eldiario.es

Menú

Barcelona amb o sense independència

Barcelona no està a l'alçada dels temps que corren. El procés no només ha supeditat a la seva destinació final temes socials d'altíssim calat; també ha postergat l'esbós d'un model de ciutat

- PUBLICIDAD -
Ilustración: Pol Rius

Il·lustració: Pol Rius

La cataracta d'articles a favor i en contra del Procés ha donat lloc a una disciplina sociològica: la Murologia comparada. Una conseqüència òbvia, a fi de comptes, ja que l'elecció del 9-N com a data de la consulta portava incorporada una aplicació per reviure automàticament aquell dia en què, fa 25 anys, Berlín va canviar el món.

Lluny de ser homogènia, la nova ciència ha allotjat posicions enfrontades. Mentre un grup emfatitzava la coincidència amb el 9-N berlinès -creació d'il·lusió, sublimació d'una idea de fi d'Imperi-, un altre en va tenir prou amb subratllar les diferències tangibles: a Berlín va ser enderrocat un mur i aquí es tracta de marcar una frontera; allà es van unificar dos estats i aquí es busca partir-ne un en dos...

Travessada la data màgica, potser és el moment d'abordar una dimensió menys atesa i que està lligada, directament, a la rellevància urbana de l'assumpte. Si Berlín va tenir aquesta càrrega simbòlica (si va superar en l'imaginari col·lectiu al desmembrament de l'URSS, l'afusellament dels Ceausescu o l'obertura de fronteres a Hongria), es va deure a la seva condició de ciutat emblema; a la seva capacitat per sintetitzar, en un perímetre més aviat petit, la magnitud descomunal de l'esdeveniment.

El 9-N de 1989 Berlín en va tenir prou perquè el canvi quedés escenificat a la ciutat. El 9-N de 2014 s'ha magnificat la figura de país per tirar endavant el procés.

Entre diverses raons, aquí percudeix un ressò del vell ideal nacionalista en què Barcelona mai ha encaixat del tot, percebuda com una liquadora del patriotisme i incapaç d'atresorar les seves virtuts. Això ha canviat en els últims anys, encara que romangui amagat en algun lloc del subconscient nacional del que s'escapa com un tic. Recordem, si no, aquell instant extàtic, enmig de l'eufòria sobiranista, del qual va brollar aquella frase inequívoca: "Ara anem a conquerir Barcelona!"

En qualsevol cas, més enllà del vell nacionalisme, i del nou sobiranisme, hi ha un fet incontestable: Barcelona no està a l'alçada dels temps que corren. El procés no només ha supeditat a la seva destinació final temes socials d'altíssim calat; també ha postergat l'esbós d'un model de ciutat que, amb o sense independència, hauria de capitalitzar i alhora problematitzar els reptes imposats pel present i futur d'un país mutant.

(No sembla que Barcelona, capital d'1 nou Estat, llibre blanc editat per l'Ajuntament, tingui interès per comprendre aquesta doble possibilitat ni aquest doble objectiu).

El Berlín que va sorgir del seu 9-N no només va ser un símbol del nou Estat, sinó que a més va sintetitzar la seva capacitat de resistència i la seva energia dissident amb aquell país que capitalitzava. Més que en una ciutat intel·ligent -o "llesta" o "astuta" segons traduïm a la smart-city de moda-, va saber convertir-se en una Ciutat Problema. Una ciutat sense la qual seria impensable el nou país, però un país al qual igualment va saber posar cada dia en dubte.

És clar que Berlín va sortir victoriosa de la Guerra Freda, mentre que Barcelona -heus aquí un altre descuit de la Murología- forma part d'aquest atribolat sud d'Europa on es perfilen, a cop de tisora, els derrotats de la Postguerra Freda. Els dos 9-N estan units per una línia que té, en una punta, l'ensorrament del comunisme i, en l'altra, la caiguda de la socialdemocràcia.

Sense aquesta perspectiva, propera i així mateix global, no entendríem l'impasse d'una Barcelona varada entre el vell projecte socialdemòcrata que no pot tornar i un intent de projecte neoliberal que no pot enlairar-se.

Entre el Model vençut i la Marca impossible ens han endossat l'especulació, l'enaltiment de la ciutat de serveis, les privatitzacions dubtoses, les retallades socials, l'empobriment estructural, la ineptitud davant el xoc entre el turisme desitjat i la immigració indesitjable...

Al costat de tot això, una impenitent afició a les franquícies, i a la ciutat mateixa com a franquícia, sempre disposada a actualitzar les teories de George Ritzer sobre la macdonalització de la societat. Només cal que ens fixem en això anomenat Barcelona World per entendre, ràpidament, el que signifiquen "Barcelona" i "World" per a les nostres elits. Aquest Meeting Point en el qual el món és el lloc que disposa els negocis i Barcelona és la marca útil per canalitzar-los. (Poc importa que fos ¡Tarragona! l'espai que s'emplaçaria aquest casino amb ínfules).

És el que passa quan ens dóna per convertir les ciutats en marques. Que després no hi ha manera d'evitar que aquestes marques es resisteixin a la temptació d'arribar, per si mateixes, a la categoria que tenen les ciutats.

És hora d'acabar i res millor que tornar a la Murologia comparada. Del 9-N de 1989, Berlín en va sorgir enfortida com a Ciutat Estat. El dia després d'aquest 9-N continuem amb la sensació d'una Barcelona sense nord els projectes de la qual remeten a alguna cosa semblant a un emirat. (Amb possibles privilegis per a inversors exonerats de lleis que són d'estricte compliment per als nadius, i on no hi falta Qatar flamejant en l'escut del Barça).

Si alguna cosa no se li pot negar a l'actual independentisme és una desimboltura que abans li havia faltat. Barcelona, en canvi, retrocedeix en aquest aspecte; passant d'amagat, acomplexada i sense un programa sòlid davant d'un repte que únicament admet l'ambició o la capitulació.

No li falten, a aquesta ciutat, cartes poderoses per jugar. Sense el patrimoni divers, plural i cosmopolita de Barcelona, ni el sobiranisme tindrà una victòria consistent ni l'anti-sobiranisme un contrapès que li garanteixi una derrota digna. (I el canvi dels factors -"victòria consistent" per l'anti-sobiranisme o "derrota digna" per al soberanisme- no hauria d'alterar, per aquesta vegada, el producte).

"El món ens mira", repeteix la cançoneta d'aquests dies. Dels barcelonins depèn si li col·loquem davant un Parc Temàtic o un mirall. Si ens posem al seu servei o tindrem el desvergonyiment, i el talent, de mirar-lo d'igual a igual.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha