LLEGIR EN CASTELLÀ
Fa un any, Jaume Coll tenia el món als seus peus. O, si més no, a vint metres sobre el terra va veure les coordenades de la seua infantesa: les teulades de les cases, el feix de llum de la carretera, una ermita il·luminada just on comença la foscor de la serra, el campanar de l’església, a la mateixa alçada. Pollença. El poble on va néixer aquest adolescent –quinta del 2008, estudiant de batxillerat en un centre d’alt rendiment: practica gimnàstica artística– és l’escenari d’una festa atàvica. I –encara que tingui equivalents a llocs de Catalunya, el País Valencià i l’Aragó– única.
Funciona així. Passat el Dia de Reis, un grup de llenyataires busca un pi als contraforts de la Serra de Tramuntana. El tallen, en poden les branques, el retallen perquè no s’encalli a les cantonades irregulars d’un nucli urbà traçat a l’edat mitjana. Perquè l’arbre, polit, el baixen de la muntanya deu dies després en un remolc de dos rodes que la gent estira i el passegen pel poble fins arribar a una petita plaça. Allà el planten i, com si fos una versió de butxaca del Dijous Sant a Sevilla o del 6 de juliol a Pamplona, entre el rebombori de la engentada, els més agosarats arriben fins la fusta, ensabonada, i sense més ajuda que els seus braços i el parell de cordes que sostenen la soca, aferrada a dos parets, intenten enfilar-se fins a la capçada. Quan ho aconsegueixen ja ha caigut la nit.
El 17 de gener, festa de Sant Antoni Abat, acaba a Pollença amb un protagonista absolut: el primer escalador que corona el pi. “Veure’t allà dalt és una cosa difícil de creure. Amb catorze anys ja vaig dir als meus pares que volia anar a la plaça… a mirar (per provar sort al cap d’un parell d’anys), però ja vaig intentar pujar-hi. L’any següent ho vaig repetir i amb setze ho vaig aconseguir. Tot i que m’he enfilat un parell de vegades a un pal de llum que tenim a casa, ara m’ho prendré amb més tranquil·litat. Que hi pugin els altres!”, recorda Jaume Coll.
Veure’t allà dalt és una cosa difícil de creure. Amb catorze anys ja vaig dir als meus pares que volia anar a la plaça… a mirar (per provar sort al cap d’un parell d’anys), però ja vaig intentar pujar-hi. L’any següent ho vaig repetir i amb setze ho vaig aconseguir. Tot i que m’he enfilat un parell de vegades a un pal de llum que tenim a casa, ara m’ho prendré amb més tranquil·litat. Que hi pugin els altres!
–Que no es coneguin els orígens d’aquesta celebració crec que és una virtut, perquè vol dir que ve de temps immemorials. Això és el que diu, de fet, la primera documentació que se’n conserva, que és de la dècada dels setanta del segle XIX. A la premsa de l’època hi llegim: “Siguiendo la costumbre muy antigua en esta población que en la tarde de este día víspera de San Antonio en la plaza se fija un pino, a cuyo espectáculo concurre mucha gente y en la tarde del día de mañana la bendición de ganados recorriendo las calles de esta localidad”. Diu molt de la identitat pollencina que la modernitat no hagi destrossat l’essència d’aquesta tradició.
Pere Salas és historiador i ha exercit de cronista de Pollença. Aquest municipi del nord de Mallorca és més que un racó peculiar, una illa dins una altra illa. Separada per la muntanya, però amb un port natural que li dona sortida a la mar, en aquesta vila el passat resisteix tot i ser una destinació turística: ruïnes romanes, una de les dos darreres caixes d’estalvis que encara resisteixen a Espanya i un dialecte inimitable. A Pollença no es sala. Els articles (es, sa, so, ses) que defineixen millor el català de les illes hi prenen altres formes (u, la, lo, les). Sant Antoni, potser la festa més important de la Part Forana –tota la Mallorca que no és Palma–, havia de ser diferent a Pollença. I, com els anells que mesuren el temps a les soques dels arbres, u Pi és un reflex de la seua història.
Que no es coneguin els orígens d’aquesta celebració crec que és una virtut, perquè vol dir que ve de temps immemorials. Això és el que diu, de fet, la primera documentació que se’n conserva, que és de la dècada dels setanta del segle XIX
Arraconada per la República, rescatada per March
Fins fa mig segle u Pi no estava ben vist pels que avui anomenaríem progressistes. No es va prohibir, però durant la II República es va deixar de celebrar per evitar tensions al carrer. “Com a reacció, els ajuntaments franquistes van evitar que la festa es perdés. A diferència del que passava en altres pobles mallorquins, aquí no hi havia gloses al costat dels foguerons que poguessin incomodar l’Església i, al final, la tradició es podia considerar part del regionalismo bien entendido sobre el qual a la dictadura li agradava recolzar-se. És en aquells anys quan u Pi passa de la revetlla al dia de Sant Antoni, quan es comença a plantar un altre pi a u moll [el Port de Pollença] i es desvincula de les beneïdes, que eren més multitudinàries i perilloses a principis del segle XX perquè es convertien en curses improvisades de cavalls, mules o ases”, explica Pere Salas.
Per això, “no es pot considerar estrany” que poc abans de morir en un accident de trànsit Joan March Ordinas salvàs u Pi. El 1959, i davant les dificultats per trobar un propietari que obrís les portes de la seva finca per tallar un pi, el financer que va pagar al general Franco el vol en el Dragon Rapide per aterrar al Marroc i aixecar en armes l’exèrcit colonial va ser magnànim. Va ser clau la intercessió d’un regidor que era, alhora, empleat del banc que havia fundat el contrabandista que esdevindria l’home més ric d’Espanya. De llavors ençà, l’arbre es busca a Ternelles, una possessió que continua pertanyent a la família March.
Poc abans de morir en un accident de trànsit, Joan March, el “banquer de Franco”, va salvar la festa. Des d’aleshores l’arbre es cerca a Ternelles, una possessió que continua pertanyent a la família
Aquell gest va donar un to ideològic definitiu a u Pi? No. El cronista Salas explica la paradoxa: els hereus dels qui havien intentat arraconar la celebració durant els dos períodes republicans (1873-1874, el primer; 1931-1936, el segon) van ser els mateixos que la van impulsar durant la Transició, ressignificant-la i revitalitzant-la. En deixar d’associar-la a la religió catòlica, anar a buscar el pi es va convertir en una romeria laica, on es beu vi, es menja arengada i botifarró i es canta. La intel·lectualitat, a més, va deixar de menysprear el folklore i va passar a reivindicar-lo. Una mostra n’és l’episodi de Raíces que, a finals dels setanta, va rodar Televisió Espanyola sobre el ritual de pujar un pi cada 17 de gener a Pollença. “Va prevaldre la part lúdica i hedonista que tota festa necessita… i això la va allargar. Les fotos que, per exemple, va fer Guillem Bestard a principis del segle XX mostren que el pi es plantava i es pujava amb llum natural”, precisa Pere Salas.
El canvi de cicle es va escenificar el 1985: “joves de l’òrbita del Partit Socialista de Mallorca” van desafiar un alcalde d’Unió Mallorquina, Ramon Rabassa, que havia intentat ajornar u Pi. La neu feia perillosa l’escalada. Tant se val: el pi es va plantar sense permís de les autoritats. Joan Rafel Covas, que aleshores era un nadó d’un any i avui és membre de la comissió organitzadora, aporta el seu punt de vista: “Crec que la clau és que l’ajuntament acompanyi, però no organitzi. L’autogestió ha permès que tots els pollencins s’hi puguin sentir identificats”. Una transversalitat gens menor en un municipi on hi ha hagut dotze batles –de vuit partits diferents– des de les eleccions locals del 1979.
“A l’organització hi col·laboram persones que votem idees totalment oposades, però a les quals ens uneix un mateix sentiment”, continua Covas. “No és casualitat”, amplia el cronista Salas, “que el pollencí que més vegades ha pujat el pi, fins a sis, es digui Diego Rueda [fill d’uns malaguenys que van emigrar a l’illa quan ell només tenia tres anys]. Totes les activitats que giren entorn del pi crec que han ajudat a integrar les famílies que des de fa dècades han arribat a Pollença. Es veu amb la implicació dels veïns d’origen peninsular o llatinoamericà, que també participen en altres festes importants que conservem al calendari, com La Patrona, el 2 d’agost”.
