“A Itàlia ja no existeix l'esquerra radical. És un país mort en aquest sentit”

“De què vols que parlem!”, sorprèn rialler just a l'entrar. Espatlles caigudes i el cos engolit per la cadira, l'edat no perdona. Aquesta frase no la deixa anar un don nadie, però sí algú que no perd l'humor tot i els 81 anys.

Nanni Ballestrini pot parlar amb propietat de tants temes, que ni tan sols el cansament d'un viatge apaga la seva memòria: literatura, avantguarda, obrerisme, anarquisme... Fins i tot lluita armada. Va patir judicis i repressió, va aprofitar per escriure llibres de profunda agitació com Los invisibles (Anagrama, 1988) o Los queremos todo (Traficantes de sueños, 2006). Ha plogut, però no sobre les seves pàgines.

L'escriptor italià parla, sense embuts però amb recança, sobre la Itàlia de Berlusconi. Tampoc li exciten les noves tecnologies i formes de comunicació; Ballestrini es mostra aspre amb el laberint d'Internet, mentre mira —de ben a prop— l'hora en el seu telèfon blanc del segle passat. Tot per a ell són batalletes, i en compartirà algunes a la xerrada que tanca la Fira Literal a Barcelona aquest diumenge a les 19h. La casualitat ha volgut que aquest diumenge es compleixin cinc anys del 15M.

En què detectes l'avantguarda avui dia?

Avantguarda? Parlem de l'avantguarda en la literatura o en la política?

Es poden separar?

Per a mi, que he travessat totes les fases, ja a la meva edat, sí.

Quan no ho separaves?

Després de començar a escriure, als anys seixanta. Però hem d'entendre Itàlia en aquell moment: en els nostres seixanta teníem un moment molt particular, principalment pel canvi de la vida agrícola a l'industrial en pocs anys. Un canvi que ho va travessar tot. La indústria només va arribar a la part nord, a Milà o Torí, amb una gran migració del sud. I ni tan sols parlàvem el mateix idioma...

No?

Els dialectes eren ben diferents! Les mescles eren brutals, jo no entenia els sicilians...A vosaltres us passa?

Bé, sí... No ens entenem, però no precisament per les diferències en l'idioma...

[Riu] Les poblacions barrejades en les grans ciutats van provocar un canvi de pensament, la meva generació va trobar-hi un món tan divers que l'avantguarda s'hi va crear sola. Vam tenir una gran batalla amb la generació precedent. L'avantguarda simplement significa una nova forma de veure la realitat, i hi cap literatura o política. O les dues juntes. Tots érem d'esquerres, però teníem formes diferents d'entendre-la. El govern administrava la cultura —entesa en un sentit ampli— i no hi estàvem d'acord. Exactament com ara.

A partir del 68 tot va canviar, sobretot a partir dels moviments a les universitats.

El moviment havia de començar sí o sí. Ràpidament es va polititzar tot, i es va generar una esquerra radical, com Lotta Contínua. La situació era apassionant, i allà vam començar a crear revistes culturals.

Il Verri, Quinze, Alfabeta, Zoooom...

Qüestionàvem l'stampa [premsa] oficial. I el govern italià no va entendre res, és clar. I va començar una forta repressió.

Què en queda d'aquell moviment, aquelles revistes... La creació literària ha estat engolida pel sistema mediàtic, com ens sembla des d'aquí?

El món editorial s'ha transformat al cent per cent. Per què? Només alimenta la industrial cultural de masses, els editors només publiquen bestsellers. A nosaltres ens importava poc el que es venia, ens importava la rellevància cultural. En Giangiacomo Feltrinelli [editor i activista comunista italià] i jo crèiem en el valor de la cultura. Allò va morir de forma radical. I això ha passat de forma alarmant amb la poesia, com no... Però també amb la narrativa, que és el que més arriba a la gent.

Preocupant.

La política centra el mercat. A finals dels setanta 35.000 persones van passar per les presons, es van exiliar... [El mateix Ballestrini va estar exiliat a París] Aquest moviment que aspirava a canviar la societat, va morir. I no parlem de la lluita armada, que va acabar de suïcidar aquell impuls. Tota aquella revolta va destruir dues generacions de grans pensadors. Això se suma al fet que de finals dels setanta fins avui, no hem tingut classe política a Itàlia.

I els membres del partit comunista?

Es van lliurar completament al neocapitalisme; tot això va provocar un govern com el de Berlusconi, que no parla ni de dreta ni d'esquerres. Parla una mica de tot.

I en l'actualitat? Beppe Grillo?

Mira, els moviments socials i de protesta a Itàlia després són incapaços d'exercir la política. Són moviments populistes: a Itàlia ja no existeix l'esquerra radical. Hi ha grupets, però... En les últimes eleccions volien imitar Tsipras a Grècia; el resultat ha estat zero, nul. Itàlia és un país mort en aquest sentit. Però no ho serà sempre. [Riu] Hi haurà noves generacions.

I Matteo Renzi?

Rienzi és un tipus molt llest, però hi és ell perquè no hi ha una oposició seriosa.

Què et sembla l'esquerra d'aquí?

Ells [l'esquerra italiana] els miren amb certa enveja, però jo no hi veig el per què...

Consideres que alguna cosa es perd de les places a les institucions? Avui celebrem cinc anys des del 15-M...

Pot ser... Però... Quines places? Parlaràs de les d'Espanya, perquè... A Itàlia hi ha mala percepció social de la banca o de la policia, però no és una cosa tan gran com perquè es faci oposició a la política general. A Espanya hi ha hagut una cosa molt més col·lectiva; a Itàlia de moment això és inimaginable.

Segueixes conservant la fe en l'autonomisme, tal com ho va pensar la teva generació?autonomisme

A Itàlia, en els setanta, els magnífics llibres de Toni Negri no van trobar una aplicació política. Només tenien bon substrat teòric. Per què va acabar el tema de FIAT? Tots els operaris van ser presos de les màquines, els 150.000 operaris, fora! [Fa palmades amb les mans, brusc] Negri ho ha estudiat genial, però no hi ha hagut una transmissió cap al terreny polític. Meravellosa teoria.

Hem parlat de Berlusconi. Tu vas criticar ja en els noranta amb fúria la televisió de masses. Has tret fa un moment el teu mòbil, antic, no crec que tingui ni xarxa. Què penses de la tecnologització que vivim?

La televisió va ser perillosa i ha causat uns mals que no es poden eliminar. Però, realment, això de la telefonia... Això sí que ja no es podrà canviar: els joves totalment presoners de la xarxa... Internet produeix un control social tan enorme, tan perillós. Pensàvem que ens alliberaria i resulta que contribueix a alimentar les grans societats; les societats de Google.

Hi ha ciberactivistes que les utilitzen per arribar més enllà.

Per sort sí. Però no han traspassat encara un panorama minoritari. És una forma de resistència i pot ser que amb el temps donin un sentit diferent a les xarxes... Però quan vaig al bus i tothom està connectat a la seva pròpia xarxa, amb el seu cervell al servei de la seva pròpia xarxa... La televisió només mostrava, però això és interactiu. És monstruós.

...

No afavoreixen a la intel·ligència, a la creativitat... [S'excita] És estúpid, les xarxes socials fabriquen més imbècils que útils per a la gent.

Parlant de masses, també vas ficar en el seu dia el nas en el futbol...

Sí, i no m'importa gens el futbol, el joc. Però un cop a Milà vaig passar per una seu de tifosi [seguidors italians, en aquest cas de les brigades rossoneri] i parlaven de les picabaralles entre uns i altres, els desplaçaments, els fitxatges... Hi havia molta èpica en això, i em va atraure.

I així va néixer Il furioso. Hi ha en el futbol possibilitats de canvi?Il furioso

Bé, el futbol en certa mesura em va recordar a la meva època. A la il·lusió dels joves. Només vaig anar un cop al camp, a veure com saltaven tots a la grada... I em va fascinar. En el fons el calcio és només un pretext: m'interessa la passió, sempre.

Qualsevol passió?

Potser és ridícul, però crec que els seguidors del futbol no estan tan lluny dels que volíem canviar el món en els setanta. Aquests joves que defensen una identitat i manifesten la seva experiència de forma col·lectiva. Però bé, el futbol també ha canviat molt...

Aquest diumenge parles a la Fira Literal de Barcelona. T'ha sorprès la quantitat de gent que hi ha per aquí, i la quantitat d'editorials de llibre contestatari.

És clar! Hi ha gent a les conferències! No hem de perdre l'esperança. [Riu] Fa dos mesos a Milà vaig estar a una fira del llibre, amb petits editors d'esquerra i debats, una cosa semblant a la Literal... I la gent valenta i intel·ligent segueix existint! A veure si travessen aquesta capa política que no és més que una nosa per a tothom. Però bé, no desesperem: l'avantguarda sempre ha estat d'una minoria, una minoria contra una hegemonia opressora. En fi, no vinc a donar solucions, vinc a explicar allò que jo he viscut... No sóc d'aquells escriptors que intenten portar la població a la victòria. [Alça els braços]