LLEGIR EN CASTELLÀ
“El pintor desconegut més famós del món” –així el va definir Andy Warhol– va arribar a Deià (Mallorca) l’any 1953 per una carambola del destí. D’origen alemany i format a París sota la tutela de Fernand Léger, Abdul Mati Klarwein (1932-2002) viatjava amb la intenció de passar l’estiu a Eivissa. Però el mal temps a la Mediterrània obligà a canviar el rumb del seu vaixell cap a Mallorca. En desembarcar al port de Palma, recordà una conversa que havia tengut temps enrere en una festa parisenca amb l’arqueòleg Bill Waldren, qui li havia parlat d’un poble remot entre la muntanya i la mar que valia la pena visitar.
Impulsat per aquella recomanació, agafà un autobús cap al nord de l’illa. Durant el trajecte, en travessar el coll de Valldemossa i contemplar el vall, alguna cosa es despertà dins ell. “Plaf! Davant jo tenia un paisatge equilibrat, total”, va escriure aquella mateixa nit al seu diari. Va ser una epifania estètica, espiritual i vital. En aquella conjunció d’orografia salvatge, intervenció humana integrada en el paisatge, llum líquida i mar hipnòtica, Klarwein hi reconegué una llar.
Tenia tot just 21 anys. Llogà una caseta petita per 250 pessetes mensuals i decidí passar-hi aquell hivern del 53. El seu fill Balthazar ho sintetitza amb precisió: “No tornà mai a Eivissa. Es va enamorar de Deià. Des del primer moment s’hi va sentir com a casa”. Aquell encontre fortuït amb un paisatge carregat d’energia tel·lúrica marcà l’inici d’una relació de mig segle entre Klarwein i la Tramuntana mallorquina; un dels vincles més fèrtils entre un creador visionari i un territori sagrat de la Mediterrània.
Mati Klarwein, un jove pintor amb molt de talent de 21 anys, es topà amb el paisatge de la seva vida en travessar el coll de Valldemossa. La revelació va ser immediata. Decidí quedar-s’hi i segellà una aliança molt fructífera entre creador i paisatge
Un artista sense casa, però amb temple
Encara que Mati Klarwein va mantenir una vinculació profunda amb Deià durant mig segle, mai no fou propietari d’una casa al poble en el sentit estricte. Als anys cinquanta, amb l’ajuda del seu pare —arquitecte format a la Bauhaus—, construí una caseta damunt la cala de Deià. Tanmateix, la vengué poc després per poder finançar un viatge al voltant del món. Després d’aquella experiència, Klarwein optà per llogar diferents habitatges pel municipi, vivint en cases prestades, ruïnes ocupades o tallers improvisats.
La seva vida a Deià estava profundament arrelada, però materialment era errant. Per ell, els doblers no eren un fi, sinó una eina per sostenir la seva vida artística i la seva llibertat. “Allà on vivia, creava un espai màgic, un santuari per a la imaginació”, recorda la seva filla Serafine. Cada lloc es transformava sota la seva influència en un temple creatiu.
Visqué en moltes cases prestades o llogades, com la finca de Son Rullan, un antic monestir del segle XIV mig abandonat i encaramat dalt un turó; un autèntic balcó sobre la Mediterrània, escortat per la presència de muntanyes escarpades. La propietat pertanyia als seus amics Fred i Annie Grunfeld, que li oferiren aquell refugi suspès entre el cel i la mar.
Allà, Klarwein convertí allò precari en sagrat. Sota un tendal obert al paisatge, hi instal·là el seu estudi i hi treballava amb una meticulositat gairebé monàstica. Passava hores observant cada pedra, cada solc del terreny, captant els matisos canviants de la llum. En la seva pintura, cada fragment de l’entorn mereixia ser representat amb devoció absoluta. La seva minuciositat era digna dels mestres holandesos.
Quan queia la nit, la seva casa es transformava en punt de trobada per a músics, artistes, veïnats i forasters, que es reunien en improvisades jam sessions amb tambors africans, jazz afrocubà, funk o flamenc. La música era part de la seva rutina quotidiana. “Pujaves de la cala i et paraves a ca na’n Mati. Sempre hi havia una jam session en marxa”, recorda el seu amic, l’escriptor i músic Tomàs Graves.
Deià-New York Connection
Durant les dècades de 1960 i 1970, Deià visqué la seva època daurada; es convertí en un oasis de llibertat creativa i de comunió intergeneracional on l’art se respirava com l’aire. Va ser un laboratori humà, social i estètic que atreia poetes, músics, pintors, cineastes, filòsofs i cercadors d’una altra manera de viure. D’entre tots, Mati Klarwein es convertí en una de les figures centrals, “una mena de filòsof i xaman quotidià”, segons els qui el conegueren bé. L’estudi de pintura de Klarwein era un cosmos d’objectes màgics, discs de vinil, instruments musicals i altars improvisats. En aquest context, sense rellotges ni guions, en Mati pintava amb una disciplina obsessiva, però ho compaginava amb una celebració contínua. “Pintura, migdiada i festa”, resumeix Serafine.
La seva casa —fos a Son Rullan, al seu estudi de Nova York o a qualsevol altra morada provisional— ben aviat es convertia en un vòrtex creatiu on es mesclaven el jazz, la psicodèlia, els tambors afrocubans i les converses nocturnes sobre allò diví i allò humà. Allà, el pintor es transformava en un amfitrió generós i en un percussionista exigent. Tomàs Graves descriu aquells esdeveniments “amb música en directe, guitarres i calipso caribeny”. “Amb el pas dels anys, els bongos cediren el pas a les congas, i les improvisacions acústiques evolucionaren en jam sessions més psicodèliques, marcades pel flamenc latin jazz, l’afrobeat i la música negra que tant influencià en Mati”, afegeix.
Klarwein convertí cada espai que habità en un temple creatiu. Des de casetes damunt la cala fins a ruïnes a la muntanya com Son Rullan, on treballava sota tendals improvisats i envoltat de teranyines intencionades
“Les cases eren espais underground, on hi havia una celebració contínua”, recorda Serafine. Aquell refugi a la Serra de Tramuntana no només acollia jam sessions espontànies —on en Mati, exigent amb la qualitat musical, imposava la seva llei: “Si no pots tocar amb ritme, fora”—, sinó que també funcionava com un santuari espiritual on els visitants esdevenien participants d’un ritu. Entre Nova York i Deià, Mati Klarwein no només alternà residències, sinó que construí un sistema dual. La metròpoli com a laboratori, i el poble mallorquí com a úter simbòlic.
Gràcies a la seva intensa connexió amb Nova York i amb l’escena contracultural afroamericana dels anys 60 i 70, Mati Klarwein es convertí en un pont privilegiat entre la pintura psicodèlica i la música d’avantguarda. Des del seu loft a l’Upper West Side —prop del Dakota Building i veïnat de la Factory d’Andy Warhol—, Klarwein rebia músics com Miles Davis, Jimi Hendrix o Carlos Santana. O filòsofs com Timothy Leary. No només compartia vetlades amb ells, sinó que els oferia el seu art com a vehicle visual per a les seves exploracions sonores. Fruit d’aquesta complicitat estètica, l’any 1970 nasqueren portades mítiques com Bitches Brew, de Miles Davis, o Abraxas, de Carlos Santana, on el traç místic i afro-còsmic de Klarwein esdevingué un icona visual d’abast global.
Connectat amb les escenes més capdavanteres de Manhattan, Klarwein fou un pont entre la pintura psicodèlica i la música negra. Al seu estudi novaiorquès gestà imatges que acompanyarien discs històrics com Abraxas de Santana o Bitches Brew de Miles Davis, convertint-se en un icona visual de tota una generació
Per a Glenn O’Brien, cronista lúcid de la contracultura i editor de Interview Magazine, conèixer Mati Klarwein fou com accedir a un secret que transformaria per sempre la seva percepció de l’art i de la realitat. En el seu text per a Paradís perdut i retrobat (2005), O’Brien descriu Klarwein com un autèntic mag modern: “Un aristòcrata kàrmic, amb ànima feliç i sense res a demostrar. No tenia rotllo, tenia conversa i carisma”.
Mentre l’art contemporani es dividia entre el pop superficial, la psicodèlia naïf o el conceptualisme àrid, Klarwein cultivava una visió complexa, exuberant i tècnica, capaç de representar l’invisible amb una precisió renaixentista i una càrrega simbòlica brutal. La seva pintura —continua O’Brien— “no era només psicodèlica, era xamanisme”. “Entre Nova York i Deià, en Klarwein no vivia entre dos mons, sinó que els connectava”, afegeix. Era, als ulls de Glenn, un eix magnètic entre la sofisticació urbana i l’espiritualitat tel·lúrica, un artista total l’obra del qual encarnava la possibilitat que la màgia encara existís en un temps que havia deixat de creure-hi.
Durant els anys de plenitud artística i espiritual de Deià, Mati Klarwein es convertí en una figura essencial de l’ànima del poble. Com recorda Cristina Barchi, la seva aliada en la defensa del paisatge de la Tramuntana, “resultava paradoxal i inspirador veure que, mentre es retirava a la solitud d’un pujol davall la muntanya per pintar, estava, alhora, al corrent dels corrents ecopolítics més avançats”.
Des d’aquella aparent desconnexió, en els seus darrers anys de vida, Klarwein decidí implicar-se públicament com si tengués vint anys. “Va saber atreure altres estrangers cap a l’activisme local, fins i tot aquells que no parlaven català ni castellà i no es podien informar pels canals habituals. Això és una cosa que avui no es fa —es lamenta Barchi— i es perden molts aliats”.
El gir dels anys 80
El paradís començà a esquerdar-se a finals dels anys vuitanta, quan Deià entrà en una etapa que marcaria l’inici de la seva transformació irreversible. Durant dècades havia estat un laboratori de vida artística i comunitària, però començà a convertir-se en un aparador de luxe, amb un model incipient de gentrificació. La comunitat d’artistes, que s’havia integrat de manera natural en el teixit del poble, fou desplaçada a poc a poc per la lògica del turisme exclusiu. Serafine Klarwein resumeix aquella transformació: “Passàrem de ser participants a convertir-nos en simples observadors”.
Mati Klarwein no acceptà aquesta mutació amb passivitat. Ben al contrari: activà una nova faceta de la seva vida com a artista militant. Amb la mateixa precisió amb què pintava els seus paisatges visionaris, es lliurà de ple a la defensa del territori i de la identitat de Deià i del paisatge de la Tramuntana. El seu art es transformà en eina de denúncia i resistència. Elaborà cartells per a l’entitat ecologista GOB, participà en manifestacions, intervingué mapes urbanístics amb monstres de ciment i creà obres crítiques davant la destrucció del paisatge.
El seu activisme fou tan radical com la seva pintura. Intervingué mapes, dissenyà cartells, liderà manifestacions i convertí l’estètica en denúncia. Cada agressió al paisatge de la Tramuntana era, per ell, un crim estètic i espiritual
El seu activisme combinava la potència de la imatge amb la ironia de l’art. Quan qualcú va proposar canalitzar el torrent de Deià sota una capa de formigó, Klarwein reaccionà amb fermesa. Afirmava que cobrir el torrent equivalia a amputar la vena vital del poble. En la seva visió, el paisatge era un ésser viu, i qualsevol agressió era una ferida profunda.
Per ell, l’art ja no podia limitar-se a la contemplació estètica. Calia actuar. En els seus darrers anys repetia que “l’únic ofici que valia la pena en aquell moment era ser ecologista”. El seu compromís s’emmarca dins una consciència que es venia gestant a Mallorca des de finals dels anys setanta, quan campanyes com “Salvem sa Dragonera” havien encès la flama de l’ecologisme insular.
A finales de los 80, el Deià místico comenzó a resquebrajarse. El turismo de élite y el mercado inmobiliario desplazaron a la comunidad creativa. Klarwein reaccionó transformando su arte en trinchera
Durant les dècades dels vuitanta i noranta, quan l’amenaça del formigó començà a estendre’s amb força per la Serra de Tramuntana, Klarwein i Tomàs Graves impulsaren el col·lectiu Amics de la Serra de Tramuntana. El seu objectiu era aturar un projecte d’autovia litoral que pretenia connectar Valldemossa, Deià i Sóller. El traçat projectat travessava un dels paisatges més delicats i bells de l’illa i amenaçava amb convertir la Costa Nord en un simple corredor turístic d’alta velocitat.
Per a Klarwein, aquella lluita no era política ni puntual. Era estètica i espiritual. Havia pintat Deià pedra a pedra. Veure aquell santuari reduït a runes sota l’asfalt era, per ell, una afronta directa. La implicació també es vivia dins ca seva. El seu fill Balthazar recorda que ell i el seu germà Salvador pintaren, juntament amb el pare, una pancarta monumental amb autopistes en forma de monstres devoradors que estigué penjada diverses setmanes a l’avinguda Argentina de Palma, i participaren en una protesta que tallà la carretera entre Deià i Sóller.
El clímax d’aquella resistència tingué lloc una nit que ja és llegenda. Cristina Barchi hi era: “Va ser a Son Rullan. Hi hagué pocs convidats, però entre ells hi havia els cantants Sting i Annie Lennox. Pujaren a peu pel camí costerut, en plena foscor, en silenci, deixant-se amarar pels olivars centenaris i per la majestuositat del paisatge. En Klarwein els va captivar”.
El clímax d'aquella resistència va tenir lloc una nit que ja és llegenda. Cristina Barchi va estar allà: “Va ser a Son Rullan. Hi va haver pocs convidats, però entre ells hi havia els cantants Sting i Annie Lennox. Van pujar a peu pel camí costerut, en total foscor, en silenci, deixant-se amarar per les oliveres centenàries i la majestuositat del paisatge.” Klarwein els con.
La nit que organitzà un sopar íntim amb Sting i Annie Lennox a la seva “caseta” va suposar un punt d’inflexió. Aconseguí visibilitzar l’amenaça sobre la Tramuntana i sumar-hi suports internacionals. La causa local es convertí en una causa global. I s’aconseguí aturar el projecte
A partir d’aquella nit de converses i música sota les estrelles, es desfermà una onada de solidaritat. Poc després, Peter Gabriel, Lou Reed, Claudia Schiffer, Jean-Baptiste Mondino i Bettina Rheims, entre molts altres, signaren el manifest en defensa de la Tramuntana. La causa local es convertí en una preocupació internacional, i el Govern balear reculà.
Barchi ho resumeix amb contundència: “Aquell projecte defensat per Jaume Matas (expresident balear del PP i exministre de José María Aznar) era una serp d’asfalt que sobrevolava el poble i la cala perquè els turistes arribassin cinc minuts abans a Sóller. En Klarwein entengué que calia aturar-lo, i ho va fer a la seva manera. Amb art. Amb màgia. I amb veritat”.
Deià no era només un refugi físic per a en Mati, sinó una extensió de la seva ànima i de la seva obra. La seva pintura documentava el paisatge amb devoció mística. Cada pedra, cada solc, cada ombra era captada amb una precisió obsessiva
Decepció final
El final de l’idil·li arribà una nit d’estiu, amb una provocació i un micròfon a la mà. Era a principis dels anys noranta, durant una festa organitzada per Klarwein a l’hotel La Residencia —amb permís previ, músics convidats i un ambient festiu—, quan un client es queixà pel volum. Des de recepció, un empleat intentà dissoldre el concert. En Mati demanà parlar amb els propietaris. Com que no obtingué resposta, agafà el micròfon i llançà la seva proclama sarcàstica:
“Això havia de ser una residència d’artistes! Mort als feixistes…!”
No fou una sortida de to puntual, sinó una declaració de ruptura. Aquell artista que havia contribuït a convertir aquell indret en un altar còsmic ja no encaixava en el model “boutique” del nou Deià. Quan desembarcaren les immobiliàries i els turistes vip, l’autenticitat es tornà incòmoda. En els seus darrers anys, Klarwein contemplà la possibilitat de traslladar-se al sud de l’illa, a Campos. L’amenaça constant sobre les muntanyes que l’havien seduït es tornà opressiva. Tot i així, mai no abandonà Deià, ni l’art, ni l’activisme.
Allà va morir l’any 2002, als 69 anys. Les seves cendres foren enterrades al cementeri del poble, prop de la tomba de Robert Graves, tancant poèticament el cercle iniciat dècades enrere per dos esperits lliures que somiaren una altra manera d’habitar la Mediterrània.
Mati Klarwein va morir el 2002. Fou enterrat al cementeri de Deià, a tocar de Robert Graves. No només deixà quadres: deixà un advertiment —sense ànima, el paradís es converteix en un escenari buit. La seva vida fou un far i un escut. I la seva obra, una crida urgent a despertar
El llegat de Klarwein traspassa la pintura. És una advertència sobre allò que ja hem perdut, però també una inspiració sobre allò que encara podríem salvar. Deià encara enlluerna, però ja no és el mateix. I en Klarwein ho intuïa. En tot cas, a GodJokes, un dels seus darrers llibres, va profetitzar: “El final del món és molt a prop… així que pren-te el teu temps”.