Els perills de la massificació
La retransmissió que IB3 produeix des de fa vint anys, i on Pere Salas sol fer de comentarista, és un dels altaveus que més projecció ha donat a u Pi. La massificació de la festa és innegable. Per evitar ensurts, la llum d’un semàfor indica quan pot començar l’ascensió. “A mi ja em pujaven a Ternelles amb cotxet, però no me’n record, és clar. Després, de petit, quan no hi havia tanta gent, encara es podien tirar coets mentre es baixava el pi. Ara ja no: som del 98 i, sobretot després de la pandèmia, he vist com cada vegada ve més gent a la festa. La modernitat és imparable: que hi hagi guiris a Pollença per veure u Pi és el preu que hem de pagar. Almenys, els forasters respecten la norma no escrita que només els pollencins poden pujar-hi. O, com a mínim, intentar-ho. Noltros també fem bonda quan baixam a les festes d’altres pobles”, diu rient Toni Torrandell, creador de contingut i podcaster que bateja els seus projectes amb el malnom familiar: Ràdio Rabassó.
La modernitat és imparable: que hi hagi guiris a Pollença per veure u Pi és el preu que hem de pagar. Almenys, els forasters respecten la norma no escrita que només els pollencins poden pujar-hi
Tot i que s’està preparant les oposicions a bomber i coneix “un pi als afores del poble que molts fan servir per entrenar-se”, Rabassó no té entre cella i cella completar el repte. “És clar que em faria il·lusió, però és molt difícil arribar fins la soca. El que tenc clar és que un any veurem una pollencina a dalt de tot”.
La profecia no és capriciosa. Igual que en moltes celebracions populars, fins no fa gaires anys era impensable veure grups d’al·lotes estirant el pi pels carrers de Pollença. I encara menys, enfilant-s’hi. El paper de la dona quedava reduït a la llar: cuinar berenars, preparar la roba, acomiadar els hòmens que anaven a plaça. Ja no és així, però la presència femenina és gairebé nul·la a la comissió de festes. Joan Rafel Covas creu que això també canviarà. “Enguany hem impulsat una versió infantil de u Pi, més baixet, i han estat els xics i, sobretot, les xiques, qui s’han encarregat d’organitzar-lo. Ja manegen altres codis, viuen la festa d’una altra manera. A més, la primera a pujar-hi ha estat una nina, Isabel Rotger”, explica.
El mirall d’una societat masclista
–Hem de partir de la base que aquesta festa, igual que les de moros i cristians, respon a un altre tipus de societat, pagesa i patriarcal, on es valoraven la força i la competitivitat. Si les haguessin començat a organitzar dones, segur que respondrien a altres coses.
Ho raona Francesca Palou, més coneguda com Paiaia, una glosadora que, en pertànyer a la generació que va veure com la festa es transformava a finals dels setanta i principis dels vuitanta, no la sent tan seua «com les pollencines que ara són joves“: ”És normal que elles s’ho passin millor, la societat és molt més oberta. Record quan, i no fa tant, a La Patrona et feien fora de l’església si et veien entrar a cantar el Te Deum. Allò estava reservat als homes“.
“Una al·lota que estigui en forma i practiqui escalada no hauria de tenir cap problema per pujar-hi: cal força i un poc de tècnica. El problema és arribar fins la soca. Necessites un grup que t’envolti i es cansi per tu. L’any passat ja hi va haver dues pollencines que van arribar a la primera de les dues cordes que subjecten el pi. És qüestió de temps”, diu Jaume Coll. Quan passi –i provoqui un efecte paregut al que va causar Consuelo Marquès Melià en ser la primera dona a cavalcar, cap al 1970, en un jaleo menorquí– és possible que la guanyadora rebi de mans del vesí que va pujar l’any anterior un gall criat a la cooperativa agrícola de Pollença. El costum es va instaurar fa tot just dos anys. El compliment de la Llei de Benestar Animal va posar fi a una altra pràctica, avui impensable: col·locar l’au de corral dins un senalló que penjava de la capçada del pi. Tot es transforma.