquest nivell de consolidació. Així mateix, Marí assenyala que la política lingüística ha oscil·lat històricament —en un “efecte pèndol”— entre prioritzar els usos individuals, com va passar en les primeres legislatures a Catalunya amb l’anomenat “bilingüisme passiu”, i reforçar posteriorment els usos institucionalitzats. Aquesta tensió evidencia, en la seva anàlisi, la necessitat d’abordar ambdós plans de manera complementària per entendre i transformar els comportaments lingüístics.

El seu plantejament entronca amb les experiències internacionals que l'autor ha estudiat durant més de dues dècades en països com Austràlia, el Canadà o Suècia, territoris que han afrontat grans onades migratòries amb polítiques lingüístiques actives i coordinades, abordades de manera estructural i no com un conflicte puntual. És aquí on la seva proposta adquireix una dimensió distinta. A Austràlia, com ja ha exposat en recerques anteriors, la diversitat lingüística no es percep com una amenaça, sinó com un actiu. El plurilingüisme forma part de l'estratègia econòmica i de cohesió social, integrat en les polítiques públiques i en el funcionament de les institucions i contribuint amb això a reforçar la cohesió social i la identificació dels diferents grups amb el projecte comú. Un model que contrasta amb contextos on la diversitat lingüística, assenyala, es gestiona sovint de manera reactiva o subordinada.

Austràlia ha integrat el plurilingüisme com un element central del seu model econòmic i institucional, contribuint amb això a reforçar la cohesió social i la identificació dels diferents grups amb el projecte comú

“Oferta activa” de la llengua

De la mateixa manera, el filòleg i professor defensa, en línia amb experiències com les de Quebec al Canadà, que les polítiques lingüístiques eficaces no es limiten a garantir drets formals, sinó que intervenen directament en el funcionament de les organitzacions. Això implica, per exemple, regular la capacitació lingüística dels treballadors, adaptar els sistemes tecnològics i assegurar el que denomina “oferta activa” de la llengua, és a dir, que el ciutadà no hagi de demanar ser atès en la llengua pròpia, atès que aquesta ja es troba 'disponible' per defecte.

Mentrestant, a Suècia, la gestió de la diversitat lingüística s'articula des de polítiques públiques que combinen integració i cohesió social. Malgrat ser un país amb una llengua dominant clara, l'Estat ha desenvolupat programes d'acolliment que situen l'aprenentatge del suec com a eix central de la inclusió, al mateix temps que reconeix i respecta les llengües d'origen de la població migrant, un equilibri entre llengua comuna i diversitat lingüística que, subratlla Marí, ha permès evitar processos de segregació i reforçar la participació social sense renunciar a una llengua compartida que vertebri la convivència.

Canvi de paradigma

A partir d’aquests exemples, Marí planteja que el futur del català no es pot desvincular d’un projecte intercultural més ampli la clau del qual no rau només en integrar els nous parlants, sinó fer-ho en un marc que reconegui també el valor de les seves llengües d’origen, generant un equilibri entre cohesió i diversitat.

Només així, sosté, es pot construir una identificació compartida en un context global on les llengües competeixen en condicions profundament desiguals i en què el català se situï al centre d’un model de plurilingüisme equitatiu, no com a llengua excloent, sinó com a llengua compartida. Per a això, adverteix, no n’hi ha prou amb apel·lacions individuals ni campanyes simbòliques.

Marí planteja que el futur del català no pot deslligar-se d'un projecte intercultural més ampli la clau del qual no radica només a integrar als nous parlants, sinó fer-ho en un marc que reconegui també el valor de les seves llengües d'origen, generant un equilibri entre cohesió i diversitat

Es tracta d’un canvi de paradigma i d’un enfocament en el qual Marí porta dècades treballant tant des de la recerca com des d’institucions com l’Obra Cultural Balear (OCB): la llengua ha de deixar de dependre només de la voluntat individual per passar a estar garantida pel sistema. Un plantejament que adquireix especial rellevància a les Balears, territori marcat per l’increment de la pressió turística —amb el consegüent augment de la població flotant (la suma de residents i turistes)— i un model econòmic que no només ha reconfigurat el paisatge, sinó també els usos lingüístics i les dinàmiques socials.

