Per què tota la premsa en paper és conservadora si la majoria social no ho és?
La premsa, i molt especialment la de paper editada a Madrid, està contribuint al bloqueig polític espanyol, ja que està marcant unes regles del joc per a la investidura que són impossibles d’acomplir. El 100% dels diaris editats a Madrid només accepten una possibilitat, que és la investidura de Mariano Rajoy amb l’abstenció del PSOE, és a dir, que el PSOE faciliti la governabilitat a canvi del seu suïcidi polític. Aquest és l’anàlisi d’Ignacio Escolar, director i fundador d’eldiario.es, exposat dimecres en una conferència pronunciada en una plaça pel cap baix atípica, per geografia i per estatus social: el Círculo Ecuestre de Barcelona. Al seu parer, “tanta unanimitat és sospitosa” i obliga a preguntar-se “des de quan la premsa és tota conservadora, tenint en compte que més de la meitat de la població espanyola es considera de centre-esquerra?”.
Si l’interrogant és de tesis, Escolar té una hipòtesi: “Un abisme separa avui a Espanya l’opinió pública de la publicada, i només així s’entén que una persona com Manuela Carmena governi en una ciutat on tota la premsa en paper és conservadora”. Inclou en aquest grup, explícitament, El País, antigament el diari de la progressia i avui alineat amb la resta de capçaleres en la negació d’una quarta part dels representants de la Cambra, és a dir, podemites i nacionalistes, com a plausibles aliats del PSOE en una majoria alternativa.
(Nota al marge: tot això ho deia Escolar havent llegit en el vol d’anada que Felipe González acusava Sánchez de traïdor, de la tarda de ganivets llargs a Ferraz encara res se sabia).
Seguim. Aquest abisme, creu Escolar, té el seu origen en el periodisme sorgit de la transició, que va pensar que el seu paper no era fiscalitzar sinó manar, però s’ha aguditzat en els darrers anys de crisi arran de la situació de dependència del gran capital, o del gran diner públic, o de tots dos, que tenen aquests grups mediàtics assentats sobre el paper. “Avui el principal editor de premsa d’Espanya és la banca”, va afirmar Escolar. “Quan una empresa perd diners i segueix oberta un s’ha de preguntar qui paga la festa i per què”.
Pel director d’eldiario.es un s’ha de fer quatre preguntes a fi de mesurar el grau d’independència d’un mitjà de comunicació: és rentable? (malament si no); qui són els seus propietaris? (en el cas d’eldiario, la majoria de les accions estan en mans dels seus periodistes i gestors); quin és el seu model d’ingressos, és a dir, qui li paga? (malament del diari que depengui en un alt percentatge de la publicitat institucional); i, finalment, a qui li deu diners?. “A eldiario.es podem presumir d’independència perquè podem contestar a aquestes quatre preguntes amb el cap ben alt”, va afegir Escolar. Quan no hi ha independència, va apuntar, la feina s’apropa més a la propaganda que al periodisme i els lectors ja no són clients sinó mercaderia.
I arribem, doncs, al nus gordià del bloqueig polític: la falta d’independència de la gran premsa, la seva proximitat al poder i la seva subordinació al capital, és el que explica el divorci amb la opinió pública, que segons les enquestes (les que paguen els grans mitjans i difonen amb la boca petita) prefereix majoritàriament un govern sorgit d’un pacte entre PSOE, Unidos Podemos i els partits nacionalistes. “A la premsa hi ha unanimitat, mentre que la major part de gent pensa coses que només es poden llegir a internet”, va constatar Escolar.
El director d’eldiario no va esquivar el plet català. Segons Escolar, l’actitud miop i desinformadora d’aquesta premsa que s’ha abonat al discurs que la situació a Catalunya era només conseqüència d’un estat de bogeria transitòria d’Artur Mas ha contribuït a alimentar el moviment independentista, l’efecte contrari al que se suposa perseguia. En poques paraules, aquesta premsa “ha fet de piròman davant de l’incendi sobiranista”. A la vegada, una bufa a la premsa catalana: “Què li ha passat perquè durant dècades estigués governant un polític corrupte com Jordi Pujol?”. La pregunta va quedar a l’aire i no la va agafar ningú al vol, tampoc Màrius Carol, el director de La Vanguardia, que al començar l’acte havia oficiat la presentació d’Escolar (“un periodista que se la juga”, el va definir) amb la finezza i elegància que el caracteritzen.
Davant dels socis del Círculo Ecuestre, exponents d’un sector social que professa el liberalisme com a motor de la prosperitat, Ignacio Escolar es va reivindicar liberal. Ho va fer dos cops, o sigui que es descarta el lapsus. I com a liberal, va concloure, igual que perquè funcioni el lliure mercat cal informació i competència, “per tal que existeixi la democràcia fa falta informació i competència, és a dir, cal una premsa lliure, un Govern i una oposició. I per això els qui manipulen la informació i els qui distorsionen la competència són els veritables antisistema”.
