L'or blanc de Menorca: “L’illa no és només turisme i vaques”

Un paisatge lunar fet de milers de cavitats circulars a l’escorça rocosa. Un sòl extraterrestre que sembla un somni febril de la prehistòria. Així és caminar pels cocons del llevant de Menorca, com passejar per un rusc d’abelles fet de pedra on no floreix la mel, sinó la sal. Un llarg viatge al centre de la història de les Balears en què aquest mineral comestible ocupa un paper central, no només per a l’illa i els seus habitants, que la cultiven de manera natural des de fa mil·lennis, sinó per a la mateixa història de la humanitat. Es calcula que, des de l’edat del bronze, l’illa va ser un important epicentre de producció i comercialització de sal a escala artesanal, que va facilitar el comerç i l’intercanvi amb altres civilitzacions de la conca del Mediterrani.

“La paraula cocons, amb la qual designam aquestes cavitats circulars on es diposita la sal de manera natural, prové del llatí caucus, que vol dir recipient o tassa. Probablement, el seu ús es va popularitzar durant la dominació romana de les Illes i ha quedat com un record d’aquest procés històric fins als nostres dies”, explica Adolf Sintes, autor del llibre Cocons i salines a Menorca i investigador de l’Institut Menorquí d’Estudis. A causa del caràcter orgànic i artesanal d’aquesta producció, no existeixen jaciments arqueològics que puguin respondre amb detall a la pregunta sobre com es duia a terme aquesta explotació salina durant el període comprès entre el 3000 i el 130 aC, moment que va des del primer període talaiòtic fins al moment de la dominació romana de l’illa. “Es tracta, en tot cas, d’una activitat mil·lenària basada en el procés natural d’evaporació de l’aigua marina dipositada en aquestes oquedats rocoses. En evaporar-se l’aigua, la sal es cristal·litza i sedimenta i pot retirar-se directament de la pedra”, explica Sintes en conversa amb elDiario.es.

Es tracta d’una activitat mil·lenària basada en el procés natural d’evaporació de l’aigua marina dipositada en aquestes oquedats rocoses. En evaporar-se l’aigua, la sal es cristal·litza i sedimenta i pot retirar-se directament de la pedra

Cal destacar que durant l’edat del bronze i fins a l’alta edat mitjana, la sal va ser un recurs essencial per a la vida quotidiana: s’utilitzava per conservar aliments —especialment carn i peix—, per a l’alimentació humana i del bestiar i en alguns processos bàsics de comerç i emmagatzematge d’espècies. Tenint en compte que es calcula que les aigües del Mediterrani contenen entre 30 i 31,6 quilos de sal comuna per m³, no és difícil imaginar per què Menorca s’integraria —de manera limitada al principi i molt més profundament després de la romanització balear— dins les dinàmiques comercials del Mediterrani, on la sal era un bé estratègic.

“Cal pensar en com era —i és— de clau aquest mineral en la història del Mediterrani. De les seves múltiples propietats i qualitats passa ràpidament a convertir-se en un símbol: de força, de saviesa, d’eternitat, en certes ocasions; a vegades, paradoxalment, d’esterilitat i de mort. En l’actualitat ha renovat el seu interès a convertir-se en matèria primera per a la indústria química. El fet sorprenent que cal subratllar és que la sal és un dels pocs productes que, per ser d’imperiosa necessitat, ha mantingut la seva importància al llarg dels temps i les cultures. Gairebé sempre on hi ha un ésser humà, no hi falta la sal”, explica Joan Vilà, autor de l’estudi La producció antiga i el comerç de la sal al Mediterrani Occidental.

Cal pensar en com era —i és— de clau aquest mineral en la història del Mediterrani. De les seves múltiples propietats i qualitats passa ràpidament a convertir-se en un símbol: de força, de saviesa, d’eternitat, en certes ocasions; a vegades, paradoxalment, d’esterilitat i de mort

Consultat per elDiario.es, Adolf Sintes confirma que, malgrat la manca de documents, “és molt possible” que la producció de sal a Menorca hagués tingut el seu auge durant l’etapa púnica, entre el 1000 i el 500 aC, i durant la dominació musulmana entre el segle VII i el XIII. L’autor planteja com a hipòtesi que van ser els cartaginesos qui van impulsar l’explotació salinera a les Balears, gràcies a la seva tècnica i organització, en un context de forta activitat comercial. En aquesta etapa, la demanda de sal va créixer notablement per indústries com les saladures i la producció de gàrum —una salsa de peix a base de sal marina—, fet que hauria afavorit el desenvolupament d’aquest recurs com a mercat emergent.

L’edat mitjana i la Menorca britànica

Amb els primers anys de l’administració de la Corona d’Aragó després de vuit segles de dominació musulmana, Menorca comença a regular l’activitat salinera. Serà el lloctinent del rei, Dalmau Sagarriga, qui autoritzarà mitjançant document l’extracció de sal, tot i que es mantindria gratuïta “sempre que fos per a ús personal”. En paral·lel, altres territoris incrementen la seva activitat i neix una protoindústria salinera a València i Eivissa.

“Hi ha un intent d’articular una indústria en l’àmbit local en el que actualment és Binissaida, al terme municipal des Castell, on es pot comprovar que es va intentar construir un assecador amb pedres portades de Ciutadella. Malauradament, aquesta iniciativa no va prosperar, però parla de la importància del sector i de l’intent d’aprofundir en la seva industrialització durant aquesta època”, explica Sintes.

És la Guerra de Successió i el canvi de sobirania territorial de Menorca a mans britàniques el moment clau en què la sal viurà la seva etapa d’esplendor, ja que des de 1713 Maó es converteix en un port estratègic i obert al comerç internacional, en part a causa del model liberal i sense aranzels que va implantar el govern anglès. “Les autoritats britàniques van fomentar l’arribada de mercaders de tot el Mediterrani i especialment dels anomenats ‘Cos de Grecs’, d’origen grec, que van obtenir concessions a Cala Tirant, Sant Felip i La Mola. Moltes de les famílies arribades a Menorca estaven vinculades a la diàspora del Mediterrani oriental, ja que en aquella època Grècia es trobava ocupada per l’Imperi Otomà”, explica l’investigador Sintes al seu llibre.

Aquestes famílies, que van arribar a ser immortalitzades a la novel·la Els Nikolaidis, de l’autor menorquí Josep Maria Quintana, aportaven capital, contactes i experiència comercial a la indústria salinera, fet que va facilitar la consolidació de les Salines de la Concepció, un projecte que recentment ha estat recuperat després de segles d’abandonament. “En aquest context i durant aquest període es podria dir que la sal menorquina deixa de ser un recurs local per integrar-se en circuits comercials més amplis”, conclou Sintes.

Decadència i renaixement

El final de la Menorca britànica va arribar amb el nou segle i, amb aquest, un gir poc favorable per a la indústria de la sal. El canvi de sobirania a començaments del segle XIX i la restitució al marc regulador del Regne d’Espanya va suposar la fi de les condicions que havien permès créixer el sector: es va expulsar les col·lectivitats salineres de comerciants establerts a l’illa gairebé exclusivament gràcies a aquesta activitat, van tornar els impostos, aranzels i figures com el delme eclesiàstic, que van encarir la producció i van reduir la competitivitat davant d’altres centres saliners més grans i eficients del Mediterrani. L’administració, abans procliu al naixement d’una petita burgesia industrial, ara tancava les portes al comerç i es constituïa en un poder centralitzat que rebutjava valorar una activitat perifèrica i d’escala limitada.

Sense incentius, inversió ni protecció efectiva, les salines van quedar exposades a un mercat desfavorable, frenant el seu desenvolupament i marcant l’inici d’una llarga etapa d’estancament. “Cal pensar que, amb el retorn de l’administració espanyola, una de les primeres coses que van fer va ser expulsar jueus i grecs de l’illa. Això ja havia passat parcialment amb l’administració francesa, però a partir de 1810 es consolida definitivament. Malgrat aquesta expulsió, alguns menorquins van intentar continuar amb la tradició salinera i es funda ja en període espanyol la Salina de Mongofre, que és l’única que es troba al terme municipal de Maó”, explica Sintes.

Malgrat l’abandonament estatal, a mitjan segle XIX es funda la Salina de la Concepció, que el 1854 ofereix la seva primera collita de “flor de sal”, un tipus de sal marina d’alta qualitat formada per una escorça delicada de cristalls piramidals que suren a la superfície de l’aigua mentre s’evapora en amples batees de marès i que ha de ser recollida en el moment exacte de la seva “floració”, abans que s’evapori de nou. Una flor —de sal— d’un dia.

“La nostra activitat es remunta a la família Salort d’Alaior, propietària de la finca des de 1614”, expliquen els actuals propietaris, que assenyalen que, tot i produir sal durant més d’un segle, la indústria “va tancar el 1984, després de cent trenta anys d’operació ininterrompuda”, en part a causa de l’auge d’altres sectors econòmics com el model turístic.“El 2018 vam reprendre l’activitat i vam decidir apostar per un model artesanal basat en els principis ecològics i ambientals més estrictes. Creiem que hi ha formes d’habitar Menorca que no són només turisme ni només vaques i formatge. La sal també és sector primari, respectuós amb la natura i amb una connexió profunda amb aquesta terra”, conclouen. Després de la restauració i la reactivació de la Salina de la Concepció, la Comissió Europea va atorgar a la finca el premi Europa Nostra 2026 per la seva recuperació exitosa, la conservació patrimonial i el respecte pel medi ambient.