“Si nosaltres no eduquem a la gent en la cultura, aquest país no ho farà”

De Festival Internacional de Guitarra de Barcelona a Guitar BCN, el seu nou nom, han passat 26 anys plens de transformacions. Amb Judit Llimós com a directora artística, en 2014 ha guanyat el premi al millor festival de l'Associació de Mànagers i Representants de Catalunya i s'ha ampliat a un públic més jove, així com obert a temes socials. La variada i heterogènia programació del cartell es va donar a conèixer dimecres passat amb noms que van d'Estella Morente, Jorge Drexler, Franco Battiato i Mathew Herbert a Francisca Valenzuela, Micah P. Hinson i The Seihos, entre molts uns altres nacionals i internacionals.

En quin punt es troba actualment el Guitar BCN i què queda de la guitarra?

És un festival molt antic i va començar amb un concepte que s'ha anat adaptant als temps. Ha anat transmutant-se amb la llei de l'oferta i la demanda, el anys i les tendències. Aquells grans de la guitarra com Mike Stern omplien el Palau fa vint anys, ara potser no ho farien. Avui la guitarra s'ha convertit, no en una fita absoluta, sinó en un membre transmissor de la música, i s'ha sabut adaptar als nous temps: a tots els grups hi ha un guitarrista. Per altra banda, perdre el nom era una llàstima després de tants anys i tanta lluita per mantenir-lo. Ara estem més frescos i rics que mai, a tots els nivells, hem volgut obrir la porta a un públic més jove, a nous preus, a altres espais. Crec que aquest any el festival és bastant rodó.

Què destacaries d'aquesta edició? Quin criteri és el del cartell?

No sé si és perfecte, però no hi ha res que pensis “això què hi fa aquí?”. Al final cadascú pot destacar el que vulgui per què per gustos, colors, però hi ha figures com l'Estrella Morente, el Jorge Drexler, el Matthew Herbert, el Mica P. Hinson... El cartell està ben triat i ben balancejat, és un collage de figures nacionals i internacionals amb artistes que també són emergents. Segur que de la Núria Graham, d'aquí a uns anys, direm que vam tenir molta sort de començar que la seva carrera amb nosaltres. El Guitar BCN és una plataforma de luxe.

Franco Battiato, Mi Capitán, Lee Ranaldo, Miguel Campello, Wyoming y Los Insoventes, Noa... Què uneix a tota aquesta gent?

Un festival de referència com el Primavera Sound, sí que té un fil conductor però hi pots trobar també Caetano Veloso, Tinariwen... Dins del jazz hi pots trobar de tot, sempre es pot qualificar com a jazz. Al final la música és una amalgama. Vaig llegir a una revista que les etiquetes eren per trobar els discos a les botigues, i és veritat. Voler-se encaixonar en una sola cosa és limitar-se.

Vas dir a la presentació que és un festival que es manté “a pesar de la que está cayendo”.

Hi ha una petita recuperació econòmica, però l'IVA és una burrada, una vergonya i una barbaritat. Nosaltres patim molt quan ens posem a fer números. És un negoci que genera molts diners i tots els 21% se'n van cap a Madrid. La nostra feina és intentar que el preu de l'entrada sigui decent i que la música pugui ser assolible per tothom. Per això hem volgut fer coses per gent molt jove a preus molt populars. La gent que ara té 15-18 anys, són els que quan tinguin 28 anys, podran comprar una entrada per l'Estrella Morente al Palau. Si nosaltres no eduquem a la gent en la cultura, aquest país no ho farà.

I tampoc hi ajuden les polítiques culturals.

Per altra banda, sembla que la cultura hagi de ser gratuïta, que no tingui valor, per què hem acostumat a la gent. Però hi ha gent que viu d'això. A més, estic una mica decebuda amb coses que veig, com alcaldes presidint festivals de catifa vermella amb entrades a preus altíssims. Jo mai he vist a l'alcalde en un concert o una roda de premsa meva. No sé si vindrà als Catarres o als Oques Grasses... i ja no parlo de suport econòmic.

En aquesta línia, quin tipus de suport dels ens públics teniu?

T'explicaré una anècdota. Vam rebre una trucada del Castell de Montjuïc, que és de l'ICUB, per fer alguna cosa que netegés la seva pàtina. Els vam plantejar fer el concert de clausura amb Oques Grasses per a gent jove i entrades barates. Quan van tenir el pressupost em van dir que si volíem fer-ho, ells no ens cobraven l'espai però que la infraestructura l'havíem de posar nosaltres. Fins i tot havíem de pagar els autobusos llançadora! I això que volien que els omplíssim l'espai de contingut i els hi donéssim a conèixer. Quina ajuda és aquesta?

Amb els Glaucs aquest any feu un concert per recaptar diners en la lluita contra la fibromiàlgia. És un nou gir del festival?

Els Glaucs complien 20 anys i jo havia sentit la història de l'Àngel: fins que no van descobrir què tenia fibromiàlgia, ni tan sols es pensaven que era una malaltia real. Li van dir que s'oblidés de tocar la bateria... i encara està fent concerts. M'han explicat que amb aquesta malaltia fins i tot les arrugues del llençol et fan mal. Socialment no som conscients que ens pot tocar a tots, igual que et pot tocar qualsevol altra malaltia o desgràcia... Els Glaucs han convidat a una sèrie d'artistes i els beneficis aniran a l'Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia, volen que la malaltia sigui reconeguda... no tenen masses ajudes. A partir d'ara al Guitar BCN ens agradaria fer un concert dedicat a temes socials. Estic fascinada per la feina que fa Sor Lucia Caram, de la personalitat que té i de com és... Li he fet un tuït, li hem volgut llançar el guant per l'any que ve.