eldiario.es

Menú

Barcelona 92: nostàlgia de fa 25 anys

Pasqual Maragall va intentar traslladar l’esperit del 92 a Catalunya i a Espanya. Però no se’n va sortir. Per la Catalunya introspectiva i tancada, i per l’Espanya centralista i antiga, Maragall era un il\·luminat i una amenaça a l'estatus quo

- PUBLICIDAD -

Barcelona és una ciutat donada a la nostàlgia. Cada generació té la seva Barcelona mitificada. Enyorada. La ciutat i l'època dels bons records. De les emocions que perduren en la memòria. Per això quan les generacions que van viure amb intensitat els Jocs Olímpics del 92 miren enrere, apareix l'època idealitzada. Barcelona, i Catalunya, es va sentir felices per uns dies. Orgulloses del que havien aconseguit.

Molts ciutadans, de Catalunya, però també del conjunt d’Espanya, poden tenir la sensació que tot va ser un miratge. Perquè l’esperit del 92 sembla avui perdut en el temps. Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser l’últim projecte compartit entre Espanya i Catalunya. A partir d’aquell moment, les dues realitats es van anar allunyant. Primer lentament i, a partir de l'any 2000, amb la majoria absoluta de José María Aznar, de forma accelerada. Després la història és ben coneguda.

Però, va ser realment un miratge l’esperit del 92? Per la societat, no. Va ser ben autèntic. Els Jocs van despertar una il·lusió col·lectiva sense precedents. Els barcelonins es van implicar en la transformació de la ciutat; van teixir grans consensos cívics i van acceptar de forma estoica anys d’obres perquè sabien que els Jocs eren la gran excusa per salvar les barreres del passat: l’obertura al mar; les rondes de circumval·lació; la reforma de Ciutat Vella; la millora dels barris perifèrics; la construcció d’equipaments; la conquesta de zones verdes... La reconstrucció de la ciutat, en definitiva. A més, es van implicar en l'organització dels jocs com a voluntaris, convertint-se en peces clau del seu èxit.

La transformació de la ciutat i l'entusiasta implicació dels barcelonins no va ser un miratge, però el consens polític sí que ho va ser. A Catalunya, i a Espanya. Les dues grans corrents del catalanisme, que podríem personificar en Pasqual Maragall i en Jordi Pujol, van afrontar els Jocs en el context de la seva batalla per l’hegemonia política.

Maragall veia els Jocs com una gran ocasió per expressar la voluntat universal de Catalunya, per projectar Barcelona al món. Pujol i el seu entorn polític mai van fer seus els Jocs perquè es convertien en una plataforma pel seu rival polític i per una idea de Catalunya que no era la seva. Per una Catalunya que encara no estava sotmesa, del tot, a la corrupció del 3%.

Pasqual Maragall va intentar traslladar l’esperit del 92 a Catalunya i a Espanya. Però no se’n va sortir. Per la Catalunya introspectiva i tancada, i per l’Espanya centralista i antiga, Maragall era un il·luminat i una amenaça a l'estatus quo. Per una certa Catalunya tots els mals venen d’Espanya. I per una certa Espanya, l’anticatalanisme és un gran negoci electoral. Aquí la història també es ben coneguda.

I així hem arribat, 25 anys després, on estem ara. Amb una Barcelona que està al mapa com una de les ciutats més atractives del món. Per bé. I per mal. Perquè la ciutat s’ha convertit en un territori d’especulació global, on la pressió turística expulsa els veïns dels seus barris. Amb una Catalunya fracturada. On la voluntat de consens polític ha estat substituïda per la temptació d'imposar les pròpies idees. On només la profunda maduresa cívica de la majoria evita la confrontació. I una Espanya bloquejada per l’autoritarisme del Partit Popular i la impotència de l’esquerra.

Alguns veuen en el moviment independentista el ressorgiment d’aquell esperit del 92. És veritat que darrera el legítim somni de la independència hi ha la il·lusió col·lectiva de, com a mínim, dos milions de persones. Que, a més, expressen el seu anhel amb gegantines i cíviques manifestacions destinades a mostrar-se al món. Però aquest no és un projecte, encara, compartit per una majoria suficient com per afrontar un repte de la magnitud de la independència sense partir en dos la societat.

Per això molts senten nostàlgia de l’esperit, integrador i inclusiu, que va acompanyar els Jocs. De la voluntat de consens que va viure la societat catalana. Per això enyoren aquell miratge polític d’un projecte compartit, primer entre els catalans, i després amb la resta d’Espanya. Per això tants troben a faltar, ara, l’esperit del 92.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha