Més de 8.000 quilòmetres en bicicleta per defensar la sobirania alimentària: “No és cap utopia”

A les carreteres secundàries de Mallorca, la bicicleta obliga a abaixar el ritme, a sostenir la mirada uns segons més del que és habitual i a parar atenció a allò que sovint queda fora de camp quan es travessa el territori amb cotxo. A aquesta velocitat, el paisatge deixa de ser un decorat de postal turística i comença a mostrar-se com un sistema ecològic ferit.

Ana Santidrián i Edurne Caballero avancen amb les seves bicicletes carregades amb alforges. S’aturen davant una parcel·la acabada de llaurar, nua en ple hivern, i després davant una altra coberta de vegetació espontània. La diferència no és només estètica, sinó que remet a dues maneres diferents d’entendre què és la terra i, sobretot, de què depèn la seva fertilitat.

Santidrián, doctora en Enginyeria Química i Medi Ambient i amb arrels dins el món agrícola, cerca una resposta pràctica a una pregunta concreta: com fer viable una altra manera de conrear. Caballero, biòloga especialitzada en agroecologia, necessitava sortir de les pantalles i dels informes per contrastar sobre el terreny allò que coneixia en teoria amb el que realment passa a les finques. D’aquest encreuament neix Biela y Tierra, una manera d’investigar el territori i les noves formes de fer agricultura.

Des de 2019 han recorregut més de 8.000 quilòmetres en bicicleta i han visitat més de 400 iniciatives agroecològiques arreu d’Espanya. Documenten pràctiques, identifiquen patrons i construeixen un relat que no parteix de la teoria, sinó dels projectes que ja funcionen i serveixen d’exemple.

Durant dos mesos han recorregut Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, visitant desenes d’iniciatives, moltes d’elles fora dels circuits visibles. A Mallorca, finques com Sa Cabreta combinen ramaderia, transformació i venda directa, tancant cicles i reduint dependències. A Menorca, projectes com Santa Cecília integren agricultura i ramaderia en models diversificats que sostenen la producció en el temps. A Eivissa, iniciatives del Comando Agroforestal assagen sistemes basats en processos ecològics complexos, allunyats de l’esquema convencional d’insums. I, en paral·lel, eines com el Banc de Terres d’Eivissa o el Fons de Terres a Formentera intenten resoldre un dels principals colls d’ampolla: l’accés a la terra.

A aquesta escala, els detalls deixen de ser anecdòtics. El tipus de sòl, la humitat retinguda, la presència o absència de matèria orgànica, la gestió de les restes vegetals o la relació entre conreus i ramaderia dibuixen models diferents d’explotació agrícola i ramadera. La majoria requereixen entrades constants de subministraments que venen de fora per mantenir-se. Altres, els que cerquen Ana i Edurne, intenten reorganitzar-se a partir dels propis recursos del territori.

Resiliència insular en un sistema dependent

Una illa és un sistema tancat per definició que depèn d’allò que hi entra i del que és capaç de produir. A Balears, aquest equilibri està profundament descompensat. “Només entre un 10% i un 15% dels aliments que es consumeixen es produeixen localment”, assenyala el geògraf Macià Blázquez-Salom, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Des de l’experiència de camp, el diagnòstic és encara més directe. “A les illes es viu un sense sentit alimentari des de fa molt de temps”, apunta Edurne Caballero. No es tracta només de dependència, sinó d’una desconnexió profunda entre producció, territori i consum. Ana Santidrián hi afegeix un altre matís clau: “No podem sostenir la nostra alimentació damunt una indústria petroquímica que és sinònim de guerra”.

No podem sostenir la nostra alimentació damunt una indústria petroquímica que és sinònim de guerra

I, tanmateix, aquesta fragilitat gairebé no forma part del debat públic. La baixa resiliència insular —la capacitat de sostenir la vida davant interrupcions externes— continua sense traduir-se en polítiques estructurals. “El problema no és l’absència d’alternatives, és la seva manca de pes dins el sistema”, apunten des de Santidrián.

Tot i això, les alternatives existeixen i s’articulen a diferents nivells. A Menorca, la Custòdia Agrària ha permès connectar conservació i producció, mantenint activitat agrària en finques que d’altra manera haurien quedat fora del sistema. Xarxes com l’Aliança per una Menorca Agroecològica treballen en aquesta mateixa direcció, intentant reordenar la relació entre territori, producció i consum des d’una lògica més integrada.

Des de la bicicleta, aquest desajust es percep amb més claredat. És present en els sòls que han canviat d’ús, en els conreus que han desaparegut i han estat substituïts per xalets amb piscina, i en la distància creixent entre allò que es produeix i allò que es consumeix. Com afirma Caballero, “la clau és tornar mirar el territori de cara, entendre què el sosté i què el debilita”.

