Deià, el refugi de Robert Graves convertit en aparador per a turistes de luxe

Deià, un petit poble encimbellat a la Serra de Tramuntana mallorquina, es convertí durant bona part del segle XX en un inesperat epicentre de creació artística. Poetes, pintors i músics amb fam de llibertat i bellesa hi trobaren, entre els seus bancals d’oliveres, cales asprives i cels diàfans, un espai on la vida recuperava un ritme que en altres llocs s’estava perdent davall l’asfalt i la pressa.

D’entre tots els forasters que arribaren a Mallorca, un marcà la diferència: Robert Graves, el poeta britànic que, el 1929, digué “Adéu a tot allò” —títol de la seva autobiografia— i es refugià en aquest racó mallorquí per reconstruir la seva vida i la seva obra.

Però la història de Deià no és la d’un paradís immutable. Al llarg del segle XX va ser a l’avantguarda de moltes coses, també de la gentrificació que més tard s’estendria per tota Mallorca.

Amb la música com a fil conductor, Tomás Graves, el fill petit del poeta, ha teixit a Afinando al alba (Libros del Kultrum, 2025), una crònica de l’evolució social i emocional d’Espanya i Mallorca, on Deià apareix com un microcosmos que anticipa la tensió entre l’autenticitat i la turistificació, entre l’art com a forma de vida i el mercat convertit en espectacle.

Tomás, músic i escriptor, conclou aquestes memòries —acabades de publicar en castellà— l’any 1992, evitant narrar allò que confessa que “li fa molta pena”: haver estat testimoni de la transformació d’aquell Deià, que va ser un laboratori de llibertat creativa, en un escenari on la bohèmia es convertí en marca i les cases on s’imprimia poesia passaren a ser objecte d’especulació.

L’especulació immobiliària, l’escalada infinita de preus i el turisme de luxe s’intensificaren amb l’arribada de l’hotel La Residencia, que per a molts marcà un abans i un després en la història del poble. “Crec que hi ha tres etapes al segle XX a Deià: abans de la guerra, després de la guerra i després de La Residencia”, resumeix Tomás Graves, condensant en una frase l’impacte d’aquell canvi.

Els anys noranta anaren buidant el poble d’artistes, reemplaçant l’autenticitat per l’aparador, els pintors per les galeries i les muses per models de revista. “L’especulació substituí l’autenticitat i robà al poble la seva ànima bohèmia”, lamenta Graves.

Les festes amb bongos, vi local i marihuana deixaren pas a còctels cars i al consum de cocaïna entre rics i celebritats que arribaven amb grans iots, alterant per sempre la calma de Deià.

Molts situen l’inici de la fi del Deià bohemi amb l’obertura de La Residencia. Robert Graves no arribà a veure el deteriorament que es produiria poc després, quan el mercat guanyà la partida.

La forja del Deià artístic

Robert Graves arribà a Deià amb la determinació de reconstruir la seva vida i la seva poesia després del trauma de la Primera Guerra Mundial i el clima asfixiant de l’Anglaterra d’aleshores. “L’expansió de la tècnica i les màquines després de la guerra l’angoixava”, explica el seu fill Tomás, assenyalant com el seu pare, un poeta celta d’ànima lliure, necessitava un lloc on el temps es regís per les estacions i no pel rellotge.

L’acompanyava Laura Riding, poeta estatunidenca, amb qui mantenia una intensa relació creativa i personal. Tots dos cercaven un lloc assequible i apartat. Va ser un amic pintor alemany de retrats ràpids qui els digué que a Deià, un petit poble de Mallorca, “el peix costava cinc cèntims i l’emigració havia deixat moltes cases buides”. A més, ja hi havia una petita colònia d’artistes com els catalans de Llucalcari: Joan Junyer, Sebastià Junyent, Mir, Rossinyol… i els locals estaven acostumats a conviure amb bohemis. El poble, després del pas de l’Arxiduc Lluís Salvador i el record llunyà de Ramon Llull, havia après a rebre “gent rara” sense escàndol.

Va ser llavors quan Graves començà a construir Ca n’Alluny, “la casa llunyana” que es convertiria en el seu refugi permanent i en l’epicentre de la seva producció literària. Avui és un museu, dirigit per William Graves, un altre dels fills del poeta. Allà escriuria bona part dels seus poemes, assaigs i novel·les històriques, més de cent títols en total. En aquells primers anys a Deià, la senzillesa i el contacte amb la natura permeteren a Graves recuperar la disciplina creativa i el pols vital que la guerra de trinxeres li havia segat.

Robert Graves sembrà la llavor d’un Deià artístic i lliure, un oasi llibertari i un refugi de creadors que aspiraven a una vida més simple i fèrtil, on la poesia i l’art podien germinar al ritme de les estacions i dels influxos de la lluna, lluny de les pressions de la modernitat i de la lògica industrial que ell havia decidit deixar enrere.

Els anys trenta foren el pròleg del que Deià arribaria a ser més endavant, “una petita república de llibertat creativa”. Amb Robert Graves com a pol d’atracció, començaren a arribar cada cop més artistes, escriptors i músics al poble, cercant un lloc on la vida es fongués amb la creació. A Ca n’Alluny, Graves no només escrivia, també teixia xarxes d’amistat i complicitat artística que convertiren Deià en un refugi sense igual a la Mediterrània.

La historia de Deià no es la de un paraíso inmutable. A lo largo del siglo XX estuvo a la vanguardia de muchas cosas, también de la gentrificación que más tarde se extendería por toda Mallorca

Les festes que s’organitzaven al poble reflectien aquesta atmosfera. Laura Riding, parella de Graves en aquell moment, posava discos de Louis Armstrong, després un grup local tocava en directe i la gent ballava “aferrats”, una cosa excepcional a la Mallorca d’aquella època. Deià començava a omplir-se els dissabtes vespre de joves d’altres pobles atrets per aquella llibertat de costums que ja anticipava l’esperit contracultural que anys després inundaria el lloc.

Graves proposà crear a Deià una comunitat artística i una universitat lliure com a alternativa al turisme incipient, que ja generava desconfiança entre els creadors. La idea naufragà quan un temporal destruí la carretera que connectava el poble amb la cala, un projecte que Graves havia finançat amb els drets d’autor de Jo, Claudi.

La interrupció de la guerra

El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’ambient de llibertat i obertura que es respirava al poble es transformà en sospita i perill. Només una família estrangera, la del pintor Gites, resistí els anys de la contesa tancada dins ca seva. Les autoritats no li permetien pintar paisatges per por que pogués facilitar informació per a un possible desembarcament de l’enemic.

Robert Graves i Laura Riding es varen veure obligats a abandonar l’illa. Un vaixell de la Royal Navy evacuà els britànics de Mallorca. Graves aconseguí convèncer el capità perquè permetés pujar a bord a Karl Gay, un amic alemany i jueu. Va ser un gest que probablement li salvà la vida, ja que, si hagués tornat a Alemanya, hauria acabat en un camp de concentració.

Després d’abandonar Mallorca, Graves i Riding passaren un temps a França, però la Segona Guerra Mundial els obligà a creuar l’Atlàntic. Va ser als Estats Units on Graves conegué Beryl, esposa anglesa del seu col·laborador Alan Hodge, qui es convertiria en la seva companya definitiva.

En aquesta travessia pel desert, lluny de Mallorca, escrigué el seu llibre més influent, La Deessa Blanca (1948), on la seva inspiració celta es mescla amb la mitologia mediterrània del seu enyorat Deià.

Amb Beryl tingué tres fills i, després de la contesa, sentí la crida de l’illa que havia deixat enrere. El 1946, Graves tornà a Mallorca amb la seva nova dona, universitària d’idees esquerranes, qui el seguí amb els seus tres fills. Vuit anys després naixeria el seu fill Tomás, qui avui és memòria viva d’aquell Deià irrepetible.

A Deià, Robert Graves trobà un lloc on escriure, estimar i viure en plenitud. Però l’especulació immobiliària i el turisme d’elit canviaren per sempre el batec d’aquest poble idíl·lic

L’esplendor dels anys 50 i 60

El retorn de Graves marcà el primer pas cap al renaixement de Deià com a enclavament creatiu. Els anys de postguerra, amb Europa recomposant-se, foren el preludi d’un nou auge artístic durant la dècada dels cinquanta, quan aquella Mallorca rural i barata es convertí en un imant per a artistes de tot el món que cercaven viure amb poc, divertir-se i crear. Deià es transformà de nou en un refugi per a pintors, músics, poetes i fotògrafs que compartien taula, somnis i festes, en un lloc on la vida i l’art es podien fusionar a preus raonables.

En aquells anys, el poble rebé primer els beatniks i, més tard, els hippies, que trobaren a Deià un esperit de contestació i de recerca espiritual similar al que havia motivat Robert Graves a establir-s’hi dècades abans. “Als anys 60 va passar una cosa que en Graves ja havia viscut als anys 20: una reacció a la guerra i al materialisme que provocà la cerca d’alguna cosa més espiritual”, assenyala Tomás Graves, connectant la contracultura amb la filosofia vital del seu pare. En aquella època, Robert es convertí en el patriarca de Deià, com abans ho havien estat l’Arxiduc Lluís Salvador i Ramon Llull.

“Als anys 50 començaren a establir-se grans figures a Deià, entre elles George Sheridan i William Waldren… Després hi arribà el pintor Mati Klarwein, l’any 57 o 58… Hi havia un ambient de llibertat, un ambient social molt relaxat i obert, es feien moltes festes”, afegeix Tomás.

S’organitzaven celebracions improvisades a la cala, a Ca n’Alluny o a les cases que els artistes cuidaven a canvi d’un sostre. “Els habitatges eren baratíssims… moltes estaven buides i es deterioraven si no les habitaves. Allà entraven els poetes i pintors bohemis que podien presumir de patir per l’art mentre gaudien intensament de la vida”, explica Tomás.

També hi arribaren músics. “En Robert Wyatt dugué un amic seu que era en Kevin Ayers, i aquest dugué en Daevid Allen… arribaren a formar un grup que es deia Soft Machine… el nucli es forjà aquí a Deià”, relata.

Serafine Klarwein, filla de Mati Klarwein —conegut com “el pintor anònim més famós del món” i autor, entre altres obres, del quadre que usà Santana com a portada del seu àlbum Abraxas—, ho recorda així: “Tu entraves en una casa i qualcú estava pintant i et deia: ‘ah, doncs pinta aquí’. O anaves a una altra casa i hi havia música, a una altra preparaven una obra de teatre… tot era participatiu. Era una autèntica comunitat d’artistes”.

Durant aquesta etapa, Graves i la seva família foren un referent per a la comunitat, mostrant respecte per aquells que treballaven amb dedicació i observant amb distància aquells que només cercaven diversió. L’ambient de Deià combinava llibertat amb disciplina creativa. Robert Graves mantenia un ritme estricte: escrivia fins al migdia, després nedava a la cala i tornava al seu estudi per continuar amb la seva producció literària. Passava una cosa similar amb en Mati Klarwein, que tot i allargar les festes fins a les cinc del matí, cada dia s’aixecava a les vuit, pintava de nou a una sense faltar mai, feia una gran becada i reprenia els pinzells abans de la següent celebració.

Com descriu Tomás, Deià era una “olla” on tot ressonava i res no passava desapercebut, però el respecte per l’art era un valor compartit. Els anys 50 i 60 suposaren l’esplendor artístic de Deià. Pels seus carrers es creuaven pintors que havien exposat a París, músics que enregistraven a Londres i escriptors americans que cercaven inspiració vora la mar. Tot això passava en un espai molt petit, amb una sola carretera d’entrada i una altra de sortida. Un microcosmos, aïllat i, alhora, connectat amb el món.

L'arribada de la decadència

Robert Graves va morir el 7 de desembre de 1985 i està enterrat al bell cementeri de Deià, davall un gran xiprer. Es va estalviar el disgust de presenciar el deteriorament que es produiria poc després al seu poble adoptat. La idíl·lica “república artística” de Deià començà a esquerdar-se amb l’arribada del turisme de masses i l’especulació immobiliària de les dècades de 1980 i 1990. Allò que havia estat un enclavament d’artistes i cercadors de llibertat es va anar transformant, a poc a poc, en un aparador per a turistes d’alt poder adquisitiu i en un destí per a famosos, en el qual la població local, que ja ho havia vist tot, els deixava tranquils.

Molts situen el punt d’inflexió en l’obertura de “La Residencia”, el luxós hotel que s’instal·là al poble damunt terrenys que havien format part de Son Canals. El que per a alguns va suposar un pas cap a la modernitat i la projecció internacional de Deià, per a altres significà l’inici de la fi de l’esperit bohemi que havia caracteritzat el poble durant dècades. Altres apunten, en canvi, a “les ambicions d’un batle constructor que volia polir una mica la imatge d’hippies bruts, i el que va fer va ser acabar espatllant-ho tot”. Els beatniks i hippies que havien envellit al poble assistiren al canvi amb resignació, mentre altres partiren. Les festes a la cala i les jam sessions improvisades deixaren pas a còctels cars i cocaïna al ritme de DJ’s.

Graves passà els darrers anys reclòs a Ca n’Alluny, envoltat de família, amics i la llum de Deià. El cementeri de Deià, amb vistes a la mar i un gran xiprer, guarda la tomba senzilla del poeta

El contacte genuí entre artistes i veïns es va diluir. “Vàrem passar d’una vida en dues dimensions a tres dimensions”, recorda Tomás Graves, referint-se a la transformació d’un poble on els estudis dels artistes es convertiren en immobiliàries i les cases abans habitades per poetes lunàtics passaren a ser residències de luxe a preus inversemblants. “Quan Deià va passar de ser el poble més barat de les illes al més car, es convertí en un cementeri d’elefants”. Serafine Klarwein és més contundent: “Ara veig Deià com un cadàver. Els rics són com voltors que sobrevolen el cos mort. I els turistes són les mosques que es posen damunt allò que en queda”.