Wajdi Mouawad: “Jo he ballat la mort d'un home”

“La meva intenció no és explicar una història terrible perquè sí”. Tota aquesta duresa que ens estremeix a la novel·la de Wajdi Mouawad Ànima (Destino en castellà, Periscopi en català) o en els seus drames teatrals (recentment, l'aclamadísima Incendis i Litoral i, ara mateix, fins demà, Seuls, al Lliure de Montjuïc) està justificada en la infància i en l'educació d'aquest escriptor i dramaturg libanès crescut també a França i al Quebec. “La identitat en mi ha estat vinculada a l'odi envers l'altre”, diu, amb timidesa però amb seguretat, en una trobada amb periodistes a la cèlebre llibreria francesa de Barcelona Jaimes. “Odi a qui no forma part de la meva comunitat.Em van ensenyar a detestar el musulmà, el palestí, l'israelià, el xiïta... només perquè no eren cristians maronites. I, de nen, allò era una cosa normal. Quan llegíem que havia mort un xiïta, per exemple, ens posàvem a ballar al carrer. Jo vaig ballar la mort d'un home”.

Ànima narra, sense ometre la violència, la crueltat ni el dolor, la recerca d'un assassí. Wahhch Debch era feliç fins que descobreix el cos de la seva esposa destrossat a ganivetades al saló de casa seva. El dolor el llança a la recerca del violador i assassí però no per venjança “sinó per supervivència”: “No vull matar, no em mou la set de venjança, ni tan sols m'envaeix la còlera. Només vull veure la seva cara, saber qui és (...) Vull estar segur que ell no és jo”, diu Wahhch. Aquesta recerca, així, es converteix en la recuperació de la identitat del propi protagonista, que va descobrint records brutals en plecs de la seva infància: “Quan vaig veure morta Lénoie [la seva esposa], vaig recordar que de nen m'havien enterrat viu sota terra”, rememora el protagonista. “La identitat és una experiència”.

En l'odissea que el porta per reserves índies entre Canadà i els Estats Units, Wahhch, que reconeix sentir-se d'una altra reserva, “la de Sabra i Chatila” (la matança de prop de 2.400 refugiats palestin s-la majoria, dones, ancians i nens- a Beirut, el 1982, durant la guerra del Líban). L'horror que amaga el personatge està d'acord amb l'horror que l'envolta. Tot i això, Mouawad no ho dóna tot per perdut: “No puc narrar una història que digui que no hi ha esperança”, assegura.

L'esperança, en la seva vida, la hi va proporcionar l'exili. “A França o al Quebec vaig conèixer gent que m'havien ensenyat a odiar”, explica l'autor. “Em vaig casar amb una dona jueva, el protagonista d'Ànima és palestí...” Tots aquells sentiments que “amb tot l'afecte” li van inculcar els seus pares, es van enfonsar, però van seguir sota els plecs de la vida. “Veig aquest insecte dins meu però sé que no he de matar-ho, sinó controlar-ho”, explica. Trets autobiogràfics que trobem en el protagonista de la novel·la, “el personatge més proper a mi de tots els que he creat”, reconeix l'autor.

Visió animal

Per ressaltar tanta maldat, tant odi, tanta violència de l'ésser humà, Mouawad recorre els animals com veu narrativa. Concedir aquest protagonisme a les bèsties li permet reflexionar des de fora sobre la naturalesa humana: “Els humans presumeixen de tot: diuen casa meva, El meu mico, La meva dona, els meus negocis ... Els humans estan sols”, pensa un mico, un els relators de la història. “Han rebut el do de la verticalitat i, en canvi, es passen la vida encorbats per un pes invisible”. Aquesta opció narrativa no és “ni retòrica ni teòrica”, comenta Mouawad.

Els personatges de l'obra del libanès tenen un punt en comú, cosa que està molt clar en el món occidental (europeu) però no tant a l'Àfrica, per exemple: “Saben que el món de la societat, de la política, del progrés està separat del del misteri i la naturalesa”. De fet, va pensar en titular la novel·la una mena Hibrididad, “però era una paraula més lletja que Ánima”.

Mouawad se sent a gust a la novel·la. Reconeix que aquest i no el teatre és el seu territori natural. “Sempre vaig voler escriure novel·les, però estava aprenent francès”, revela. “No llegia obres de teatre, els autors que llegia eren Victor Hugo, Fafka, Stendhal, Dostoievski... i volia ser com ells o res”. Però la necessitat que sentia d'escriure era superior i, per això, es va llançar a escriure teatre: “La dramatúrgia va ser un salvavides”. “Necessito estar sol per escriure a gust i aquesta solitud només me la dóna la novel·la: la paraula mai em va a queixar perquè només la utilitzi una vegada en 400 pàgines, un actor sí que lamentaria... Al teatre he de gestionar als altres i això em cansa”.

Sense arribar a dir que no va a escriure més teatre, Mouawad sí que reconeix que “teatralment parlant Incendis m'avorreix”. Es refereix al fet que està fart que la gent, en les estrenes de les seves altres obres (totes han conegut èxits importants), sempre les comparin amb aquesta.