Balears importa entre el 85% i el 90% dels aliments que consumeix i depèn d’un flux constant de mercaderies per via marítima, fet que converteix l’alimentació en una qüestió directament lligada a l’energia i a la logística

La base energètica d’allò que menjam

Durant dècades, el sistema alimentari de Balears ha funcionat com si l’energia fos infinita. Fertilitzants sintètics, maquinària dependent de combustibles fòssils, transport global i refrigeració constant. Cada un d’aquests elements afegeix una capa invisible que no es percep en el paisatge, però que ho condiciona tot. L’aliment deixa de ser únicament biològic i passa a ser, sobretot, un producte energètic.

Davant aquest model, aquesta ruta en bicicleta revela una lògica alternativa. A les finques que han visitat, la fertilitat no es compra, es construeix. La matèria orgànica torna a la terra i els processos circulars substitueixen els aportaments externs.

Aquesta lògica es fa especialment visible en espais d’experimentació on s’assagen models d’agricultura sintròpica que combinen espècies, temps i funcions ecològiques per regenerar el sòl. Iniciatives vinculades al Comando Agroforestal —una xarxa de tècnics i pagesos que adapta noves tècniques de cultiu a les condicions de la Mediterrània— treballen en aquesta mateixa línia i desenvolupen sistemes productius que no depenen d’aportacions constants, sinó de l’activació de processos naturals.

Quatre illes, un mateix límit

A mesura que avancen els quilòmetres, el mapa es completa com un patró que es repeteix amb variacions. Allò que canvia d’una illa a una altra no és el problema, sinó la manera com es manifesta.

A Menorca, la tensió no és en la producció, sinó en el seu encaix dins el sistema alimentari. “Hi ha demanda alimentària, però el territori no està orientat a cobrir-la de manera eficient”, explica Jara Febrer, coordinadora de l’Aliança per una Menorca Agroecològica. No és una crisi d’activitat agrària, sinó un desajust estructural entre allò que es produeix, com es distribueix i qui hi té accés. Iniciatives com la Custòdia Agrària menorquina han permès sostenir part del teixit productiu, però no han aconseguit revertir aquest desajust de fons.

A Eivissa, el conflicte es desplaça cap a l’ús del sòl. El territori és molt limitat i està intensament disputat. L’agricultura recula davant un model que concentra valor en l’especulació urbanística i el turisme. “Quina capacitat de càrrega té aquest territori?”, es demana Ana Santidrián. La qüestió no és només quant es produeix, sinó quin lloc ocupa la producció dins un model econòmic que prioritza usos que esgoten els recursos. En aquest context, eines com el Banc de Terres impulsat per APAEF intenten recuperar superfície productiva, facilitant l’accés a parcel·les que d’altra manera quedarien fora del circuit agrari.

Mallorca introdueix un matís més complex. Per una banda, existeixen iniciatives agroecològiques que han aconseguit tancar el cercle de la comercialització. “En els projectes agroecològics que hem visitat tota la producció està venuda”, assenyala Santidrián, en molts casos a través de canals curts i amb preus dignes. Xarxes com APAEMA han estat clau per articular aquesta comercialització i connectar producció i consum. Però aquesta imatge conviu amb debilitats estructurals clares. La pressió del turisme i del mercat immobiliari encareix la terra i arracona l’activitat agrària. L’accés a l’aigua es tensiona i es desvia cap a usos no productius. L’agricultura local continua essent minoritària davant el volum importat i, tot i que hi ha xarxa, manca escala. Els projectes funcionen, però queden encapsulats dins circuits concrets i no alteren la lògica dominant.

A Mallorca som dins aquest ‘vall de la mort’ típic de la innovació: hi ha iniciatives que funcionen, però no arriben a una escala suficient per transformar el sistema

A Formentera, l’escala redueix qualsevol marge. El sistema no falla quan produeix menys, sinó quan deixa de rebre. “La nostra vulnerabilitat és total. Quan es tanca el port, deixam de rebre subministraments”, adverteix Belén Palerm, consellera de Sector Primari del Consell de Formentera. “Hem arribat a estar fins a tres dies sense rebre camions de productes”. Basta un temporal o una interrupció logística perquè la cadena es rompi. No hi ha coixí ni alternativa immediata, fet que obliga a ser previsors. En aquest context, el Fons de Terres impulsat des del Consell apareix com una de les poques eines per reforçar la capacitat productiva local, tot i que el seu abast continua essent molt limitat.

Turisme i agricultura, òrgans d'un mateix metabolisme

El model de les illes funciona com un monocultiu econòmic en què el turisme condiciona la resta d’activitats. “No és un sector més, actua com a eix estructurador del territori”, apunta Caballero. “El turisme concentra l’ús del sòl, eleva el preu de la terra i desplaça les activitats menys rendibles. A partir d’aquí, redefineix les prioritats del territori”, hi afegeix Santidrián.

El turisme no és un sector més, actua com a eix estructurador del territori

“La sobirania alimentària ha deixat de ser una idea romàntica. Els projectes que veim avui són el resultat d’un compromís profund amb el territori. El gran repte ara és escalar”, assenyala Batle. “Falta fer el bot cap als nivells de decisió política per implicar empreses i potenciar el consum massiu”. I hi afegeix una condició clau: “Si no arribam almanco a un 30% de consum ecològic i local —amb la implicació d’institucions, corporacions i sistema educatiu—, no hi haurà un vertader canvi sistèmic que millori la resiliència i la sobirania alimentària de les illes”. Des de fora, l’equilibri sembla possible: camp i turisme coexistint dins una mateixa imatge de postal. Però des de dins, la relació és més tensa: dos òrgans d’un mateix metabolisme competeixen per uns recursos finits.

El problema no és l’absència d’alternatives, sinó que les que existeixen no tenen prou pes per alterar la lògica dominant del sistema

Reduir la dependència

Aquest enfocament no elimina els límits, els fa visibles. Obliga a adaptar la producció a la disponibilitat real d’aigua, a les característiques del sòl i a les condicions de l’entorn i del clima. En lloc de forçar el sistema, estableix una relació d’ajust continu amb el territori.

Pot semblar menys eficient en termes productius, però respon a una lògica que reforça la resiliència i la sobirania alimentària, ja que l’èxit no es mesura en maximitzar la producció, sinó en sostenir-la en el temps sense dependre d’allò que arriba de fora.

Segons expliquen Ana i Edurne, les iniciatives que han visitat “funcionen, produeixen i venen”: “Demostren que no es tracta d’utopies ni d’experiments fallits, sinó de models viables que ja operen en condicions reals”. Tot i això, aquest funcionament encara no es tradueix en una transformació sistèmica.

“El gran repte ja no és demostrar que funciona, sinó escalar. Som en aquest punt intermedi en què allò que funciona no aconsegueix expandir-se”, resumeix Batle. L’obstacle no és en les seves pràctiques, sinó en l’estructura que les envolta. Les normes i la burocràcia que regulen la producció i la transformació agrària estan dissenyades per produir volum, no per sostenir el territori. Exigeixen processos i requisits que encaixen amb models intensius, però dificulten la viabilitat d’explotacions petites o mitjanes.

La distribució reprodueix aquesta mateixa lògica. Funciona a través de cadenes llargues, amb múltiples intermediaris i preus definits lluny del territori, cosa que redueix el marge del productor i trenca el vincle del consumidor amb l’origen dels aliments.

No es tracta d’una manca de coneixement ni de voluntat individual, sinó d’una fricció entre dos sistemes que operen amb lògiques incompatibles. Un està optimitzat per créixer en volum, sostingut per energia externa i per xarxes globals que permeten expandir-se amb rapidesa. L’altre s’adapta al territori, està condicionat pels recursos locals i es basa en equilibris més lents que requereixen temps i consciència per consolidar-se.

Els límits físics del sistema

A mesura que avança el recorregut de Biela y Tierra, el sistema deixa de ser abstracte. Ja no es tracta només de com s’organitza la producció, sinó de què la fa possible i, sobretot, de què la limita.

El primer límit és l’aigua. “Sense aigua no hi ha agricultura viable: la terra útil és la que hi té accés”, subratlla el biòleg i consultor ambiental Antoni Font. En un territori insular, no és una qüestió tècnica, és estructural. La disponibilitat hídrica no depèn únicament de la pluja, sinó de la seva gestió, de la seva distribució i de les prioritats que fixa el sistema econòmic. Cada decisió sobre l’ús de l’aigua redefineix el territori.

El segon límit és el sòl. No només com a superfície, sinó com a capacitat productiva real. Està lligat a processos de fertilitat, estructura i acumulació de matèria orgànica que requereixen temps i que no es poden accelerar ni substituir sense cost. Aquesta dimensió, sovint invisible, determina què es pot conrear i en quines condicions.

El tercer límit és a la mar. “Només un 15% del peix que consumim prové de les nostres aigües”, assenyala Elisa Martínez, coordinadora de l’Aliança Calant Xarxes. La resta, com passa amb els aliments terrestres, depèn de l’exterior. “Per avançar en sobirania alimentària en l’àmbit de la pesca, cal diversificar el consum cap a espècies menys conegudes i amb menor vulnerabilitat, com el gerret, la vacoreta o la càntara. Això redueix la pressió sobre espècies sobreexplotades i reforça el sector pesquer local”.

Aigua, sòl i mar delimiten el camp del possible a les illes. Quan es fan visibles, obliguen a replantejar no només com es produeix, sinó fins on es pot sostenir un sistema que depèn de recursos finits. El que revela aquesta ruta en bicicleta de Biela y Tierra és una altra manera de llegir el territori. Davall l’aparença de bonança, el sistema econòmic de Balears es sosté damunt condicions que no controla. La pregunta que deixen en l’aire Ana Santidrián i Edurne Caballero en acomiadar-se és què passarà quan aquest flux s’aturi.