En aquest context, Marí es mostra severament crític amb l'absència d'avanços significatius després de més de quatre dècades de polítiques lingüístiques: “Després de més de 40 anys, ja seria hora que es notés”, assenyala. Al·ludeix, en concret, al marc legal definit per l'Estatut d'Autonomia balear –que reconeix el català com a llengua pròpia– i la Llei de normalització lingüística, la norma fonamental que regula l'estatus del català a les illes. Aprovada en 1986 després de dècades de marginació de la llengua catalana, estableix que les institucions han d'assegurar el seu coneixement i ús progressiu en l'àmbit de l'ensenyament. Un objectiu que, segons el parer de Marí, dista encara d'haver-se complert plenament.

Després de més de quaranta anys de polítiques lingüístiques en Balears, ja seria hora que es notessin

I és que, com assenyala l'última 'Enquesta d'Usos Lingüístics als Illes Balears', publicada pel Grup de Recerca Sociolingüística dels Illes Balears (Gresib) en 2014 i revisada en 2018, l'imparable creixement de la població des de la dècada dels seixanta, quan residien en Balears 400.000 persones –en contrast amb els més de 1,2 milions actuals–, ha suposat un decreixement en valors relatius de la població autòctona, que va passar de representar el 82% en 1970 al 60% en 2015. L'informe, que apunta a l'increment considerable de la “fragilitat” de la llengua catalana, subratlla que l'augment de la població al·lòctona (originària d'un altre país) i alóglota (parlant d'altres idiomes) ha repercutit de manera directa en el retrocés dels coneixements de català i dels usos que d'ell fa la ciutadania en el seu conjunt. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), el 94,1% de la població resident en Balears parla bé el castellà, percentatge que descendeix al 59,5% en el cas del català.

Prioritat a l’anglès i “maltracte” al catalanoparlant

“Allò que plantejo en aquest llibre és que cal una actuació global liderada, definida i construïda pels poders polítics, una intervenció integral que comprometi els governs i que arribi fins a les organitzacions i les empreses”, subratlla, denunciant la “contradicció” en què aquestes incorren quan “es preocupen d’informar i atendre bé els clients en anglès o, si cal, en altres llengües, i que vagis a un establiment i et maltractin si fas servir la llengua pròpia d’aquestes illes”. Una problemàtica que, incideix, no es pot resoldre sense una combinació de regulació i acompanyament: no només cal exigir el compliment de determinats estàndards lingüístics, sinó també acompanyar les empreses amb mesures que facilitin la seva adaptació.

En aquesta línia, l’investigador critica la incoherència de les actuals polítiques públiques a les Balears i adverteix de la bretxa existent entre el discurs institucional i les mesures adoptades: “No té sentit que, davant d’una situació com aquesta, el Govern parli de sostenibilitat, però faci polítiques contra la sostenibilitat, o que tingui el compromís, per llei i per Estatut, de treballar per la normalització de la llengua pròpia de les illes i, en canvi, estigui adoptant mesures contràries a la recuperació de la nostra llengua. Evidentment, d’aquesta manera no ho arreglarem”, recrimina, assegurant que, sense una estratègia alineada amb aquests objectius, no serà possible revertir la situació.

Durant aquesta legislatura, les polítiques lingüístiques impulsades pel Govern del PP amb el suport –i l'exigència– de Vox han girat entorn de la introducció de la “lliure elecció de llengua” en l'ensenyament, la flexibilització o eliminació dels requisits de coneixement de català en l'administració i el blindatge de l'espanyol com a llengua vehicular. En conjunt, es tracta d'un paquet d'actuacions que, segons conservadors i extrema dreta, busquen garantir la “llibertat lingüística”, però que col·lectius educatius i socials perceben com un canvi d'orientació respecte al model de normalització lingüística vigent des de la dècada dels vuitanta.

En el fons, el llibre de Marí planteja una qüestió política de major importància: quin tipus de societat vol ser Balears en un context de transformació constant. Per a l'investigador, la sostenibilitat lingüística no és només una qüestió de preservar una llengua, sinó d'evitar la fractura social. L'objectiu, recorda, hauria de continuar sent el mateix que es va fixar en la Transició: que tota la població conegui les dues llengües oficials per a garantir igualtat d'oportunitats i cohesió. Sense aquest horitzó compartit, adverteix, el risc és la consolidació de comunitats lingüístiques separades i potencialment enfrontades.